dijous, 2 de juny del 2011

Menjar de rebuig

La Maria obre el moneder, tan sols és dia 2 i la pensió ja s'ha fos en el no res. La nevera és buida i l'estómac també. Els fills fa trenta anys que li van fugir de casa. Apenes els veu, ni a ells, ni als néts. Quan em van venir veure el darrer cop? Poc després de nadal, diria jo. Abans d'ahir va rebre la darrera trucada. Tot bé, mama? Tot bé, ves què t'haig de dir. La veritat? T'explico el mal d'ossos, les xacres, la resta, me la guardo.

L'Amàlia, deu anys més jove que la Maria esbiaixa un somrís amarg. Tot i ser més jove arrossega moltes més malalties que li devoren el cos. Es fan costat. Tentinegen penjades del braç l'una de l'altra travessant el carrer fins arribar a la porta del super, ja tancada, amb els clients pagant les darreres compres.

Els contenidors s'arrengleren just davant. El verd de les ampolles, el groc dels tetrabrics, el blau del paper, el marró de l'orgànica, el gris del rebuig. Alguns desprenen una olor agre. Són les nou del vespre i avui és dimarts però la Maria ja no necessita més rampoines per moblar la llar, ja fa anys que li'n sobren. En Mohammed en canvi des de les vuit espera que baixin els trastos. Potser avui trobarà el matalàs que li fa falta, o una tauleta, que bona falta li fa. Alcen el cap, es saluden, gairebé es podria dir que són vells amics. Són els companys dels containers. Com la Raquel, i l'Elvira, el Jaume i el Bernat, que amb poc més de trenta anys, putinegen contenidors per necessitat i ideologia.

Troben pebrots en bon estat. Cebes mengívoles, alguna carn envasada acabada de caducar. Tomàquets. De la brossa sorgeix la solidaritat dels desesperats. Té, aquests per tu. Jo ja em quedo l'albergínia. En Raul fa mesos que ajuda la Maria i l'Amàlia, mentre ha estat a l'atur. Avui els diu que acaba de trobar feina, però que seguirà venint cada dia, cobrant en negre i mileurus justos no arriba a pagar el lloguer i omplir les boques dels 3 nens afamats.

Entretant, el lliure mercat segueix fent la seva, aliè a la desgràcia, llença el menjar comestible, deixa a la misèria aquells qui no es poden pagar menjar sense caducar. Entretant, els polítics ajuden el bancs i ni tan sols els passa pel cap fer una llei que prohibeixi llençar els aliments encara no caducats.
Qüestió d'higiene sanitària, diran. Potser inòpia mental.
Entretant, a ulls clucs, prefereixen la pobresa i la desolació.
Ajudem els bancs, majoria silenciosa, gir a la dreta. Fractura social.

Aquest apunt tenia un altre títol. L'havia anomenat Reciclatge, i era un apunt més aviat literari, on fantasiejava amb la realitat... Feia dies que li donava voltes, sense acabar de trobar el to o mirar d'enllestir-lo d'una vegada. Passats uns dies, les casualitats, o no, han fet que mentre re-escrivia aquesta ficció, la Marta Rojals hagi publicat al seu FB un enllaç al documental Menjar de rebuig. Altament recomanable. Manllevo el títol al documental.

15 comentaris:

  1. També per un altre casualitat --però no deslligada en les seves causes de la raó per la que es llença menjar en bon estat-- milers de tones de hortalisses estant anant a parar aquest dies als abocadors o als cremadors. El principi de precaució esdevé histèria quan som massa rics i massa primmirats per calibrar els riscos de manera ponderada. En aquest cas ha estat un episodi del Nord contra el Sud, però no té arrels gaire diferents de la insolidaritat que és filla de la xenofòbia.

    ResponElimina
  2. Doncs si, es una paradoxa que mentre per una banda es llença el menjar per una altra banda els menjadors comunitaris estant a petar...que trist. Conèixes l'olla mòbil?
    http://elmercatdesantantoni.blogspot.com/2011/02/lolla-mobil.html#comments

    ResponElimina
  3. Suposo que deu ser una qüestió educacional. En omplir una bosseta (no una "bossa") de restes orgàniques tardo una setmana. Abans me n'he de desfer perquè comença a fer olor, que no pas perquè sigui plena.
    Tot forma part del mateix: la desídia de la societat. No només no donem valor a les coses, sinó que aquesta gent que tira el menjar estan educant els seus fills a no valorar res: ni el menjar ni qui menja o voldria menjar.

    ResponElimina
  4. El teu post m'ha fet pensar, en les dues persones que un cop al mes, em truquen a la porta de casa demanant-me menjar;

    La primera és una velleta amb bastó, que sempre reconeix avergonyir-se per haver de subsistir així.
    El segón, és un noi negre que apenes parla el nostre idioma i que sempre em regala un enorme somriure d'agraïment, quan li omplo una bossa tan se val que sigui de fruita, de galetes o amb un brick de llet.

    És molt dur haver-se'n de refiar de la bona voluntat del veïnat, quan l'Estat s'ha oblidat completament de tu.

    ResponElimina
  5. amb aquestes accions queda sobtadament demostrat l'egoisme de la raça humana. L'ambició serà la nostre perdició

    ResponElimina
  6. Quan els mercats de carrer recullen, està ple de persones que esperen per endur-se tot el que sigui aprofitable, o no!
    M'he plantejat moltes vegades si mai ens toca viure-ho en carn pròpia, i....ja ho veurem

    ResponElimina
  7. Brian, no he volgut parlar dels cogombres assassins que ara resulta que són del tot innocents. Quina manera de llençar menjar! Nord contra sud, només ens falta aquesta, que el sud sempre està més galdós. En fi, misèries occidentals. M'agrada això de "la insolidaritat és filla de la xenofòbia". Potser et manllevo la frase, si no et fa res.

    ResponElimina
  8. Aris, no coneixia l'olla mòbil, es mereixeria sortir també al documental que enllaço. Molt bona iniciativa.

    ResponElimina
  9. Enric, No es tracta "tan sols" d'educació a casa. El problema és global: es llença menjar en TOTES les parts de la cadena i això és dramàtic: des dels plantadors de patates al consumidor final. I es fa molt poc per poder aprofitar-ho. No és qüestió d'abundància, és qüestió de "propietat privada", en un moment del documental es diu que el menjar que llença el super és "propietat del super i els nois que busquen què poden aprofitar podrien ser detinguts. La propietat del super val més que el dret a l'alimentació. En aquest cas són nois que ho fan per "ideologia", però podria ser perfectament la teva tieta o la meva que no pot arribar a fi de mes.Jo em pensava que el banc d'aliments aprofita aquest menjar a punt de caducar, però no n'estic segura...

    ResponElimina
  10. Carme de la maleta, no es tracta que l¡estat ens tregui les castanyes del foc, però l¡estat hauria de posara mesures (ells poden fer lleis, per això els "escollim, no?) perquè aquest menjar no es llencés a les escombreries, quan encara es pot aprofitar...

    El regal dels sonriures de la velleta i el noi negre és impagable. Conserva'l. (Tot i que la solució no passa per la caritat, sinó per una altra via, penso jo. Però mentre no tinguem aquesta solució...)

    ResponElimina
  11. Quan veus alguna parella de jubilats furgant en els contenidors, que els veus massa sovint, penso en què si, que l'estat els ha abandonat, però el que encara em sembla molt més greu és que ho hagin fet els fills.

    ResponElimina
  12. garbi24, és curiós, perquè aquestes situacions mostren el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. No com a individus, sinó coma a societat. És evident que cal canviar coses.

    ResponElimina
  13. Clidice, especialment abandonats per l'estat quan s'han passat la vida cotitzant. I no es tracta de fer un estat protector en excés, sinño un estat que enlloc d'esclavitzar la societat en favor dels bancs, faci pagar als bancs -i la resta de responsables- la situació en què ens trobem. Mentre els pobres són cada cop més pobres per culpa que ham hagut de rescatar els bancs,. els bncs segueixen tenint beneficis. Bé, em desvio del tema, ja ho sé.

    D'altra banda, l'abandó per part dels fills és injustificable...

    ResponElimina
  14. Carme J, espero que la societat posem remei i que ningú hio hgi de viure en carn pròpia. De vegades sóc optimista, de vegades no gens...

    ResponElimina
  15. Eulàlia,

    Un post molt bo, que toca un tema molt candent. Davant de casa meva hi tinc un súper i veig cada vespre les persones que s'hi apropen als contenidors. És una realitat que hi un gruix de població que no pot arribar a fi de mes. I els polítics com si res... Per no parlar de les persones que no tenen casa, que han de viure en parcs o en caixers automàtics. Molt més indignats hauríem d'estar. Els pobres cada dia són més pobres, però també tots els qui treballem ens anem empobrin. Tenim un panorama molt fosc. O jo així ho veig.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails