diumenge, 20 de desembre de 2009

Tradicions nadalenques: el pessebre





A la vida tots tenim les nostres contradiccions. I una de les contradiccions més grans de la meva vida és el pessebre.

Perquè a casa, fem el pessebre, ves per on. No es tracta d'una confessió a l'estil dels Alcohòlics Anònims, aquelles en què el malalt reconeix la seva malaltia i s'alça en una mena de clímax tens i "il·luminat" i confessa als seus companys: "jo, sóc alcohòlic". No, no es tracta d'això. No us sortiré ara amb un estirabot beatífic - Déu me'n guard!-.

Quan era petita, a casa fèiem el pessebre. Paràvem una taula gran, la farcíem de suros enormes, molsa i figuretes de fang. Posàvem llumetes, i allà es quedava fins el dia de la candelera. Quan la meva germana i jo ens vam fer grans vam deixar de fer-lo, arran sobretot de la incongruència que suposava amb les pròpies creences. Però vet aquí que va arribar la meva neboda a casa, i després la meva filla gran, i la meva petita.

I no sé dir-vos com ni per què, a la meva germana li va fer il·lusió tornar a fer-lo. Va buscar el sac amb suros que els meus pares conservaven dins l'armari i va treure la pols de les figuretes de fang: unes veritables joies de 40 anys amb uns detalls magnífics -absolutament introbables a les fires actuals.

I així, a casa dels pares vam reinstaurar la tradició i vam augmentar-la: Un pessebre de 2 metres quadrats, amb muntanyes, rius, rampes que baixen, llacs, corrals, ponts, esvorancs. En els darrers anys noves figuretes de resina s'han afegir a les antigues de fang.

Us confesso que ho visc de forma contradictòria, d'una banda em vaig repetint "I què coi hi faig jo parant el pessebre?". De l'altra, m'ho passo bé. Al llarg dels anys hem fet llacs que semblen d'aigua cristal·lina, arbres que han perdut les fulles, pobles sencers -fets amb tetra-bricks i venes d'escaiola-, baranes per delimitar un corral, un pont fet amb fustetes i cordills... Ho visc com el dia anual de les manualitats: perquè la majoria de les coses que hi aparèixen les hem fet nosaltres. I fa anys que hem prescindit de la molsa, utilitzem aquells liquens reutilitzables anys rere any, per tapar foradets i prou.

No cal que us pregunteu si hi ha nen Jesús: sí, hi és, els meus pares no ho entendrien... Però si us he de ser sincera, el tractem com un personatge més, tanta importància té el pescador o el pagès que llaura el camp com el nen que ha acabat de néixer.

El que per mi compta és un cap de setmana de passar-m'ho bé amb les meves filles, imaginant com fem la rampa aquest any, quants nivells farem, on posarem els pobles, per on passarà el riu, o si fem una nova casa. El dia de la manualitat.

Nota final a tall de súplica: com que parlàvem de topònims us demano un favor: em podeu suggerir un topònim per anomenar el torrent del meu pessebre? I un altre pel poble, si no és demanar massa.

P.S. Per a Galderich: les dues fotos amb figuretes de 40 anys:


12 comentaris:

  1. Torrent de l'ermità seria un bon nom per a un torrent.

    I quan al poble: Pedrasanta

    El pessebre és una tradició com les festes nadalenques i poc té en molts casos a veure amb la religió. A casa ja no el fem però quan les nenes eren petites si hi alli hi havia de tot, Barbies, trens elèctrics, barrufets etc etc. Diguessim que era peculiar, com molts pessebres on hi ha mainada.

    Bones Festes d'Hivern o sia de Nadal.

    ResponElimina
  2. no hi veig cap mal en passar unes bones estones amb les teves filles fent una tasca manual i aprenent l'estructura de les societats humanes :) potser així, per la banda de la geografia humana et sens menys angoixada :p jo ja no el faig, però l'he fet molts anys amb els meus fills, sobretot perquè a casa meva, molt devots i catòlics, no es feia per ser d'una secta del tot puritana. Amb els meus fills fèiem el pessebre, posàvem l'arbre i en fèiem els guarniments (tires de crispetes enfilades, per exemple), donàvem menjar al tió i tot el que calgués. Perquè? doncs perquè ens divertia :)

    ResponElimina
  3. Los Sims no deixen de ser un pessebre pla, sense olor a molsa i on ningú fot res que sigui útil. Pren-t'ho així. I té raó la Clidi amb assimilar-ho a l'etnologia, o, si ho vols, al substrat primer de la nostra ment narrativa; hi ha un paisatge on els homes hi fan coses. Amb aquest criteri ja vaig penjar un post on convertia el meu pessebre heterodox en una fotonovel·la.
    El vostre sembla ben bonic, i fidel a la versemblança paisatgística històrica.
    Amb ple coneixement de causa et diré que tots els "Torrent de la Fontviva" que conec (més de dos i de tres) són indrets excepcionals.

    ResponElimina
  4. No hi veig cap contradicció, Eulàlia, ho pots contemplar com un acte lúdic.

    A casa, que no hi ha criatures, el fem igualment (ara m'hi posaré), i no hi poden faltar una parella d'ossos polars, un capellà amb paraigua i un dimoni que el segueix.

    ResponElimina
  5. Provenim d’unes arrels on la religió hi va deixar la seva impremta. Moltes d’aquelles tradicions s’han enquistat i les hem fet nostres,ben lluny del seu esperit original. El meu pare era pessebrista laic i cada any es feia muntanyes, edificis, estris i figures, i -que jo sàpiga- no era creient. Al meu blog “La boia...” hi ha un post sobre aquest tema.
    Un topònim pel torrent: Torrent de la Il•lusió...
    Abraçada i bones festes.

    ResponElimina
  6. aquest any com que de moment ningú ha sugerit res, a casa no hem fet res de res respecte a decoració nadalenca.
    és bonic quan es tracta d'un activitat conjunta. és divertit.
    encara que a l'hora de desar-ho tot, l'activitat normalment ja no és tant conjunta! :-)

    ResponElimina
  7. Tranqui, col·legui, fes el pessebre i passa de tot.

    A casa anem un pèl retrassats, aquest any, però he dit a les meves filles que demà vaig a buscar la molsa.

    I sí, això del Nadal pot generar-nos contradiccions. Però qui renunciaria als torrons, per exemple?

    ResponElimina
  8. Els darrers anys dels meus pessebres de petit van coincidir amb l'època en que mon germà i jo ens havíem aficionat a les maquetes bèl·liques (tots tenim un passat). De manera que Betlem es veia assaltada per comandos de les SS, amb tancs Tiger inclosos. L'angelet queia abatut per la precisió dels canons alemanys -sempre era dels primers a pringar.
    No sé pas com ho faria, avui.
    De vegades he pensat que el pessebre es podria sintetitzar tot ell en la sola figura del caganer, que ja representa la mare naturalesa i el seu cicle perfecte.
    I reconec que no se m'acuden noms per al teu. Tot depèn de la intenció que li vulguem donar, però posar-li nom a un riure em sembla una cosa tan delicada que no goso. Podria ser el Riu Nogoso.

    ResponElimina
  9. Fes el pessebre amb tranquil·litat que és el que ens transporta de pet cap a la infantesa, ens relaxa aquell instant de muntar-lo i ens alimenta el nostre esperit kitsch i naïf, del que tant en necessitem.
    Ens treu les cotilles mentals i a més ens fa ser contradictoris. Jo m'ho passo bomba i a més m'he fet pessebrista de sobretaula radical! Sóc així, m'agrada la cultura popular...

    PD: Per cert, aquest pessebre de les fotos és el teu? Ho dic perquè les figures no tenen 40 anys... son Made in China!

    ResponElimina
  10. A tots, gràcies per reconfortar-me en les meves contradiccions. La veritat és que m'ho passo bé fent-lo i em quedo amb això.
    Galderich, tens raó: les fotos m'han jugat una mala passada i tan sols apareixen les figuretes made in china noves que hem afegit els darrers anys. Prometo esmenar-ho i posar dues fotos noves de les figuretes antigues. Avui mateix, si puc...

    ResponElimina
  11. Ah, m'oblidava...Efectivament el caganer és la figura central del pessebre -amb molt més protagonisme que el nen de l'establia, tot s'ha de dir). Al nostre pessebre tenim tres caganers: un de 40 anys, un de Xina i una caganera d'edat indeterminada.
    Just després de penjar el post la meva neboda em va enviar la Nadala de TV3 dedicada al caganer i que aquest cop està cantada per un grup heterogeni que engloba Albert Pla, els Manel, Estopa, o Quimi Portet -i algú més, crec-.

    ResponElimina
  12. He sentit aquesta Nadala inesperada de TV3 -de tant en tant es fan els moderns-, on han reunit una gent inreunible, però els catalans ja tenim aquesta mena de coses.
    Fa uns anys l'Albert Pla va treure una cançó al límit de l'escatologia on equiparava cagar i parir, "Un cagarro que lloraba".

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails