Pallars (2). La Guerra i la Postguerra.

Joan Camp, foto: J. Gasull

Lluïa un cap ben poblat per cabells blancs i una barba generosa i ampla. Hom diria que tenia l'aspecte de Pare Noel i, no obstant, mai vaig pensar que Joan Camp semblés el pare Noel. El recordo sorrut, geniüt, una mica rondinaire. Però alhora honest, sincer, algú de qui et podies refiar sense bacil·lar.

A les acaballes de la guerra, en Joan Camp tenia 16 o 17 anys. El van reclutar a la quinta del biberó i el van destinar al Pallars, concretament a la Vall Ferrera. Allà se'n va enamorar i, anys després, a finals dels 70 i 80, va retornar, com retorna l'urbanita que estima una imatge mental d'allò que fou. Un romàntic, en el fons. Va trobar una Vall Ferrera despoblada i abandonada i va voler recuperar allò que els pocs habitants que en quedaven donaven per perdut. Va muntar l'Associació pel Patrimoni de la Vall ferrera, i es va dedicar a recuperar les ermites, esglésies i altres edificis que el pas del temps estava malmetent. Recordo haver passat algunes vacances en la meva època adolescent netejant la runa d'alguna d'aquestes esglésies, una mena de camp de treball que aquest home tenaç va organitzar, engrescant una colla de gent. Anys més tard, un cop ja havia deixat d’enfilar-se per aquestes valls i muntanyes, una placa a Àreu li retria homenatge:

Recordo en Joan Camp i penso en la seva relació amb el Pallars mentre llegeixo Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Potser perquè el llibre recrea, entre d'altres, la postguerra, i em remet a un Joan Camp jovenet trescant per les muntanyes vestit de milicià.

Jaume Cabré retrata de forma precisa els diferents personatges de l'època: el maquis, els faieros, els guanyadors, els perdedors, els falangistes, els llepaculs que se situen a on es troba el poder.

Joseph Campbell ja ens ho va dir quan analitzar la figura de l'heroi en les diferents cultures: ningú no vol arriscar la vida gratuïtament, ningú neix amb la vocació de ser màrtir, ningú no vol ser ni esdevenir un heroi, sinó que és la vida qui t'hi converteix. L'heroi sempre es resisteix a la missió que li toca viure. Aquest és el paper de l'Oriol, el mestre feixista que no ho era, una persona covarda que es veu empesa per les circumstàncies a esdevenir heroi.

També retrata la misèria moral dels guanyadors. Les classes terratinents, que els faieros fan passar per la picota, i l'orquestració de la revenja de la filla. En algun moment, percebo que Cabré ret un homenatge a Moncada. Casa Gravat de Torella és la germana bessona de la casa de Torres i Camps de Mequinensa. I Elisenda la versió atractiva i distant de Carlota. Totes dues comparteixen una certa manera de fer. Defensen l'orgull de classe, burgesa i rància, manipuladora i poderosa, de forma aferrissada. Els burgesos sense escrúpols que s’alien al poder i al conservadorisme. Aquelles maneres feudals, d'aparentar i guardar les formes. La doble moral. Manipuladores i alhora servils a la seva classe social. La dels vencedors, per mantenir el seu lloc privilegiat. Cabré retrata encertadament què se'n va fer dels franquistes a la transició: com les jaquetes es canvien, per mantenir-se. A l'estil de Lampedusa, tot canvia perquè res no canviï. Aquell qui ha nascut a la classe social dels sense escrúpols la defensa fins la mort. La dels altres, naturalment.

Jaume Cabré va trigar més de 6 anys a poder escriure la novel·la. Una novel·la molt tècnica, treballada, gairebé hi ha la temptació de dir-ne rodona, però quan una cosa és massa rodona potser és massa perfecta, massa neta, i em sembla que l'adjectiu no li escau. No ben bé. Cabré retrata les misèries i les valenties d'una època extremadament difícil, el franquisme. Una època que, des de la mal anomenada transició, s'entesten a fer veure que mai ha existit.