divendres, 1 d’octubre de 2010

Pallars (1): Anades i retorns.

Fa uns mesos, abans de l'estiu, per aquest Bulevard en Lluís ens va parlar de la immigració invisible que van protagonitzar els nostres pares, els nostres avis. Els comentaris, que recomano de llegir, ens van fer arribar a la conclusió que en realitat tots nosaltres som fills d'immigrants, siguin de l'anomenada immigració interior, sigui forastera. Aquí m'aturo i em pregunto quina és la diferència. La immigració sempre implica algú que marxa d'un lloc per anar a viure a un altre, per motius econòmics. La immigració sempre és de fora. Dir-ne d'una manera o d'una altra tan sols indica on estem posant les nostres fronteres: al barri, la ciutat, la comarca, la nació, l'estat, el continent, el món? Que sigui de fora, no vol dir que no sigui beneficiosa, i no parlo en termes econòmics, a mi el mestissatge em sembla una cosa desitjable.

Com sempre aquests trasllats prometedors són més durs a la realitat que en la teoria. Que li preguntin a en Mohamed. O a l'Agustina. O a ma mare. La terra promesa, ja ho deia el venjatiu Jahvè, s'havia de guanyar passant-les ben magres. Tan sols la segona o tercera generació ha tingut l'oportunitat de, potser, viure una mica millor.

Pedra de tartera, de Maria Barbal, ens relata el camí inicial, aquell que va fer una d'aquelles immigrants interiors, que va marxar del poble, primer per anar a un altre lloc de la comarca, i finalment va fer al camí fins a Barcelona, de la mà dels fills. El llibre és breu, poètic, sensible. Però en llegir-lo em va semblar que el personatge sobrevolava allò que li estava passant, que ho relatava amb una mena de desafecció impròpia de la primera persona amb què està escrit. I el relat que explica és prou dur: deixar la família per anar a viure amb uns tiets, la guerra i la pèrdua del seu marit, pal de paller de a seva existència. Potser li falten pàgines, per poder aprofundir aquestes qüestions, o alguna cosa de més visceral, que sortís més de l'estómac. Potser és que em revolta la resignació de Conxa, la seva submissió a les coses que li passen. En tot cas, si m'interessa ressaltar-la és perquè ens explica allò que va passar a moltes famílies al segle passat i ens recorda allò que som: fills i filles d'immigrants. Tots.

Avui en dia hi ha, però, qui decideix emigrar i fa el camí invers als nostres avantpassats: el germà d'un amic va decidir a anar a viure al Pallars. Tot i que no en conec els detalls, em sembla que aquest cas no és ben bé un retorn, sinó una fugida de l'ofegadora Barcelona. Una fugida, però, feta en condicions molt menys dures que aquelles que van haver de suportar els nostres avantpassats. Ells, a cavall del segle XIX o del XX, van deixar una vida al camp plena de privacions i condicions insuportables -sota els nostres paràmetres-, per traslladar-se a la més prometedora Barcelona.  Segurament van trobar altres condicions diferents però no més lleugeres a la Barcelona de llavors. El món globalitzat que ens ha tocat viure facilita algunes coses: pis amb calefacció, treball que no té res a veure amb les feines del camp, wi-fi, llum, aigua corrent... No fa pas tants anys que no hi havia ni llum, ni aigua, i l'única escalfor provenia, bé del bestiar que s'allotjava al pis de sota, bé d'una minsa llar de foc que era impossible que escalfés tot l'habitacle. Per descomptat no tenien els teixits actuals: ni goretex, ni polars, ni un decathlon que t'ho proveeixi a preus assequibles. Els anomenats neorurals ho tenen francament més fàcil que els nostres avantpassats, si no, no retornarien.

Jo no descarto una fugida semblant.

22 comentaris:

  1. jo des de que vaig tenir una mica de coneixement que volia marxar del poble. o potser només de casa. i quan vaig poder ho vaig fer... sempre més lluny... i crec que les emigracions actuals, els trasllats com tu bé dius, no costen gaire si es volen fer. i costen molt si no es volen fer.
    un trasllat que ara a mi no em costaria gens és marxar lluny de la capital, cap a un lloc ben tranquil.

    ResponElimina
  2. El meu avi era d'un poble de la Seu d'Urgell, perdut entre les muntanyes. Va emigrar perque no aguantava més els dur hivern. De vegades menjaven sopa d'herbes durant dies, perquè no tenien res més. Va anar a treballar a la Pirelli i li va sembla el paradis. Crec que s'idealitza la vida al camp. Es veritat que es molt bonic i tens molta tranquilitat, però si no pots menjar, cap lloc es bo.

    ResponElimina
  3. La família del meu pare era pallaresa i després de viure les obres hidràuliques de la Vall Fosca (epopeia que explica prou bé el Pep Coll a El segle de la llum) van baixar a Barcelona. L'avi i l'oncle van desaparèixer al front de l'Ebre i mon pare i l'avia eren a casa, a la porteria, quan va esclatar la famosa bomba del Coliseum, just on ara hi ha la llibreria Altaïr.

    ResponElimina
  4. Aprofundint en el tema pallarès, aporto tres títols més de la Maria Barbal que paguen la pena: Les novel·les "Càmfora" i "País íntim" i el llibre reportatge -insòlit- d'impressions viatgeres "Camins de quietud".

    ResponElimina
  5. Pedra de tartera va ser una obra que em va emocionar. Potser perquè una part de la meva família prové dels Pallars, potser perquè tota la vida, des que tinc ús de raó, hi he estat vinculada, potser, senzillament, perquè és una molt bona obra.

    Tinc amics que van fer el pas de neoruralitzar-se, i el primer que et remarquen és que no se les mamen tan dolces com creien, i que han hagut de reconvertir moltes "tossuderies sostenibles" amb les que havien migrat al fotre's de lloros contra la realitat. Que la vida a muntanya és molt i molt dura.

    Jo hi he passat per la foto de dalt :P

    ResponElimina
  6. Jo tinc una germana neorural sense connexions de llum ni aigua de les xarxes oficials (són massa lluny de qualsevol possible connexió malgrat estar a 30 km. de Barcelona) i és dur. A pesar de tot, les comoditats que tenen avui en dia comparades amb els habitants de la Masia de fa molt de temps són a anys llum!

    ResponElimina
  7. La familia del meu pare prové d'un poble de l'Alt Urgell i en van marxar a començaments del segle XX. Se'n van anar, doncs les passaven molt canutes -n'he deixat algun testimoni per la xarxa i al meu blog- La meva mare, andalusa, la meva parella, castellana. És cert que tots som una mica immigrants.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Kika, jo no he marxat mai del poble -bé, de la ciutat, però m'hi he qudat a prop-, crec que és la meva assignatura pendent. I penso que ara no em costaria gaire trslladar-me, avui. Qui sap?

    ResponElimina
  9. Aris, Tots som fills o nets d'immigrants , sembla mentida que ho haguem oblidat tan ràpidement. Sí que s'idealitza la vida del camp, tan bucòlica, i que és dura.

    ResponElimina
  10. Girbén, com he dit a l'Aris, tots som fills d'immigrants. M'ha colpit l'expressió i no em facis dir perquè: "desaparèixer al front de l'Ebre".

    ResponElimina
  11. Clidice, a mi també em va emocionar en molts moments Pedra de tartera, en d'altres, és com si n'hagués volgut més, no ho sé expresar millor.

    No he volgut dir que els neorurals ho tinguin tot fàcil, sinó que ho tenen més fàcil que no pas aquells qui van marxar. D'altra banda, i ara que hi penso, això també és aplicable a aquells que viuen a ciutat, ben mirat.

    ResponElimina
  12. Galderich, doncs això que dius, exactament. Completament d'acord.

    ResponElimina
  13. Alberich, volia recordar això justament, que sovint oblidem: tots som fills d'immigrants. I tots som susceptibles d'emigrar.
    Salut!

    ResponElimina
  14. El drama dels emigrants, és que mai més son de enlloc, ni de la terra d'origen ni de la d'acollida. I si tornen al lloc d'origen -que de vegades ho fan amb la falsa esperança de tornar als orígens- es troben amb la terrible decepció de ser estranys a la seva terra.

    En els neorurals s'hi acostuma a afegeix un altre font de desencís i amargor: no només son estranys al lloc d'acollida, sinó que no tenen ofici ni benefici. Per fer de pagès se'n ha de saber, i avui en dia els pagesos n'aprenen a l'escola professional i a la universitat. Lo altre és romanticisme de via estreta. Molt estreta i molt magre.

    ResponElimina
  15. Brian, és cert el que expliques dels emigrants. N'hi ha que trenquen totalment amb els origens... cosa que no és necessàriament bona.
    Anar a viure a la muntanya, al Pallars, o a la Cerdanya, o al berguedà, no "necessàriament" implicaria anar a fer de pagès. Hi ha molta gent que ha anar "de nou" a viure a aquestes comarques i que el seu ofici no és el de pagès. I n'hi ha més que no sembla. No són estrictament neorurals, això és cert.

    ResponElimina
  16. Algú deia (potser Sagarra?) que no era la mateixa cosa "anar" a pagès que a "fer" de pagès. Molta gent "urbanita" van a pagès i fantasiegen i sublimen aquest món. La realitat els resulta una crua revelació. La meva àvia deia que la terra queda molt avall, i cal ajupir-se per treballar-la.

    ResponElimina
  17. Alberich, agraeixo aquesta diferenciació entre anar a pagès i anar a fer de pagès. És ben certa. Quan jo deia que no descartava una fugida semblant al final del meu post em referia a "anar a pagès" en cap cas se'm passaria pel cap a anar a fer de pagès. A la família tinc qui és pagès i sé el pa que s'hi dóna.

    ResponElimina
  18. eulalia ¿estas com anunciant que te n vas a viure a algun poble i deixes la ciutat?
    Potser la historia amb el teu company Lluis es va esvair?
    Sigues feliç vages on vages
    Sort

    ResponElimina
  19. Jordi de Tiana, no pensis més enllà que allò que dic. No anuncio res. Tan sols reflexiono sobre cosetes i manifesto pensaments, sonmis o desitjos. El meu desig de marxar de ciutat és, de moment això i prou: un desig. Si es farà realitat o no, depèn de masses coses...
    Gràcies pels teus bons desitjos ;)

    ResponElimina
  20. Ui, veig que en som molts que part de la família ve del Pallars! Quina impressió que m'ha fet. Sobre Pedra de Tartera, quan he vist la fotografia he pensat que en parlaries. Jo el vaig llegir d'adolescent i només recordo que em va afectar en aquell moment. Ara fa pocs dies vaig veure l'autora explicant que moltes persones només la coneixen per aquest llibre i que s'hi ha sentit una mica (perdoneu l'expressió) "encasillada". Em va semblar interessant que digués això. D'ella també tinc "Càmfora" però no l'he llegit

    ResponElimina
  21. Marta (volar de nit), si be els meus avis venien de pagès, no sé exactament si venien del Pallars, peròés molt probable, perquè el meu avi patern duia per segon cognom "Pallarès". Resulta massa obvi?

    Potser sí que l'han encasellat, la Maria Barbal. Ja passa quan l'èxit t'atrapa de cop i de sobte...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails