Lobulus Temptator (de quan vaig descobrir Pau Riba)

Des de fa uns dies, venim parlant de Pau Riba, dels seus ancestres i dels seus successors. Parlem de llocs i èpoques on ens agrada emmirallar-nos, i que potser hem mitificat. Conversem, ens esplaiem. Estem fins i tot a l'espera de poder fer un concert i aplegar més d'una generació, i fer de l'esdeveniment una trobada blogaire presencial.

I jo, arran de les converses que tenim per aquí, me n'he anat enrere, fa una colla d'anys... Deuria ser llavors, exactament llavors, que vaig descobrir Pau Riba. Al 1981. Jo treballava, -o millor dit, col·laborava- a la ràdio. En Pere, el meu mentor, tiet postís, el meu primer cap i amic irreductible, em regalava -potser per agrair-me l'esforç que jo feia, potser simplement perquè m'apreciava- alguns dels discs que li oferien en promoció. Recordo com obria la taquilla, remenava per allà dins i traient un disc, em deia somrient: "Té, això és per tu". No sé per quina estranya raó em va donar aquest single, li deuria sobrar, deuria tenir-ne dos, ves a saber. Mai vaig saber quin criteri seguia per triar els discs que em donava.

El cas és que un dissabte qualsevol, amb 15 anyets, em vaig anar cap a casa amb en Pau Riba sota el braç. Al tocadiscs de la meva germana vam fer girar el vinil a 45 rpm. A la cara A, Amarga crisi. A la B, Lobulus temptator. Totes dues em van impressionar i alhora divertir. Les lletres eren entre al·lucinants i divertides, amb un punt de malenconia i un agut joc de paraules. Jocs de paraules i de sons. Sorprenents. Pau Riba desafinava. Ha desafinat tota la vida, cosa que encara em sorprèn ara en un artista del seu nivell.

Però de totes dues cares, em quedo amb aquell lòbul temptador. Avui, per poder fer aquest post, l'he buscat per tot. Semblava que un mal vent se l'hagués endut i que tan sols la versió que n'ha fet Dijous paella estigués present a la xarxa. Finalment, però, l'he trobada. Així com la lletra sencera.

Va potser obrir-me, a una edat força jove, a un univers de sensualitat que encara tan sols intuïa. Encara ara m'agrada aquesta petició sol·lícita "Et vull mossegar l'orella, i he jurat que així ho faré" que sintetitza el desig. Potser un desig una mica sàdic, però alhora d'una extrema tendresa "però he jurat que no ho faria sense el teu consentiment". Consentiment, ves per on el punt fonamental de tota sexualitat adulta i sana: et mostro el meu desig però vull que tu també ho desitgis i et deixis fer. Vet aquí. No sé dir si és una gran cançó. No goso fer una afirmació d'aquest nivell, em sé poc experta com a especialista musical. Sé que m'agrada i amb això jo ja en tinc prou.

Poc mitòmana com sóc, no li vaig anar seguint la pista a en Pau Riba. Potser va ser un error. No sóc experta ni res, però resulta més que evident que va ser el primer a desmarcar-se de l'element polític de la nova cançó: fer rock pel gust de fer rock i prou. I també ho és la seva influèencia en molts músics posteriors. No sé dir-vos per què no l'he seguit: potser la seva iconoclàstia em pesava, qui sap. Però ara em trobo amb un buit gegantí: a la pila de lectures no fetes s'hi afegeix també la pila de concerts no-anats, cosa més difícil de recuperar perquè un concert és un esdeveniment únic i irrepetible. I ja no hi podré anar a aquells que m¡he perdut.

Però, qui sap? Ho tinc tot perdut? Sempre podem tornar als nostres inicis. O buscar nous horitzons.