divendres, 8 d’octubre del 2010

Educar i passar el mort. Els pares.


Tot just ara ja fa un mes que va començar el curs. Setembre és sempre un mes atrafegat per aquells qui tenim fills en edat escolar. Comences el curs i et trobes tota mena de notes, i has de signar tota mena d'autoritzacions: per les fotos, per l'autocar, per anar al bosc, per anar al poliesportiu... prevec que en un dia no molt llunyà em tocarà també signar-ne una per tal que puguin anar la lavabo, pobra canalla.

Vas enfeinada. Busques les sabatilles de gimnàstica per constatar que ja li van petites. Apa, a comprar-ne de noves! I on coi és la bata per fer plàstica, ai-làs com pot ser que en dos mesos hagi desaparegut si jo estic segura que la vaig posar a l'armari?. Folrar llibres -sí, heu llegit bé, les meves filles encara empren els llibres. I tu, com tens l'estoig?, vaja, potser n'hem de comprar un altre.

Acabes esgotada i amb les butxaques buides. Un tòpic habitual.

Ara, a cavall de finals de setembre i principis d'octubre, les coses ja es van asserenant i el ritme ja comença a prendre la seva velocitat de creuer. Has fet ja les reunions de nivell pertinents.

En aquestes reunions es donen fenòmens curiosos. El ritual es repeteix: els mestres es presenten, també els monitors de menjadors, les novetats d'aquest curs. Després, les preguntes. En aquestes trobades es mostra una certa  tipologia de pares.

Hi ha els pares invisibles. Aquells que no assisteixen mai a les reunions. Aquells que no saps mai qui són (i això que el seu nen ve des de P3 i ja estàs a cinquè!). Mai no saps si és culpa teva -no t'hi fixes prou- o que ells menystenen la importància de l'educació dels seus fills. Com si allò no fos cosa seva...

Veig aquells pares que brillen per la seva actitud prepotent i intransigent, volem més llibres socialitzats, volem menjar ecològic, volem, volem, volem... acompanyada sovint d'una deixadesa extrema en la seva implicació en els temes escolars. Són aquests mateixos els que mai seran representants de curs, ni vindran a ajudar quan es faci una crida, i si els demanes un dibuix als fills per fer un obsequi al mestre, serà impossible d'aconseguir, perquè ells mai no li exigiran al seu fill que ho faci. Probablement aquesta tipologia coincideix amb aquells que malgrat que puguin permetre-s'ho, deuen encara la quota de l'AMPA. Això sí, tenen el 4x4 últim model aparcat a la porta. Són aquells que fan molt de soroll, però que a l'hora de la veritat, si hi ha un problema amb el nen o nena, el mestre i l'escola en sortiran malparats.. El mestre quedarà en entredit, i l'escola també.

Veig afortunadament també altres pares més implicats, que fan el que poden, i amb més o menys encert se'n surten com poden. Fan mans i mànegues per anar a les reunions, i si hi ha un problema amb el nen es posen del costat del mestre i no el qüestionen -com a mínim davant del nen-, intenten resoldre els conflictes de forma conjunta amb l'escola. Senten que cal anar a una amb l'escola, perquè comprenen que l'educació dels fills té moltes cares i molts implicats.

En acabar les reunions parles, comentes, intercanvies parers. Normalment sempre em sorprenc perquè, arran del que em diuen els pares dels seus companys, percebo que les meves filles són més autònomes i responsables que alguns dels seus companys. N'hi ha d'altres, en canvi, que semblen més autosuficients que les meves.

Tot això em planteja dubtes. Em qüestiono. Ho estic fent prou bé? Estic sobreprotegint les meves filles?

Sense saber perquè, em retorna el llibre de Roald Dahl, Charlie i la fábrica de xocolata -i també el film que en Tim Burton en va fer-. El llibre recull una crítica ferotge a cert tipus de pares els quals són responsables de la mala educació dels seus fills.


N'hi ha uns quants que potser l'hem de tornar a rellegir. No fos cas...

25 comentaris:

  1. Eulalia, el teu apunt em retorna trenta anys enrere, quan jo també tenia fills a l'escola, i també era de l'APA (així se'n deia abans d'aquesta estupidesa del "políticament correcte") i a més a més estàvem en plena transició política cap a la democràcia, i tots volíem fer moltes coses i... En fi, deixem-ho aquí, que no et vull (ni em vull) amargar el llarg cap de setmana que s'ens ve a sobre :) Ànim!, que total son quatre dies "y la mitad nublaos", que deia el castís.

    ResponElimina
  2. Les reunions de principi de curs es mereixen un estudi com el que els dediques. Et puc assegurar que, des de la banca del professor/ tutor, també són ben evidents aquests tres grups que esmentes. Salut!

    ResponElimina
  3. Ui, aquest em motiva especialment. Torno aquest vespre!

    ResponElimina
  4. Eulàlia: no he llegit el llibre del Roald Dahl, però he vist la pel·lícula del Tim Burton i em va semblar genial. Us planyo als qui teniu fills en edat escolar. Tinc la sensació que l'escola de vegades exigeix molt als pares en determinades qüestions i en canvi, en d'altres, es queda curta. Per no parlar de la interferència de l'escola en les celebracions familiars (dia de la mona, tots sants), en què els nens celebren per activa i passiva festes que haurien de formar part de l'àmbit privat de la família (o així ho crec jo).

    ResponElimina
  5. 1) Segur que ho fas bé, els fills venen sense manual
    2) Jo també en tinc dos en edat escolar i també folren els llibres ( el famós PC és a Extremadura)
    3) Sóc de l'AMPA i a sobre membre del Consell Escolar; fart de sentir-me dir de tot per pares tipus 2 que deuen les quotes. Fart de la direcció del centre que es pense que l'escola és el seu "cortijo" Aquest any plego.
    4)Molta raó en com pugem els fills.
    5) Uff, quina esbravada :D

    ResponElimina
  6. m'ha fet venir ganes de llegir aquest llibre... o potser miraré la peli per fer més via... encara que em sembla que en aquestes reunions ja hi ha representacions de tots els possibles tipus de pares (menys els invisibles és clar! :-)

    ResponElimina
  7. Brian, és cert que oblidem ràpidment les etapes. Jo ja no recordo allò dels bolquers.
    Pel que fa al pólíticament correcte jo encara he vist afegir una "A" per a "alumnes". En fi...

    ResponElimina
  8. David, m'alegro de coincidir amb un professor, no les tenia totes a encertar en el diagnòstic ;)

    ResponElimina
  9. Maite Mas, sí de vegades jo també em sento així, però les escoles tampoc no ho tenen fàcil. Estic preparant un segon post sobre el tema.

    ResponElimina
  10. Alyebard, gràcies pels ànims del punt 1. El PC em sembla que ha afectat els instituts, però encara no primària -corregiu-me si m'equivoco-.
    Aix, jo m'he cremat molt abans que tu, amb ser representant n'he tingut prou. Ara, algú ho ha de fer! I si l'Ampa funciona, l'escola funciona millor.
    Res, home, esbrava't, esbrava't!

    ResponElimina
  11. Ha, ha... molt bona descripció tipològica però encara hi ha molts més tipus! Quan miro els pares a vegades entenc el per què alguns nens estan com estan...

    I el dubte de si ho faig bé o malament... això ho sabrem quan tinguin 40 anys!

    ResponElimina
  12. Aquest es un tema molt complicat. Es veritat que hi han pare que passen de tot, i que no paguen l'Ampa. (Per cert, aquest any m'he fet de l'Ampa, gracies per acompanyarme amb el sentiment). A la clase de la meva filla, durant dos anys varem tenir un nen d'aquests que deriven de Benestar Social. Aturava les clases, plantava cara a les profesores. Els profesors van dir que d'aquesta manera no podien garantir la qualitat de l'ensenyament. Els Pares del nen, sempre amenaçaven en denunciar als profesors. Aquestes situacions fan perdre la fe en el sistema.

    ResponElimina
  13. Tinc amics mestres que sempre m'han dit: a alumnes conflictius, pares conflictius. Les reunions són un reflex de la societat, hi ha de tot. Jo també he constatat que hi ha qui passa olímpicament d'aquestes trobades i gent que és addicta i les aprofita per demanar qüestions individuals o per fer-se sentir davant d'un auditori innocent i prendre un protagonisme que no els pertocaria. Però la majoria és assenyada no? Particularment el més interessant va ser poder comparar les reunions de pares d'un col·legi alemany amb els d'un col·legi espanyol: a les primeres se sentia un silenci absolut i s'escoltava el o la profe que ho duia tot organitzat; a les espanyoles era un caos de veus de fons, crits, un desastre. I amb tot, ens en sortíem!
    Per cert: jo tinc la propera reunió dijous vinent. Espero que sigui tan clara i concisa com la de l'any precedent.

    ResponElimina
  14. Ai, que m'he emocionat en llegir una opinió que no anatemitza als mestres i al professors ni els demana que siguin superherois amb superpoders per endreçar tot allò que la societat torça o suplir tot allò que les famílies no fan. Per fi llegeixo a algú que el que proposa és col·laboració i treball conjunt, sense tirar-se els plats al cap i no cercant culpables per justificar el no haver actuat com calia i quan calia.
    L'ofici de ser pares és dur, molt dur, però també el de professor i el de mestre. La responsabilitat és gegant, i això no obstant, sovint ens falta el sentit comú per entendre que el que cal no és jutjar, aplaudir i/o condemnar, sinó actuar conjuntament i cercar el millor possible en cada cas.

    ResponElimina
  15. Bravo! I què fàcil que sembla intentar fer les coses bé. Intentar-ho, dic. I ja això té un mèrit immens pel que veig.

    ResponElimina
  16. Ara imagina't la de reunions que suposava que l'escola fos una cooperativa de pares. A favor tenies que, poc o molt, t'estalviaves els pares desinteressats, o la possibilitat d'alguna variant pedagògica com la prescindir dels llibres de text. També cal dir que fa uns anys, aquella obsessió per la seguretat que t'obliga a signar un sens fi d'autoritzacions no havia assolit les cotes actuals.

    ResponElimina
  17. Galderich, em temia que em deixava algun tipus. El problema de fer llistes és que simplifiques i agrupes alguns que potser haurien de tenir característica pròpia...

    ResponElimina
  18. Aris, és cert que és un tema complicart i em temo que depèn també del barri on visquis, de l'escola -públic, concertda o privada- on vagis, i també d'altres factor generalògics...
    Jo ha estat de l'Ampa des del primer moment. I crec que en una escola on l'Ampa funciona les coses funcionen també millor. Que algú em corregeixi si m'equivoco...

    ResponElimina
  19. Angi Palma, sí imagino que la majoria és assenyada. Jo a la mateixa escola he tingut reunions ben diferents, algunes caòtiques i d'altres ben organitzades, suposo que depèn també del tarannà dels mestres que les condueixen... Interessant la comparació escola alemanya-espanyola. l¿organització alemanya no és un tòpic?.

    ResponElimina
  20. Leb, Ah? els mestres no són uns superherois? Si que anava errada, jo ;P

    Ara m'emociones tu, perquèpe la veritat és que jo no entenc l'educació dels fills sense aquesta col·laboració estreta... Les meves filles no donen gaires problemes, de moment, però quan n'hi ha hagut algun, sempre m'he posat de part del professor, mai se m'ha passat pel cap qüestionar-lo... Quin favor li faria a la meva filla si ho fes? Cap.

    ResponElimina
  21. marta, suposo que és això: hi intentem, i ens en sortim pom podem...

    ResponElimina
  22. Girbén, deuria ser tot un món això de la cooperativa de pares. No sé si m'ho puc imaginar...

    ResponElimina
  23. Jo també he viscut en una cooperativa de pares, divendres li dedico l'apunt :) i quan els nois eren petits ens deien que els controlàvem massa, i ara que ja són homes (20-22) ens diuen que passem massa. O sigui que: tu tranquil·la que ho estàs fent la mar de bé, i en tinc proves ;P

    ResponElimina
  24. "Aquest vespre torno" s'ha convertit en una setmana, gairebé. Better late than never, though! ;)

    He treballat com a professor (d'anglès) molts anys. M'encantava el món de l'ensenyament, molt. Els pares (alguns pares, esclar) van fer que me'n cansés; flipava amb els pares que no movien un dit per ajudar els seus fills i, alhora, acusaven els professors de qualsevol mal que afectés els seus nens.

    Sembla mentida com n'es de fàcil, per a alguns, espolsar-se les responsabilitats del damunt i dormir per les nits com si tal cosa.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails