dijous, 28 d’octubre de 2010

La Marie troba la seva ombra

En Pierre va deixar-se caure panteixant sobre la primera cadira que va trobar. Respirava feixuc i amb els ulls esbatanats balancejava el cap en un moviment rítmic, com si aquella repetició el pogués rescatar d'allà on els seus pensaments el tenien atrapat.

Havent dinat, havia fet allò que feia cada dimarts: agafar l'aixadeta i dirigir els seus passos al cementiri del poble. Aquesta era una de les seves col·laboracions a la comunitat: el cementiri feia goig de veure, ni una sola mala herba no hi creixia.


En arribar, alguna cosa no era com sempre i el va sobtar aquest sentiment imprevist en un lloc tan etern i aparentment immutable. A primer cop d'ull no va saber dir de què es tractava. Finalment, ho va veure. Un farcell. No, un vestit, i alguna cosa més que l'acompanyava, una cartera, i una càmera de fer fotos. Qui es podia haver deixat aquells objectes personals i valuosos al bell mig del cementiri?

Va joguinejar amb la càmera i diferents instantànies del poble se li aparegueren a la pantalleta, els banys, un carrer, l'església. Va arribar a la darrera foto i va apagar la càmera. I va agafar tot allò disposar a portar-ho l'endemà a la gendarmerie. Potser algú ho reclamaria.


De camí de casa es va sentir desassossegat i cada cop més intranquil. En arribar va tornar a mirar la pila d'objectes que havia deixat sobre la taula. Va obrir la cartera. Contenia algunes monedes, bitllets, targetes de crèdit, un DNI espanyol a nom de Maria Colomer, de 47 anys que residia a Barcelona, l'adreça completa, això era bona cosa, ho podrien tornar tot. Va tornar a agafar la càmera i en arribar a la darrera foto es va adonar que abans no l'havia mirada amb prou detall. Aterrit va saber que una cosa dramàtica i terrible havia passat allà al cementiri.


Tot lligava, i la darrera imatge era el testimoni mut i previ a allò que s'esdevingué. Mai podria retornar aquella documentació. I el pitjor de tot: no ho podria explicar a ningú, perquè ningú no el creuria.

La Marie havia retrobat la seva ombra. La Maria l'havia perduda.


Amb aquest post faig allò no molt elegant de matar dos ocells d'un tret: celebrar el dia dels difunts, tan adeqüat en aquestes dates, i complir la promesa esbojarrada que vaig fer a mil dimonis sobre que faria un relat sobre les ombres.

20 comentaris:

  1. Te n'has sortit molt bé, Eulàlia. M'agrada molt que hagis intercalat la foto de la piscina.

    ResponElimina
  2. Ara hauria de sonar allò de "prueeeebaaaasuperadaaaaa" :)

    ResponElimina
  3. doncs t'ha sortit un relat original i rodó i les fotos són collonudes.

    ResponElimina
  4. Ostres, quina mala ombra!

    Hauré d'anar en compte quan vagi als cementiris!

    Per cert, estit totalment d'acord amb l'Allau pel tema de la piscina i de que te n'has sortit molt bé.

    ResponElimina
  5. M'ha semblat sentir una musiqueta d'aquestes de crear ambient tenebrós i tot. Ai, ai.

    ResponElimina
  6. Allau, gràcies. Les fotos són totes del mateix poble. I la piscina: uns banys romans d'aigua sulfurosa. Bé aquests són més modernets però allà mateix hi ha també els banys romans.

    ResponElimina
  7. Clidice, m'ha costat bastant, no et pensis. Li he donat unes quantes voltes...

    ResponElimina
  8. Puigcarbó, gràcies per totes dues coses, tot i que haig de confessar que una de les fotos, no és meva.

    ResponElimina
  9. Galderich jaja, ostres no hi havia pensat en això de "mala ombra"!

    ResponElimina
  10. molt original el relat. Encara que el final em deixes pensant.

    ResponElimina
  11. Eulàlia,

    Un molt bon conte i amb suport fotogràfic! M'agrada la teva contribució elegant a celebrar els Tots sants i al repte de Mildimonis. I lliga també amb el mite dels dobles; amb les llegenda segons la qual si veus el teu doble inevitablement et moriràs. Tot sembla encaixar, oi?

    ResponElimina
  12. aigua de sofre, fantàstica per la pell. Ostres, què m'esteu fent?? que a mi aquestes coses em semblava que em feien més aviat por i me'n continuen fent. Però m'ho he passat bé llegint-te. Les floretes te les has guanyat.

    ResponElimina
  13. Ah! Què no donaria, ara mateix, per un bany a les termes de Dorres amb vistes al Caos! Al Caos que no és de "cuento" sinó ben vertader i on el sol baix fa que les ombres s'allargassin, abombant-se damunt els penyals com en un joc de miralls deformants...

    ResponElimina
  14. Aristofeles,Ja es tracta una mica d'això. De donar què pensar.

    ResponElimina
  15. maite mas, és cert, tot sembla encaixar. De vegades les coses es complementen de formes inesperades. L'ombra, no és sinó un doble de tu mateix?

    ResponElimina
  16. marta (volar de nit), espero que la influència siguip positiva! Ara que fas referècnia al sofre... se m'acut que lliga també amb altres elements ocults, l'olor del dimoni no és olor de sofre?

    ResponElimina
  17. Girbén, encara no he anat al Caos! Imperdonable.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails