diumenge, 25 d’octubre del 2009
Whatever works, de Woody Allen
Volia anar al cinema a riure. Els darrers temps, quan he anat al cinema he vist ja prou violència, histories duríssimes o prou tristes. Necessitava una mica de bon humor.
Però en això de l'humor el risc és gran, perquè molt sovint ens podem trobar historietes pensades per a subnormals profunds.
Així que quan vaig veure que Woody Allen estrenava una nova pel·lícula no m'ho vaig pensar gaire, malgrat la gran decepció que em va causar veure el desastre de la tardor passada amb Vicky Cristina Barcelona.
Així, vaig afrontar aquesta pel·lícula amb cert escepticisme, tot i que em calia donar a Woody Allen el benefici del dubte. Havia llegir alguna crítica bona i esperava poder passar una bona estona.
Aquest cop, no em va defraudar. Si bé es pot dir que la història té algun moment que decau (a partir del gir en què arriba la mare de la noia remunta) la veritat és que tot i així, el tomb que li fa li surt prou bé. Hi he trobat allò que buscava: Humor intel·ligent, monòlegs extraordinaris. I la presentació de solucions de parella força alternatives que esverarien a qualsevol Rouco Varela recalcitrant. I aquesta és la conclusió que en ven Woody Allen aquest cop: que qualsevol solució pot ser bona, si funciona. Que podem trobar les solucions més estranyes i en canvi "funcionen". Que les persones som ben estranyes i vivim en un món rar, però podem trobar allò que funcioni, per més estrany que pugui semblar.
No puc afegir gaire a allò que ja s'ha anant dient pels blogs i per les crítiques: en Larry David està perfecte en el seu paper típicament "Allenià" que es creu un geni i menysté tothom al seu voltant -però ple de febleses alhora- i l'Evan Rachel Wood fa de noia tonteta i feliç amb una credibilitat força digna, així com la bona interpretació dels altres secundaris.
A mi em sembla que val la pena. Jo vaig trobar allò que estava buscant aquella tarda: diàlegs intel·ligents i bon humor. Riure. I el retorn al Woody Allen dels inicis.
Tan sols un darrer esment a la complexitat idiomàtica. Aquest cop haig d'admetre que em costava "seguir el fil". Apunt mental: Crec que haig de reciclar el meu anglès...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Completament d'acord, sense ser una pel·lícula rodona, et fa riure de valent i això ja és molt.
ResponEliminaJo també vaig passar una bona estona amb aquesta pel·lícula. Em vaig reconciliar amb en Woody Allen. És el millor retorn del Woody Allen el Woody Allen genuí.
ResponEliminaEstic d'acord que el millor de la pel·lícula comença quan apareix la mare de la protagonista, és un desencadenant molt bo que dóna molt de ritme al film fins el final.
Penso que és una peli recomenable.
Sobre en Larry David, sí,ho fa bé, però tampoc n'hi ha per tant. I el que més m'agrada és un Woody Allen tendre però al mateix temps (per segons qui pot ser) políticament incorrecte sobretot pels plantejaments de parella, on ens convida ser més tolerants i flexibles.
Sense havet vist la peli, estic d'acord amb què un dels temes de l'Allen és que cadscú ha de buscar la seva fórmula de parella. Ell mateix és un exemple de "flexibilitat" real. Vaig llegir en una entrevista que deia: "em pregunten si encara crec en el matrimoni... i és clar que hi crec: per això m'he casat quatre vegades!"
ResponEliminaNo sé si la veuré: jo encar estic dolgut amb la pífia de la Vicky... Fa pocs dies vaig pescar "Balas sobre broadway" i em vaig trencar de riure...
Lluís, ves-la a veure ja! Si et serveix d'ajuda, el guió el tenia arraconat des de fa anys, o sigui que és un Allen genuinament dels d'abans.
ResponEliminaNo té res a veure amb la Vicky. M'aupnto a la recomanació de l'Allau.
ResponEliminadoncs res, caldrà anar-hi :)
ResponEliminacom cada any, fam de Woody
ResponEliminaTothom despotrica de la Vicky, però a mi també em va agradar... De totes maneres, aquesta d'ara reconec que és millor, segurament la més bona de les últimes des de "Match Point" i la comèdia més divertida en molts anys, tot i que l'argument no és gran cosa; però els personatges, les situacions i els diàlegs estan molt bé. Ai, ara tinc un "deja vu" del meu bloc...
ResponEliminaAra que algú ja ho ha dit, a mi també em va agradar VCB. I no sé perquè li teniu tanta tírria a la Pe. És guapa i ho fa bé (quan la deixen).
ResponEliminaAllau: a mi l'únic -o de les poques coses que em va agradar de VCB va ser la Pe. La peli potser tenia algun moment bo, però en general era moooolt fluixa. Recordo que al cinema tothom reia DE la pel·lícula i no AMB la pel·lícula, cosa força penosa...
ResponEliminaI mira que a mi em costa dir que una peli no m'agrada...