La Marie troba la seva ombra

En Pierre va deixar-se caure panteixant sobre la primera cadira que va trobar. Respirava feixuc i amb els ulls esbatanats balancejava el cap en un moviment rítmic, com si aquella repetició el pogués rescatar d'allà on els seus pensaments el tenien atrapat.

Havent dinat, havia fet allò que feia cada dimarts: agafar l'aixadeta i dirigir els seus passos al cementiri del poble. Aquesta era una de les seves col·laboracions a la comunitat: el cementiri feia goig de veure, ni una sola mala herba no hi creixia.

En arribar, alguna cosa no era com sempre i el va sobtar aquest sentiment imprevist en un lloc tan etern i aparentment immutable. A primer cop d'ull no va saber dir de què es tractava. Finalment, ho va veure. Un farcell. No, un vestit, i alguna cosa més que l'acompanyava, una cartera, i una càmera de fer fotos. Qui es podia haver deixat aquells objectes personals i valuosos al bell mig del cementiri?

Va joguinejar amb la càmera i diferents instantànies del poble se li aparegueren a la pantalleta, els banys, un carrer, l'església. Va arribar a la darrera foto i va apagar la càmera. I va agafar tot allò disposar a portar-ho l'endemà a la gendarmerie. Potser algú ho reclamaria.

De camí de casa es va sentir desassossegat i cada cop més intranquil. En arribar va tornar a mirar la pila d'objectes que havia deixat sobre la taula. Va obrir la cartera. Contenia algunes monedes, bitllets, targetes de crèdit, un DNI espanyol a nom de Maria Colomer, de 47 anys que residia a Barcelona, l'adreça completa, això era bona cosa, ho podrien tornar tot. Va tornar a agafar la càmera i en arribar a la darrera foto es va adonar que abans no l'havia mirada amb prou detall. Aterrit va saber que una cosa dramàtica i terrible havia passat allà al cementiri.

Tot lligava, i la darrera imatge era el testimoni mut i previ a allò que s'esdevingué. Mai podria retornar aquella documentació. I el pitjor de tot: no ho podria explicar a ningú, perquè ningú no el creuria.

La Marie havia retrobat la seva ombra. La Maria l'havia perduda.

Amb aquest post faig allò no molt elegant de matar dos ocells d'un tret: celebrar el dia dels difunts, tan adeqüat en aquestes dates, i complir la promesa esbojarrada que vaig fer a mil dimonis sobre que faria un relat sobre les ombres.