- CALÇA'T!sobre en Lluís Bosch, en saber que comparteixo blog amb ell.
Reconec que de vegades en Lluís és una mica gamberret, provocador, amant de les causes anti i que li encanta crear polèmica -en aquest tret rau, sovint, el seu encant i la gràcia dels seus escrits- però em sorprèn la contundència de l'advertiment. Em sorprèn i no m'hauria de sorprendre, perquè ja he vist en altres ocasions reaccions d'aquesta mena que no acabo d'entendre. De vegades, la crítica diu menys a favor de qui la pronuncia que no pas de qui n'és l'objecte. Em quedo perplexa però vaig una mica més enllà i demostro la meva sorpresa. Després d'un breu intercanvi de correus conciliadors la cosa es clarifica: no estem parlant del mateix "Lluís Bosch".
Vet aquí el risc de calumnia que corres si tens un nom relativament habitual. I és que això tenir un nom comú et pot portar força problemes, siguin cibernètics o no. Fins i tot jo, que no tinc un nom gaire corrent, m'he trobat en situacions confuses -afortunadament més aviat còmiques- perquè hi ha una altra "Eulàlia Mesalles" que corre per Barcelona.
Hi ha altres perills, potser pitjors: assemblar-se físicament a algú altre. Si per casualitat t'assembles a aquell delinqüent tant buscat, o potser a la veïna qui té un amant capitost amb connexions mafioses... ja ni t'ho explico.
La confusió. Vet aquí. L'innocent acusat de qualsevol crim comès per una altra persona ha estat mil vegades el punt d'inflexió que posa en marxa una trama. En la realitat i sobretot en la ficció. Segur que tots teniu exemples al cap. A mi me'n ve un super clàssic, gairebé obvi, North by Northwest, coneguda aquí com a "Con la muerte en los talones" (per cert: no puc arribar a recordar com es va traduir el títol al català, però tant li fa), amb aquella famosa escena de l'aeroplà.
Segur que us venen al cap altres títols, perquè aquest és un tema recurrent.
Com que els protagonistes sempre se'n surten a demostrar la seva innocència, ves a saber si hi ha personatges d'aquests que surten als diaris aquesta setmana que no estiguin preparant la defensa en base a la confusió: jo no sóc aquell.
Calla, no donis idees.
Nota al marge: Em resulta curiós com en algun punt les connexions neuronals fan coses estranyes. Perquè tot i que parlem de coses ben diferents, entre el post anterior del Lluís i aquest meu hi ha algun punt subtil de connexió. Jo havia iniciat aquest post ara ja fa uns dies i l'havia programat per ara mateix, i avui, fa una estona, en Lluís ens parla de dos personatges que s'assemblen. Amb dues imatges, del Che i de Camaron que podrien haver servit per il·lustrar aquest post meu...
shhht que segurament en Lluís Bosch, el teu i no el del qual t'has de calçar, hi veurà alguna connexió paranormal :P (és broma, eh!). Si que és ben cert que la calumnia és una capa fàcil de posar i a la mínima ... ja has begut oli! Bon cap de setmana :)
ResponEliminaSempre agrada que es parli d'un mateix, encara que sigui malament o d'un homònim. La veritat és que jo conec dos Lluïsos Boschs: l'un és familiar meu i l'altre el germà d'un conegut escriptor. No sé dir quin dels dos deu ser el que cal vigilar que no te la foti.
ResponEliminaTé raó la Cíclide, en què podria fer una lectura paranormal dels fets, però avui no la faré. Tot i tenir un punt paranoic, avui estic cansat després de la Castanyada escolar.
En èpoques passades hi havia la creença que tothom tenim un doble. La genial dibuixant francesa Nancy Peña es va basar en aquesta idea per fer el seu primer àlbum, "Le Cabinet chinois", on un ric holandès s'obsessiona per trobar el seu alter ego. Si podeu, llegiu-lo.
ResponEliminaEspero que la presumpta doble no se t'assembli físicament.
ResponEliminaQue ja seria l'hòstia...