dimecres, 1 d’abril del 2009

L'àvia Ana

Algú em va dir un dia, fa molts anys, que m'hi assemblo una mica. Que hi tinc una retirada. No ho sé. M'hauré de refiar d'aquest parer, del parer d'aquells qui la van conèixer.

No ha sobreviscut ni una trista fotografia.

En sé poc de l'àvia Ana. Potser no l'hauria anomenat àvia, sinó "abuela" o "iaia". L'àvia Ana era andalusa, com el meu avi Juan. Van viure a Canena, a Jaén, i a Montoro a Còrdova, on va néixer la meva mare.

En sé poc de l'àvia Ana. Quin conte m'hauria explicat? Quina cançó m'hauria ensenyat? No sé si sabia recitar poesies. No sé si li agradava preparar dolços ensucrats. No sé si va veure el mar. No sé si li agradava remullar-se els peus a un rierol.

En sé poc de l'abuela Ana.

La maleïda guerra li va segar la vida poc després de la trentena. El 40, acabades ja les bombes, l'àvia Ana va morir. Ma mare pensa que va ser la fam qui se la va emportar.

Vet aquí l'herència de la guerra a casa ma mare: Una família (una més) destrossada, amb un home vidu i 6 fills al seu càrrec.

Ma mare tenia 6 anys. Sempre li va mancar la mare.

Pel que fa a mi, ni tan sols puc imaginar-me-la.

1 comentari:

  1. Eulàlia, sembla que no diguis res, però dius molt, en aquest post valuós i emotiu. I, si no disposes de fotografia física, ens ofereixes una bona imatge moral. Et felicito per guardar-te -i guardar-nos- tant bé la memòria...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails