La perruqueria

Vaig anar a veure una comèdia i em vaig trobar amb un drama light. Mai no te'n pots refiar dels comentaris als diaris sobre les pel·lícules.

Em topo amb una història d'estiu que intenta relatar el pas de la infantesa a l'adolescència a través de la separació d'uns pares i els diferents papers que agafen els nens davant el trencament familiar.  En sortir del cinema el gust era agredolç.

La pel·lícula és irregular i deixa coses sense resoldre, com la homosexualitat del pare, la qual utilitza tan sols com a detonant del conflicte. Sorprèn l'actitud feminista de la mare que deixa fills i abandona marit allà als seixanta. Potser Canadà no era Espanya. O potser Léa Pool ens vol vendre justament això, el feminisme i la modernitat .

Diria que Léa Pool no posa tota la carn a la graella. Potser per suavitzar el drama d'una història feta amb nens. Ves a saber. Dels actors, els adults són força més fluixos que els nens, potser perquè a ells els ha sabut treure allò de l'espontaneïtat. El pare, especialment, em resulta decebedor.

Em va agradar la ambientació. I sempre és d'agrair més una pel·lícula intimista que no una americanada sense subtància.