He estat donant voltes al fet que no comento gaire aquelles lectures o pel·lícules que no m'han agradat. De vegades és potser una qüestió de vergonya, purament. La gasòfia ho és en tanta mesura que potser fa vergonya haver d'admetre que he perdut el temps dedicada a "allò". En altres moments sento que aplico aquella màxima que comentava en el post sobre la pel·lícula del Tarantino: el millor "despreci" és no fer "apreci" -(ja em perdonareu la poca correcció lingüística de la frase, sempre l'he escoltada així, potser traduïda literalment del castellà).
Dono voltes a aquest pensament, perquè m'adono que molts cops he agraït crítiques negatives fonamentades que m'han estalviat la pèrdua d'aquest bé escàs que és el meu temps, tant o més que les recomanacions, perquè aquestes, al contrari que les altres, engreixen la llista de lectures pendents, tant extensa ja que potser hauria de viure una triple vida per aconseguir saldar el deute (i les que s'afegiran). I perdent-me en aquests pensaments em venen al cap algunes de les lectures prescindibles que he llegit últimament.
La més recent és La comuna de Puigcerdà, de Rafael Vallbona, guanyadora fins i tot d'un premi literari (ja no recordo quin). Em va atraure el fet que es centrés en la comuna anarquista que Antonio Martín "el cojo de Málaga" va muntar durant la Guerra Civil a Puigcerdà. Recordo que, dels fets històrics, me n'havia parlat el Lluís tot passejant per la vil·la venint a tomb que el personatge també apareix en el seu Les petges invisibles. Tot això unit al fet que m'estimo la Cerdanya em va empènyer a provar la novel·la, perquè l'assaig que recull els fets, Anarquia i República a la Cerdanya, de Joan Pous i Porta, Josep María Solé Sabaté, (editat per Edicions de l'Abadia de Montserrat) està més que exhaurit i encara no l'he trobat a la base de dades de les biblioteques de la Diputació.
El resultat fou una gran decepció. Una historieta embastada que potser podria donar un bon resultat, si els personatges haguessin estat més treballats i els fets històrics més aprofundits. Sembla que l'autor tingués pressa per acabar-la. O poca inventiva, que també podria ser. El resultat resulta decebedor, com si hagués malgastat l'oportunitat d'escriure una bona història. No havia llegit res d'aquest periodista i escriptor.
Amb aquest esperit blogaire que se'ns ha ficat dins, en comptes de posar-lo al calaix de l'oblit, rebusco enllaços que me n'amplïin la informació. Ha escrit algunes novel·les més, alguna de posterior també històrica que també ha guanyat algun premi. En concret Forasters que no he llegit i potser no llegeixi, vista l'experiència. Va guanyar el premi Nèstor Lujan de novel·la històrica el qual ha premiat altres autors.
I vet aquí que entre els guanyadors hi ha el flamant locutor dels Premis blocs Catalunya, en Martí Gironell, de qui després de llegir l'horrorós El pont dels Jueus m'he promès no llegir mai més. I oh! sorpresa!, també va ser premiat en Jordi Sierra i Fabra, qui fa poc va ser comentat aquí pel Lluís.
És curiós com de vegades les coses ens porten les unes a les altres. Per allò de difícil traducció que se'n diu serendipity. Pensant-nos que ens allunyem per camins estranys, de sobte tanquen el cercle i tornem a l'inici. Vistos els antecedents no sé si refiar-me'n molt, de les novel·les guardonades per aquest premi. Com en el cas dels blogs, no sabem molt bé què premien exactament...
hi ha molta brossa en els premis literaris. El mateix Hector Bofill va guanyar el Pla amb l'ùltim evangeli que des del meu punt de vista es horrorosa. I el pont dels jueus, vaja parida.....la d'en Vallbona recordo que el Ferran de Vic ja en va parlar prou malament, vol dir que ja sou dos. No l'he llegida i per tant no puc opinar.
ResponEliminaÉs que el fet d'obtenir un premi de narrativa tan ben dotat és símptoma que aquell qui escriu a més d'unir paraules amb algun connector textual sap fer moltes altres coses a part d' "escriure"... ús de connectors exteriors????? Res res res... així va el país -el nostre!!
ResponEliminaJo, amb els anys, intento ser molt respectuós amb els esforços creatius d'altri (que tots sabem que no és tan fàcil fer-ho bé). He abandonat l'àcid jovenívol, però quan el resultat és inexcusablement infecte, crec que cal dir-ho, per la salut mental de la població.
ResponEliminaI voto perquè la "serendípia", mare i motor de tot viatge per la xarxa, sigui acceptada aviat per l'IEC.
ResponEliminaLúcida i necessària, la reflexió que fas. De tota manera, crec que enfrontar-se al fet creatiu mai no és perdre el temps del tot, ni que els resultats de la pràctica, a voltes, siguin dolents. Al cap i a la fi, el gust i la sensibilitat també es depuren d'aquesta manera.
ResponEliminaEm fa una certa basarda criticar negativament algunes novel·les que no m'han agradat perquè és molt fàcil criticar. Potser el respecte envers l'esforç invertit em reté. Qui sóc jo per criticar si em sé incapaç d'escriure'n una? I a més si mai em llencés no podria garantir que sigui ni la meitat de dolenta que aquesta que avui he comentat.
ResponEliminaper a criticar no cal ser capaç d'escriure sinó de llegir Eulàlia. Jo no sé esculpir, ni pintar, però sóc capaç de veure quan en una obra hi ha art o no, com tu mateixa. I, la veritat, que avui dia quan al nostre país premien una obra jo, per si de cas, abans de comprar-la deixo que ho facin els altres i me'n parlin. Que ja sabem tots com funciona això dels premis literaris, pur màrqueting editorial.
ResponEliminaTens raó, Clidice. Em temo que he deixat traspuar una mena de complex de "no saber-ne prou" que dec arrossegar d'algun trauma infantil. :P
ResponEliminaEstic d'acord en què cal ser respectuós amb les obres dels altres (més encara si són vius i per tant tenen temps de fer obres millors). Però també és cert que tenim un sentit que ens permet descobrir o intuir quan un treball està fet amb seriositat, amb ganes, amb ofici. I "La comuna de Puigcerdà" és un text mal embastat, amb un aire de comedieta (la història d'amor és ridícula). El que em sembla pitjor, però, és el maniqueïsme barato amb què tracta Antonio Martín i per extensió els militants de la FAI. En Vallbona és d'aquests personatges que, sense haver fet mai res destacable, sap moure's. Aquest és el seu mèrit, però només li és útil a ell.
ResponEliminaD'altra banda, és cert que un llibre ens porta a un altre i així infinitament, establint connexions estranyes.
I també estic d'acord que en català podem dir perfectament "serendípia", estigui o no admesa per l'IEI.
Tens raó en el maniqueïsme. No aprofundeix gens en res. Passa tan de puntetes pels fets històrics que res no és creïble. El que podia ser una bona idea en origen ha estat malgastada per la superficilitat i la banalització. Què hi farem.
ResponEliminaDoncs a mi hi ha obres literàries que no me'n fan cap, de respecte, entre les quals algunes que menciones. Els premis no volen dir res més sinó que t'han donat un premi uns senyors d'un jurat, hi ha pressions editorials en els grossos i hi ha premis 'preparats'. De vegades potser en el conjunt de les obres presentades es considera que no hi grans coses i es premia el menys dolent, encara que tot plegat és subjectiu, no pot ser altrament.
ResponEliminaTot va també a modes, ara toca novel·la negra, novel·la històrica i novela maniqueo-esquerrana amb guerra civil pel mig. Només cal veure la promoció que estan fent a això de ciència-ficció sobre en Companys resuscitat.
Ara, serè sincera, si mai em donen un premi, ni que sigui a la pitjor novel·la que hagi escrit mai, estaré ben contenta, humana sóc i humana és ma mesura...
Hi ha autors que admeten que els premis els els van donar a allò que menys ho mereixia, així és el món.