La Platja de Lió

La platja de Lió no té sorra, ni petxines. No és com la de la fotografia que encapçala aquest post. Els nens no hi juguen amb pales de plàstic. No hi fan castells de sorra. No hi ha crancs. No té aigua de mar ni onades que t'amarin amb la seva salabror. Ni tan sols és a la riba del riu, la platja de Lió.

Ara fa uns dies en Joan Alcaraz m'instava a que us parlés del Lió gastronòmic. La veritat és que no vaig poder fer un recorregut ni ampli ni exhaustiu. Un cap de setmana curt dóna per a poc. És clar que anar-hi de la mà d'una amiga que fa un any que hi viu, i n'està enamorada, ajuda. Lió ens evoca la nouvelle cuisine, la invenció de Paul Boccusse -i altres chefs- als anys 70 i 80. Invenció que en l'imaginari popular s'ha reduït a plats minúsculs i l'ús de la crema de llet arreu, tot i que va fer altres aportacions que encara se segueixen. L'home encara viu de la seva aura o més aviat dels guanys que li aporten les 4 brasseries disperses per la ciutat, menys oneroses que el seu restaurant estrella. Els anomena pels noms dels quatre punts cardinals. No hi vaig anar. L'amiga que m'acollia, però, sí que ho havia fet i no m'hi va voler portar, m'assegurava que era absolutament decebedor. De la seva mà, en canvi, em va voler mostrar aquesta petita platja amb ambient íntim, ampli, generós, on et pots reposar i tenir una conversa agradable: La plage. Un lloc on gaudir d'un bon àpat en bona companyia. La plage de Lió t'acarona els sentits, et fa agradable l'estada. Un restaurant tranquil, amb un servei amable que ofereix plats francesos senzills presentats amb imaginació.

En temes de menjar haig de dir que m'agrada tot, cosa que em fa pèssima per a fer crítica gastronòmica. No sóc gastrònoma ni ho pretenc ser. Tan sols puc dir que m'hi vaig sentir a gust i que les menges van ser exquisides. I el vi, que ella em va voler mostrar, un Bordeus Pessac-léognan va ser una gran descoberta: "el millor vi negre de França" em deia la meva amiga. No era pas un vi barat, tot s'ha de dir...