divendres, 25 de desembre de 2009

La porta



Tot havia començat per culpa d'aquell email. En obrir el correu, en Genís va veure un missatge d'origen desconegut. A punt va estar d'esborrar-lo.
Alguna cosa, però, li va fer prémer el botó equivocat i va obrir-lo enlloc de suprimir-lo. Una frase. Una simple frase brillava a la pantalleta:

Lió és el lloc.
Va passar-se dies indagant d'on provenia l'email, va rastrejar servidors, va baixar programes per analitzar-lo. També va demanar ajuda a en Jordi, un expert en temes informàtics -en realitat un veritable hacker. Fins i tot ell, després de passar-se tota una tarda abocat a l'ordinador fent provatures, no en va trobar res. Res. No va poder saber d'on provenia el missatge, ni qui li havia enviat, ni perquè.

Els mesos següents el van anar omplint de desassossec. Si es comprava un diari, la fotografia de la portada mostrava els lleons del Congrés de diputats. Als encreuats constantment havia de posar la paraula Lleó. Passejant pel carrer, els esgarips d'una la veu infantil se li clavaven com agulles a l'orella tot cantant "el lleó no em fa por..."

El cas és que en Genís intuïa la raó del missatge. En sabia el contingut. Comprenia el seu significat tot i que no n'acceptava l'evidència. Feia masses anys que havia abandonat la recerca. Derrotat, s'havia autoconvençut que mai no el trobaria. Li havia anat al darrere, sense èxit. Havia regirat cel i terra, havia anat cada diumenge al Mercat de Sant Antoni per veure si l'aconseguia, fins i tot havia arribat a regirar algun contenidor de paper. Havia buscat el llibre sagrat, el de debò. Esgotat i fastiguejat pel seu fracàs havia intentat desar al calaix de l'oblit la seva recerca. I, en fer-ho, s'havia lliurat a una vida monòtona, amb feina estable, casa, cotxe i viatges buits envejables. Però no.

Seguint un instint pregon, avui, un 25 de desembre, quan tothom estava en família, fent àpats pantagruèlics, lliurant-se regals inútils, en Genís era aquí. Havia sortit de l'hotel on s'allotjava -triat deliberadament ben a prop del Lió vell- sota un fred gèlid. No sabia ben bé què havia de fer, on havia d'anar, sense més pistes que aquella frase de l'email. I va començar a deambular sense rumb fix pels carrers empedrats, coberts de sal i neu desfeta, convertida en un fang fosc, quasi negre. Dels forats de les clavegueres sortia un fum dens carregat de ferum d'ous podrits i d'immundícia. Hom diria que si en seguia el rastre trobaria el lloc que havia vingut a buscar.

Va vagar pels carrers hores senceres, va creuar les cases per les trabules arrambant-se a les parets fosques dels passadissos estrets. Amb ràbia, va clavar una puntada de peu a la font que tenia al davant. Estúpid! Sens dubte allò que seguia era una pista falsa, una absurditat, un email equivocat, perdut, mal interpretat, ja que no volia dir res. Estava perdent els temps.

Coixejant, va plantar-se davant la catedral, vetusta, imponent. Sentint un calfred a l'esquena va intentar allunyar-se'n tot endinsant-se pel carreró del costat, on va percebre una porta blanca. Estranyament blanca. Amb pom però sense trucador. S'hi va acostar. Una mà maldestre hi havia deixat gravat un missatge inquietant:

"Icí c'est la porte de l'enfer"
En va resseguir les vores amb les puntes dels dits. Semblava que feia temps -potser anys- que la porta no s'obria. Va palpar-ne la textura, sorprenentment freda per ser una porta de fusta. Semblava mullada. Va acostar-se els dits al nas i va sentir-ne una olor indefinida, que recordava de lluny a una olor de flors exòtiques. Embafador. Nauseabund. De sobte, la porta va cedir i en Genís es va sentir abocat dins d'un abisme, precipitat sense remei en un pou sense fi. Mentre queia en el buit li va semblar percebre éssers mai vistos, els quals se li havien presentat tan sols en somnis. La caiguda durava minuts sencers, potser hores. El temps s'havia aturat. I llavors ho va saber. Que fos on fos que aterrés, viu o mort, o potser cap de totes dues coses, el trobaria allà. El llibre dels morts. Envoltat de penombra i sentint el terror aferrat al coll, caient sense parar, va saber que la seva recerca havia, finalment, acabat.

6 comentaris:

  1. Eulàlia: Orfeu va gosar creuar la porta de l'infern per a intentar retornar la seva estimada Eurídice a la vida.

    Molta Joia!

    ResponElimina
  2. si mai la trobo l'obriré que jo això no m'ho perdo! :) quina pintada més oportuna, sembla una porta tan innocent.

    ResponElimina
  3. Un magnífic relat, ben escrit i farcit d'inquietants metàfores.
    Enhorabona !

    ResponElimina
  4. inquietant relat, haure d'anar en compte a l'hora de obrir correus i portes.

    ResponElimina
  5. Molt bé...! La prova que la ficció sorgeix d'una estranya combinació d'elements reals i viscuts amb l'imaginari obscur...

    ResponElimina
  6. M'alegro que us hagi agradat.
    No sempre és clar d'on sorgeixen els textos literaris, és cert que molts cops neixen d'una barreja d'elements viscuts amb imaginats, lectures, pel·lícules, i altres referents en un còctel difícil de destil·lar...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails