Pallars (1): Anades i retorns.

Fa uns mesos, abans de l'estiu, per aquest Bulevard en Lluís ens va parlar de la immigració invisible que van protagonitzar els nostres pares, els nostres avis. Els comentaris, que recomano de llegir, ens van fer arribar a la conclusió que en realitat tots nosaltres som fills d'immigrants, siguin de l'anomenada immigració interior, sigui forastera. Aquí m'aturo i em pregunto quina és la diferència. La immigració sempre implica algú que marxa d'un lloc per anar a viure a un altre, per motius econòmics. La immigració sempre és de fora. Dir-ne d'una manera o d'una altra tan sols indica on estem posant les nostres fronteres: al barri, la ciutat, la comarca, la nació, l'estat, el continent, el món? Que sigui de fora, no vol dir que no sigui beneficiosa, i no parlo en termes econòmics, a mi el mestissatge em sembla una cosa desitjable.

Com sempre aquests trasllats prometedors són més durs a la realitat que en la teoria. Que li preguntin a en Mohamed. O a l'Agustina. O a ma mare. La terra promesa, ja ho deia el venjatiu Jahvè, s'havia de guanyar passant-les ben magres. Tan sols la segona o tercera generació ha tingut l'oportunitat de, potser, viure una mica millor.

Pedra de tartera, de Maria Barbal, ens relata el camí inicial, aquell que va fer una d'aquelles immigrants interiors, que va marxar del poble, primer per anar a un altre lloc de la comarca, i finalment va fer al camí fins a Barcelona, de la mà dels fills. El llibre és breu, poètic, sensible. Però en llegir-lo em va semblar que el personatge sobrevolava allò que li estava passant, que ho relatava amb una mena de desafecció impròpia de la primera persona amb què està escrit. I el relat que explica és prou dur: deixar la família per anar a viure amb uns tiets, la guerra i la pèrdua del seu marit, pal de paller de a seva existència. Potser li falten pàgines, per poder aprofundir aquestes qüestions, o alguna cosa de més visceral, que sortís més de l'estómac. Potser és que em revolta la resignació de Conxa, la seva submissió a les coses que li passen. En tot cas, si m'interessa ressaltar-la és perquè ens explica allò que va passar a moltes famílies al segle passat i ens recorda allò que som: fills i filles d'immigrants. Tots.

Avui en dia hi ha, però, qui decideix emigrar i fa el camí invers als nostres avantpassats: el germà d'un amic va decidir a anar a viure al Pallars. Tot i que no en conec els detalls, em sembla que aquest cas no és ben bé un retorn, sinó una fugida de l'ofegadora Barcelona. Una fugida, però, feta en condicions molt menys dures que aquelles que van haver de suportar els nostres avantpassats. Ells, a cavall del segle XIX o del XX, van deixar una vida al camp plena de privacions i condicions insuportables -sota els nostres paràmetres-, per traslladar-se a la més prometedora Barcelona.  Segurament van trobar altres condicions diferents però no més lleugeres a la Barcelona de llavors. El món globalitzat que ens ha tocat viure facilita algunes coses: pis amb calefacció, treball que no té res a veure amb les feines del camp, wi-fi, llum, aigua corrent... No fa pas tants anys que no hi havia ni llum, ni aigua, i l'única escalfor provenia, bé del bestiar que s'allotjava al pis de sota, bé d'una minsa llar de foc que era impossible que escalfés tot l'habitacle. Per descomptat no tenien els teixits actuals: ni goretex, ni polars, ni un decathlon que t'ho proveeixi a preus assequibles. Els anomenats neorurals ho tenen francament més fàcil que els nostres avantpassats, si no, no retornarien.

Jo no descarto una fugida semblant.