dimecres, 23 de desembre de 2009

Lobulus Temptator (de quan vaig descobrir Pau Riba)



Des de fa uns dies, venim parlant de Pau Riba, dels seus ancestres i dels seus successors. Parlem de llocs i èpoques on ens agrada emmirallar-nos, i que potser hem mitificat. Conversem, ens esplaiem. Estem fins i tot a l'espera de poder fer un concert i aplegar més d'una generació, i fer de l'esdeveniment una trobada blogaire presencial.

I jo, arran de les converses que tenim per aquí, me n'he anat enrere, fa una colla d'anys... Deuria ser llavors, exactament llavors, que vaig descobrir Pau Riba. Al 1981. Jo treballava, -o millor dit, col·laborava- a la ràdio. En Pere, el meu mentor, tiet postís, el meu primer cap i amic irreductible, em regalava -potser per agrair-me l'esforç que jo feia, potser simplement perquè m'apreciava- alguns dels discs que li oferien en promoció. Recordo com obria la taquilla, remenava per allà dins i traient un disc, em deia somrient: "Té, això és per tu". No sé per quina estranya raó em va donar aquest single, li deuria sobrar, deuria tenir-ne dos, ves a saber. Mai vaig saber quin criteri seguia per triar els discs que em donava.

El cas és que un dissabte qualsevol, amb 15 anyets, em vaig anar cap a casa amb en Pau Riba sota el braç. Al tocadiscs de la meva germana vam fer girar el vinil a 45 rpm. A la cara A, Amarga crisi. A la B, Lobulus temptator. Totes dues em van impressionar i alhora divertir. Les lletres eren entre al·lucinants i divertides, amb un punt de malenconia i un agut joc de paraules. Jocs de paraules i de sons. Sorprenents. Pau Riba desafinava. Ha desafinat tota la vida, cosa que encara em sorprèn ara en un artista del seu nivell.

Però de totes dues cares, em quedo amb aquell lòbul temptador. Avui, per poder fer aquest post, l'he buscat per tot. Semblava que un mal vent se l'hagués endut i que tan sols la versió que n'ha fet Dijous paella estigués present a la xarxa. Finalment, però, l'he trobada. Així com la lletra sencera.

Va potser obrir-me, a una edat força jove, a un univers de sensualitat que encara tan sols intuïa. Encara ara m'agrada aquesta petició sol·lícita "Et vull mossegar l'orella, i he jurat que així ho faré" que sintetitza el desig. Potser un desig una mica sàdic, però alhora d'una extrema tendresa "però he jurat que no ho faria sense el teu consentiment". Consentiment, ves per on el punt fonamental de tota sexualitat adulta i sana: et mostro el meu desig però vull que tu també ho desitgis i et deixis fer. Vet aquí. No sé dir si és una gran cançó. No goso fer una afirmació d'aquest nivell, em sé poc experta com a especialista musical. Sé que m'agrada i amb això jo ja en tinc prou.

Poc mitòmana com sóc, no li vaig anar seguint la pista a en Pau Riba. Potser va ser un error. No sóc experta ni res, però resulta més que evident que va ser el primer a desmarcar-se de l'element polític de la nova cançó: fer rock pel gust de fer rock i prou. I també ho és la seva influèencia en molts músics posteriors. No sé dir-vos per què no l'he seguit: potser la seva iconoclàstia em pesava, qui sap. Però ara em trobo amb un buit gegantí: a la pila de lectures no fetes s'hi afegeix també la pila de concerts no-anats, cosa més difícil de recuperar perquè un concert és un esdeveniment únic i irrepetible. I ja no hi podré anar a aquells que m¡he perdut.

Però, qui sap? Ho tinc tot perdut? Sempre podem tornar als nostres inicis. O buscar nous horitzons.

15 comentaris:

  1. Ai que rofotudament gran que sento, Eulàlia! Jo vaig descobrir al Pau Riba al 67, escoltant el seu primer disc, l'EP de Concèntric on hi havia la primera versió del Taxista! Tenia 8 anyets però ja em va encantar, i vaig començar a veure els taxis 1500 de l'època com uns vehicles capaços de portar-me al cel.
    Per aquella època també el vaig escoltar en directe en algun d'aquells "recitals" col·lectius que es feien a Franciscàlia o a la Sala Newman de Sant Felip Neri... Parlo d'anys!

    ResponElimina
  2. No vull fer-me pesat però vull insistir que la lectura de la LLETRERADA, o compilació de obra poètica del Pau, deixa ben clar que parlem d'alguna cosa més àmplia que d'un music.

    ResponElimina
  3. Jo ara em faré el xulo. Vaig conèixer en Pau, perquè anava a escola amb els seus germans petits i els seus cosins Casares Romeva. Els meus pares em van comprar el disc, per allò de quedar bé amb la família Riba, tot i que el trobaven un poca-solta.

    A mi en Pau mai no m'ha agradat tant. El vaig seguir fins a "Licors" i després em vaig cansar.

    ResponElimina
  4. Quan dic el disc, vull dir "Taxista!", és clar.

    ResponElimina
  5. Girbén, a mi em sembles refotudament jove. Vas descobrir en Pau més jovenet que jo, mira. Sentir-se jove , ser jove.... em sembla que és tema d'un altre post, això. Buscaré aquest Letrerada.

    Allau, una cosa no treu l'altra, ser una mica poca-solta forma part del personatge Pau, però això no li treu la seva importància dins el món musical...

    ResponElimina
  6. Jo també em faré la xula, perquè vaig anar a classe amb el germà de la Marga i de la Cris (les de Amarga crisi). Jo em quedo amb Dioptria (sense accent).

    ResponElimina
  7. Intento respondre a la pregunta tan oberta amb què l'Eulàlia tanca el post: ni tenim mai res perdut (del tot) ni ens priva res de buscar i trobar més horitzons. El propi Riba és un exemple d'això.

    ResponElimina
  8. Blogetaires o blogeristes o el que es digui:
    Busquem junts els horitzonts
    Proposta
    Primer: Trobada informal amb Pau i Pastora ( algú tenia un garatge ¿oi?) o a l'FNAC cafeteria. Sense cobrar és clar. En tot cas se'ls paga la cerveseta
    Segón: s'intenta muntar un concert a preus moderats, cosa que es pacta amb ells quan les cervesetes els pujin al cap.
    Tercer: Cridem periodistes que en promocionin la trobada i els vostres posts i Pau Riba i Pastora es fa promocio

    ResponElimina
  9. Visc prop d'en pauet si voleu res, li dic

    ResponElimina
  10. Podriem dir que fa certa patxoca en Pau en aquest video.és clar que els anys passen per tots.Em quedaria amb els fills si no fos que el doblo l'edat

    ResponElimina
  11. "A mi en Pau mai no m'ha agradat tant. El vaig seguir fins a "Licors" i després em vaig cansar"

    Allau em sembla que en Pau no es sant de la teva devocio
    Potser sabrem perque

    ResponElimina
  12. Jordi, et prometo que no tinc cap problema personal amb en Pau, és necessari justificar les nostres opcions estètiques?

    ResponElimina
  13. Júlia Roca- Amatries3 de gener de 2010 a les 18:56

    A mi la vida d'en pau m'ha interessat desde sempre. Tinc més o menys l'edat d'ell . La vida em refereix a l'obra es clar . Si sóc de la seva edat encaixaré en el concert dels fills?
    Perquè no?????

    ResponElimina
  14. Pero que guapo esta en Pau en aquest video Molt atractiu

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails