diumenge, 18 d’octubre de 2009

Grumets, a navegar! (un apunt sobre la netiqueta)



Aviat farà 14 anys (catorze!) que em vaig iniciar en tot això que ara és tan habitual per nosaltres: internet.

Recordo com amb emoció ens vam abocar a l'ordinador, i dues companyes van obrir un navegador i van teclejar alguna cosa incomprensible que començava amb "http://", una adreça i ens van dir que allò era la web. No enteníem molt bé per a què servia allò ni què ens estaven explicant. Però recordo l'estupefacció que vaig sentir quan em van anunciar que allò que veia a la pantalla potser estava a Madrid, o a Nova york, o a Melbourne. Tan sols vaig poder exclamar:

- Això és una finestra oberta al món!

Ens vam quedar una bona estona allà sense saber molt bé què havíem de buscar, ni com. La ment en blanc.

Passats uns dies algú ens va reenviar un correu electrònic on ens convidava a unir-nos a una llista de distribució, anomenada brillantment "GRUMETES". L'objectiu de la llista era la d'introduir als nou vinguts al món virtual a navegar per tota mena de conceptes. Què era l'IRC o el xat o els grups de notícies? Com s'havia de configurar no sé què? Què nassos era l'HTML? Era el lloc per preguntar qualsevol bajanada de "novato". Obtenies sempre respostes pertinents i útils. El capità de la nau era una professor andalús que es deia Juan Carlos Coll i com a moderador vetllava pel bon funcionament de la llista i ens guiava també quan es produïen disputes. Recordo aquella llista com a molt entranyable i sobretot molt fructífera: vaig aprendre un munt de coses sobre internet.

I una de les coses que més em va penetrar va ser les normes de comportament pel bon funcionament de la convivència a la xarxa. El que llavors anomenaven netiqueta o cibertiqueta. No és res més que unes certes normes de convivència que ajuden a la comprensió i respecte mútus en un món que, en ser escrit, no té els matisos que pugui tenir el llenguatge interpersonal. No podem acompanyar les nostres afirmacions amb un somriure, per això van inventar-se els emoticons. No podem alçar la veu, per això USEM MAJÚSCULES PER CRIDAR (ja em perdonareu).

Ara fa uns dies un bon amic blogaire em va escriure en majúscules i jo vaig sentir que em cridava. Després d'un intercanvi de missatges ell mateix em va aclarir que no en tenia ni idea que les majúscules cridessin. En els anys que han vingut ens hem incorporat massivament a la xarxa i les noves incorporacions no han tingut la sort de poder comptar amb la guia d'una llista com la que va ser Grumetes.

Un anys més tard vaig abandonar el vaixell per unir-me a noves flotes. He pujat a nous vaixells i n'he abandonat d'altres, alguns han sigut positius d'altres frustants, però sempre porto dins meu alguna cosa d'aquells vells grumets.

I ara aquí estic, he passat ja de ser una grumet a potser ser una co-patrona de vaixell, navegant pel món en aquest Riell Bulevard.

6 comentaris:

  1. Fa una mica de vertígen mirar deu o dotze anys enrere i veure totes les coses que han passat, tan sols amb això de la tecnologia. I en canvi, sembla que la resta de la vida no es veu massa alterada.

    ResponElimina
  2. No crec que tan sols hagi canviat la tecnologia. Sense que ens adonem, també afecta per exemple les relacions personals: com ens relacionem. Ara considerem "amics" persones que potser no hem vist mai. I pots mantenir amics que potser en algun moment es van allunyar. Però també és cert que en el fons som els mateixos. Vull dir de vegades oblidem que darrere el teclat hi ha persones i que tot aquest món virtual no és sinó una metàfora del món real.

    I també com en el món real hi ha desigualtats tot i que fa 14 anys semblava que internet trencaria moltes fronteres i seria un impuls per als països pobres, per exemple. No ha estat així. En primer lloc perquè als països pobres no tenen ni electricitat ni molt menys ordinadors. Però qui sap, potser aquest món "globalitzat" ha servit també per fer saber coses que abans no se sabien i en realitat ha canviat algunes coses, no tan sols formals.

    Optimista com sóc, de mena, voldria pensar que això és així, o que estem en el bon camí.

    ResponElimina
  3. Oi tant si ha canviat, el primer ordinador amb el que vaig treballar, era un 34 de IBM a l'any 70, ocupava tota una habitació i necessitava estar refrigerat, el programa el llegia en targetes perforades. I el que els hi va vendre a la Fàbrica explicava que en futur els ordinadors serien molt petits i es podrien connectar a distància entre ells. Semblava ciencia ficcio, im agina't d'ací a quaranta anys més el que pot arribar a haver-hi

    una abraçada.

    ResponElimina
  4. Tot i que sóc informàtic "de carrera" (allà pels infeliços 70), les meves tendències sociopàtiques em van fer arribar a la xarxa molt més tard del que em pertocava. Encara així sóc molt sensible a les frases en majúscula, que generalment m'ofenen, als emoticons ben col·locats i als ha-ha-has idiotes que considero un virus a exterminar. Sembla mentida que tot això que és tan recent comenci a ser història.

    ResponElimina
  5. Ho sento per l'Allau, però jo sóc molt de hahaha idiota i emoticons, perquè quan parlo no paro quieta i quan escric em fa molta falta :P a més, durant molts anys sempre he interactuat amb gent molt jove per Inet, i és clar, ells són els amos dels emoticons, ja se sap: "tó lo malo se pega". Vaig començar a navegar per una cosa que es deia Ibertext, comprava el menjar al cortinglé i tot per allí i després l'Inet. El protocol és una cosa important en aquest medi i jo, al seu darrera, he après que no m'agraden les majúscules, que em posen molt nerviosa, com no m'agrada la gent que crida :) fins i tot, moltes vegades, no les faig servir ni després d'un punt, perquè entenc que és un parlar més pla, més directe, menys fatu. doncs si, ara ja no ets grumet Eulàlia, ara ja ets patrona veus? coses de l'edat ;)

    ResponElimina
  6. El vertigen és important, quan fas memòria de com treballàvem fa trenta anys: calculadores mecàniques –més ben dit, sumadores- amb sorolloses manetes i per cercar alguna cosa, haver de remenar polsosos Aranzadis, si era de lleis o jurisprudència, o pesants diccionaris, si era d’una altra cosa.
    Som una societat sorollosa i cridanera –tots haureu vist irrompre una colla de llatins a un silenciós restaurant ple d’anglosaxons, o a la recepció d’un hotel- Atès que les normes d’Internet ens permeten respectar normes tan senzilles com aquestes de las majúscules o minúscules, les podem respectar i dosificar els nostres sorollosos hàbits per les bullangues inevitables de les expansions del nostre caràcter meridional.
    Salut.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails