Ara fa prop d'un any us explicava una experiència sobre l'esperit nadalenc. I vet aquí que cada any l'esperit nadalenc s'apropa més a aquella anècdota que explicava, que no pas a les voluntats de pau i amor tan cristianes com publicitàries.
Tinc la sort i la desgràcia de treballar en una cèntrica cantonada de l'eixample, ni més ni menys que a Diagonal amb Balmes. I dic sort perquè està a 20 minuts d'on visc -en transport públic-. I en dic desgràcia perquè és una de les cantonades més transitades de Barcelona. Unes obres que han durat mesos han empetitit els carrils de Balmes. Me n'alegro, la manera d'eliminar els cotxes és fer-los les coses difícils: menys carrils i més voreres. La qüestió ha tingut, però, efectes col·laterals.
Algun cop he tingut temptacions de sortir al balcó i dirigir l'orquestra de clàxons. O, transformada en una bestiota pitjor que ells, començar a llençar objectes als energumens exaltats que s'estan els dos minuts del semàfor aferrats a la botzina.
I direu, dona, dos minuts, no són res. No, per a l'afectat histèric no són res. Però dos minuts més tard hi ha uns altres que claxonen; i dos més tard, uns altres; i dos més tard, encara uns altres.
Vivim en una societat hiperactiva. Hipertensa. Exasperada.
Volem satisfer les coses de forma immediata. Sempre estem fent coses. Bombardejats de missatges. Bombardejats de coses a fer. Fins i tot en un lloc on poc podem fer llevat de mirar per la finestra, quan viatgem asseguts al cotxe, ens inventem nous artilugis com els petits projectors de DVD's, per ocupar el temps. Sobretot, que els nens no ens preguntin allò de "Encara falta molt?"
No sabem perdre el temps, passar l'estona sense fer res, simplement gaudint del vent fresquet a les galtes. Hem perdut el gaudi del no fer res. El dolce faire niente. I el que és pitjor, transmetem als nostres fills la necessitat d'aquest fer coses continuament, d'estar continuament ocupats. Eduquem els nostres fills amb una sobredosi d'estímuls. Estan tan avesats a tenir estímuls per tot arreu que si no els entra un estímul, no saben com reaccionar.
Ens cal valorar una mica l'avorriment. Saber esperar. Saber contemplar les petites coses de la vida, coses que deixem perdre per culpa d'aquest remolí d'activitat que ens porta a claxonar furiosament per tan sols esperar el temps d'un semàfor aturat. I nosaltres som uns nens que no ens han deixat créixer, i vivim en l'hiperactivitat permanent.
Vet aquí allò que us desitjo en aquest de solstici d'hivern:
No fer res. Res. Res de res. Una tarda. Un matí.
Reivindico el vessant positiu de l'avorriment.
Magnífic post! Comparteixo totalment el que dius. A mi també m'agrada reivindicar la cultura slow.
ResponEliminaTens tota la raó quan comentes que els nostres fills, nebots, nets etc etc estan pujant amb la necessitat constant de fer coses: la hiperocupació.
Estem creant robots que no saben apreciar el silenci,l'avorriment, la mandra, la reflexió, el simple plaer de mirar un paisatge,d'escoltar una conversa, de comprendre a l'altre, d'escoltar una cançó, d'aturar-se i mirar enbadalits un aparador...
Què trist i què cruel!
Poder estirar-te el sofà, llegir un llibre sense presses, tocar-te simplement les pilotes...
Una bona reivindicació,sí senyor! I en determinats moments absolutament necessària!
tinc un nebot que encara no està un moment sense fer alguna cosa que no sigui terriblement estimulant es queixa: m'avorreixo! i la meva resposta sempre és : això és fantàstic! ja m'agradaria a mi tenir temps per avorrir-me de veritat. fa molt que no em passa. perquè quan aconsegueixo moments per mi, per parar de la marxa del dia a dia, ho aprofito per a fer algunes de les coses que heu dit... però no ho considero pas un avorriment... és una delícia! :-)
ResponEliminaEm temo que s'està perdent el valor de l'avorriment. El Jaume Sisa tenia alguna de les seves genialitats al respecte, i cal reivindicar la ganduleria, que és molt creativa. Des de l'avorriment surten les bones idees.
ResponEliminaDe fet, una de les motivacions per tenir molts diners no hauria de ser justament no fer res en tot el dia? Jo he descobert sistemes senzills i barats, un dels quals es "navegar" pels blogs. Jo crec que darrera de tota aquesta mania hiperactiva només hi ha el marqueting: fer coses vol dir comprar coses, perquè també hem perdut l'oci no-consumista i que no requereix fer cent cinquanta quilòmetres amb el cotxe per anar a un restaurant estúpid.
La meva activitat diària més important i la que m'ocupa més estona és la pèrdua de temps, ara, jo no li diria avorriment, almenys per a mi no ho és.
ResponEliminaI sembla que treballes prop de casa meva, Eulàlia; ens haurem creuat sovint sense saber-ho.
Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeccccccc!!!
ResponEliminaI no serà, Eulàlia, que aquests clàxons són una protesta de gent que, amb molt bon criteri, exigeix que li canviïn el nom a aquest carrer, que el Balmes no es mereix ni un passatge?
Jo també voto perquè li canviïn el nom al carrer Balmes, i només és el primer d'una llista.
ResponEliminaDes de la finestra no he vist cap pancarta de protesta en aquest sentit, si no jo també m'hauria afegit a la cridòria... Em temo que els motius són més prosaics.
ResponEliminaComencem una campanya?
Així a cop calent, la campanya es podria titular "Fora bisbes i capellans dels carrers catalans!" Crec que la rima afavoreix que a la gent ho retingui millor. Ho enviaré per correu a l'Arquebisbe de Barcelona per sondejar quina resposta podria tenir.
ResponEliminaEulàlia, no sé si seré capaç de seguir-te el consell -si no tinc obligacions, gairebé me les creo-, però el teu post copsa molt bé l'esperit de la nostra època.
ResponEliminaBon solstici d'hivern... i bons torrons, neules i cava, que suposo que no tenen cap signe polític ni connotació religiosa.
I felicitat, sobretot, en la mesura que l'ambient et deixi. Però també hi hem de posar esforç personal.
m'apunto el consell, de fet fa ja molts anys que el vaig posar en pràctica. Ja ho deia en Rexach, còrrer és de covards, tot s'ha de fer piano piano que també s'arriba lontano.
ResponEliminaBenvolguda Eulàlia:
ResponEliminaDilluns 25-01 he programat una entrada on he citat aquest post teu.
És un dels meus preferits.
Així que he posat un enllaç a aquest post.