dimecres, 13 d’octubre de 2010

Pallars (2). La Guerra i la Postguerra.

Joan Camp, foto: J. Gasull
Lluïa un cap ben poblat per cabells blancs i una barba generosa i ampla. Hom diria que tenia l'aspecte de Pare Noel i, no obstant, mai vaig pensar que Joan Camp semblés el pare Noel. El recordo sorrut, geniüt, una mica rondinaire. Però alhora honest, sincer, algú de qui et podies refiar sense bacil·lar.

A les acaballes de la guerra, en Joan Camp tenia 16 o 17 anys. El van reclutar a la quinta del biberó i el van destinar al Pallars, concretament a la Vall Ferrera. Allà se'n va enamorar i, anys després, a finals dels 70 i 80, va retornar, com retorna l'urbanita que estima una imatge mental d'allò que fou. Un romàntic, en el fons. Va trobar una Vall Ferrera despoblada i abandonada i va voler recuperar allò que els pocs habitants que en quedaven donaven per perdut. Va muntar l'Associació pel Patrimoni de la Vall ferrera, i es va dedicar a recuperar les ermites, esglésies i altres edificis que el pas del temps estava malmetent. Recordo haver passat algunes vacances en la meva època adolescent netejant la runa d'alguna d'aquestes esglésies, una mena de camp de treball que aquest home tenaç va organitzar, engrescant una colla de gent. Anys més tard, un cop ja havia deixat d’enfilar-se per aquestes valls i muntanyes, una placa a Àreu li retria homenatge:

Recordo en Joan Camp i penso en la seva relació amb el Pallars mentre llegeixo Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Potser perquè el llibre recrea, entre d'altres, la postguerra, i em remet a un Joan Camp jovenet trescant per les muntanyes vestit de milicià.


Jaume Cabré retrata de forma precisa els diferents personatges de l'època: el maquis, els faieros, els guanyadors, els perdedors, els falangistes, els llepaculs que se situen a on es troba el poder.

Joseph Campbell ja ens ho va dir quan analitzar la figura de l'heroi en les diferents cultures: ningú no vol arriscar la vida gratuïtament, ningú neix amb la vocació de ser màrtir, ningú no vol ser ni esdevenir un heroi, sinó que és la vida qui t'hi converteix. L'heroi sempre es resisteix a la missió que li toca viure. Aquest és el paper de l'Oriol, el mestre feixista que no ho era, una persona covarda que es veu empesa per les circumstàncies a esdevenir heroi.

També retrata la misèria moral dels guanyadors. Les classes terratinents, que els faieros fan passar per la picota, i l'orquestració de la revenja de la filla. En algun moment, percebo que Cabré ret un homenatge a Moncada. Casa Gravat de Torella és la germana bessona de la casa de Torres i Camps de Mequinensa. I Elisenda la versió atractiva i distant de Carlota. Totes dues comparteixen una certa manera de fer. Defensen l'orgull de classe, burgesa i rància, manipuladora i poderosa, de forma aferrissada. Els burgesos sense escrúpols que s’alien al poder i al conservadorisme. Aquelles maneres feudals, d'aparentar i guardar les formes. La doble moral. Manipuladores i alhora servils a la seva classe social. La dels vencedors, per mantenir el seu lloc privilegiat. Cabré retrata encertadament què se'n va fer dels franquistes a la transició: com les jaquetes es canvien, per mantenir-se. A l'estil de Lampedusa, tot canvia perquè res no canviï. Aquell qui ha nascut a la classe social dels sense escrúpols la defensa fins la mort. La dels altres, naturalment.

Jaume Cabré va trigar més de 6 anys a poder escriure la novel·la. Una novel·la molt tècnica, treballada, gairebé hi ha la temptació de dir-ne rodona, però quan una cosa és massa rodona potser és massa perfecta, massa neta, i em sembla que l'adjectiu no li escau. No ben bé. Cabré retrata les misèries i les valenties d'una època extremadament difícil, el franquisme. Una època que, des de la mal anomenada transició, s'entesten a fer veure que mai ha existit.

9 comentaris:

  1. Vaja! tu a Vallferrera i jo a Vall Cardós ;) si és que ja ho diuen que al mundu es un panyuelu ;) I el greu que em sap tenir-li tanta tírria al llibre, i tot per culpa de TV3! :( em costarà molt d'oblidar aquells pallaresos parlant en barceloní, cap d'ells seria capaç de puyarentanau, ni tan sols feve vacances a les valls. Tot i així se li ha d'agrair que sigui un més a retratar un temps encara poc retratat.

    ResponElimina
  2. Bé, jo coneixo més el Berguedà però veig que la història s'asembla a la del Pallars. També hi havia propietaris, petits propietaris i la gent que treballava els camps que no eren seus. Qui era propietari, ni que fos d'un campet, va pasar-se al bandol de Franco. I el que no tenien res, doncs van voler fer la revolució. Potser si hi haguesin habut més ajudes a la gent pobre no s'hauria arribat a aquesta situació tan polaritzada.

    ResponElimina
  3. Clidice, i tant si és un panyuelu!! Vaig tenir la sort de no veure la sèrie de tv3...i tot això que em vaig estalviar, perquè vaig arribar "verge" al text. El llibre és "una mica" més respectuós amb les varietats dialectals. Però encara potser estaria millor si en fos més, la pinzellada és massa evident. Però en una sèrie àudiovisual -en contraposició al llenguatge escrit- va ser imperdonable el ava que s'hi donava, en vaig tenir prou amb alguns fragments...

    ResponElimina
  4. Heu llegit Incerta Glòria? El compararíeu amb aquest llibre? Les veus del Pamano el vaig començar i el vaig abandonar l'estiu passat i Incerta Glòria em va enganxar des de la segona paraula fa un parell d'hiverns.

    ResponElimina
  5. òndia marta el meu ordinador em diu que sí que l'he llegit, però ara mateix, ni que em matessin no me'n recordaria ;P o sigui que ja deu fer, calculo, uns quinze anys. Hauré de repassar :) Vist però el teu comentari, penso que posaré en Sales a "la pila" i aparcaré en Cabré per més endavant ^^

    ResponElimina
  6. Marta, no he llegit Incerta Glòria. Me'l posos, com la Clidice, a la pila.
    El meu text no era una "recomanació", ni tampoc una crítica. Cabré potser té el "defecte" de ser massa tècnic. Però hi ha altres autors que també ho són, com en Paul Auster tot i que l'Auster té alguna cosa més...

    ResponElimina
  7. Aris, emm sembla que tens raó. Però també es van donar altres fenòmens, com aprofitar el moment de desconcert i repressió per "denunciar" veïns i coneguts, fins i tot família, per saldar velles rancúnies. Va ser una guerra fraticida. abans, i després.

    ResponElimina
  8. I alguns encara cuegen. El tinc pendent per a quan tingui temps, Incerta Glòria em va agradar. Mirat amb perspectiva la Guerra Civil va ser moltes coses. Un assaig de la II Guerra Mundial, la darrera carlinada, un intent de revolució; l'oportunitat de carregar-se el veí com als Balcans, moltes coses; masses. Ens queda ben be una generació més per veure-la amb calma. Com ara veiem la Guerra del Francès.

    ResponElimina
  9. Eulàlia,
    Jo tinc pendent Incerta glòria; també a la pila. Les veus del Panamo em va agradar i, sortosament, no vaig veure la sèrie; segur que m'hauria avorrit. Comparteixo amb tu que en Cabré és un escriptor molt tècnic, però també el que explica em resulta interessant, així que li perdono el tecnicisme un pèl massa ortodox.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails