 |  |
En Lluís, en el post anterior ens plantejava el repte que suposa portar un cognom il·lustre i ens posava com a exemple el gir que la família Riba ha sabut fer amb el seu. El nom que portem de petits ens etiqueta, ens marca, ens deixa petja. Sense voler potser fins i tot imprimeix forma a la nostra personalitat. Fa uns dies jo advertia dels perills de l'homonímia. I ara en Lluís m'hi ha fet pensar altre cop, amb un nou matís.
Malgrat les tradicions, que molts cops impulsen posar els nom d'avis i padrins, jo mai hauria posat el nom d'algú viu de la família a un fill meu. Posem per cas que et dius Albert i al teu fill li poses Albert. Ja la tenim muntada. Que si Albertet, o "Albertito" o "Albert petit". Els anglosaxons ho resolen amb aquella estranya i artificiosa forma que és el "nom mig". Li posen junior al nen i àpali que no ha estat res. I jo m'he preguntat sempre si no hi ha prou noms al món per haver de posar-li el teu, al teu fill...
Si ja és difícil suportar la càrrega d'un nom igual que el pare en el si d'una família anònima, imagineu-vos si ajuntem els dos fenòmens: cognom il·lustre més nom del nostre pare il·lustre. I poso pare, perquè, atès que els cognoms encara es transmeten de forma patriarcal, deu ser difícil tenir el nom i cognom de la nostra mare. Aquest és un fenomen fonamentalment -o exclusivament- masculí. Vet aquí que et toca nèixer en una família coneguda, sigui per temes culturals, artístics o polítics i et col·loquen el nom del papà.
Em venen al cap dos exemples, probablement no gaire reeixits:
Ricard Bofill qui ho va resoldre d'una forma ben pija: Ricardito i a fer astracanades, que no ha estat res.
Baltasar Porcel, després d'una etapa de combinar els seus dos noms: Baltasar Alexandre ha decidit finalment deixar caure el nom del pare per fer-se dir, simplement, Alexandre.
Per fortuna ni sóc de família coneguda ni els meus pares van pensar que seria bonic dur un dels seus noms.
Tenim les identitats ben diferenciades.
No hi ha com tenir un pare normal, amb el seu pedigrí, aixó si. El meu pare és fill del Lluís de l'oli i de la Maria de Can cotillarie. Per cert, que el meu pare aquesta tarda no se que cony ha fotut que ha atropellat a un autobus, dic atropellat perquè per variar ha passat amb el semàfor de peatons en vermell. Resultat! un bon tanto al cap i una fisura al femur, i en té ben bé per quize o vint dies, o sia que no massa bon nadal.
ResponEliminaEulàlia, sembla que m'hagis retratat: sóc un Albert fill d'Albert, amb l'agreujant que a la família hi va haver fins a set Alberts. No diré com ho solucionàvem a casa, perquè em fa una mica de vergonya. El meu pare era d'aquells que tenen molt d'orgull per la nissaga i la continuitat del cognom. Em temo que, allà on no hi sigui, no estarà gaire content amb mi.
ResponEliminaRenoi Francesc, ho sento.
ResponEliminaQue es millori...
M'he inspirat en un exemple a la família... però ells no eren 7!
ResponEliminaAra tinc curiositat per saber comus ho fèieu: us numeràveu a l'estil militar? o bé a l'estil "reial"???
Albert 1,2,3,4
o bé
Albert I, Albert II, Albert III...
(Ara que me n'adono tens un nom ben reial... de la reialesa belga)
Ho sento, Eulàlia, però aquest cop no puc estar d'acord amb tu. La tradició de mantenir el nom de pares a fills ens ha donat gloriosos diminutius com el de Paquirrín o el de Rociíto, genialment rebatejada per la Maruja Torres com Roci-hito.
ResponEliminaLeblansky, potser em fas replantejar les meves crítiques, amb aquests exemples!!!
ResponEliminaPrimer de tot, Francesc, que es millori el teu pare!
ResponEliminaEulàlia, com estem en família, t'ho diré. El meu pare era Albert, és clar. Jo, no em preguntis el perquè, era Bochito. Després hi havia el "cosí Albert", el "tío Alberto", el seu fill Albertito, l'Alberto de Madrid i un altre Albertito fill del cosí Albert. Amb els anys tres d'ells han desaparegut o sigui que actualment la situació és més suportable.
Ah, per més inri, aquest oncle Albert que va posar Albert el seu fill es deia Albert de cognom, de debò!
Bochito!!!! Boníssim!!! No t'espantis... et seguiré dient Allau.
ResponEliminaAlbert de cognom??? Encara sereu parents llunyans amb en Lluís...
Vaja Francesc :( que es millori el pare!
ResponEliminaJo sóc una Montserrat filla d'una Montserrat. Per això a l'una li diuen "mare" i a l'altra "tata", o sigui que cap de les dues :P Un dels meus fills és Jordi, com mon germà i el fill de mon germà, i un cosí que, per diferenciar-lo, és el "Jordi home", que ja era gran quan va néixer el primer Jordi "nen" :P
A mi aquestes coses em diverteixen, serà perquè encara que hagi nascut al Baixllo, sóc de Lleida de soca arrel i això de les nissagues ens apassiona!
Dels rics? doncs bé, prou pena passen amb tants problemes "d'on guardo els calers", "el xòfer s'està retardant cinc minuts" i, a sobre, em diuen Ricardito :P M'has fet recordar d'un engendre que feien a la 1, quan era petita: "Luis Ricardo!" manava la Maria Luisa Seco.
Ja que surt tant Albert, crec que si hagués tingut algun fill potser li hagués posat aquest nom (d'acord amb la meva dona, clar...).
ResponEliminaPerò he tingut filles, i l'edat i la vasectomia fan el tema pràcticament irreversible.
No ho lamento, necessàriament...
És curiós: jo tinc un oncle Albert Albert. Els Alberts aquests descendeixen de Figueres, on sembla que és un cognom comú i que podria indicar un passat jueu.
ResponEliminaPel què fa a noms, ens hem oblidat d'un costum molt especial: masculinitzar o femenitzar noms, amb els bonics resultats de Roberta, Silvio, Eduarda... I finalment els noms ambigus, com Trinitat, que val tant per home com per dona.
Lluís, encara serem mig parents! Tot i que el meu oncle Albert Albert fa temps que cria malves.
ResponElimina