divendres, 23 d’octubre de 2009

Creences humanes



Tinc la impressió que hi ha temes que tenen la virtud de generar, per ells mateixos, la polèmica i les reaccions; i en canvi n'hi ha d'altres que es presten més a la lectura silenciosa, sense que generin les ganes d'opinar.

Potser aquesta capacitat de generar comentaris les trobem especialment quan toquem el tema de les creences: siguin religioses o no. La cosa és especialment evident quan parles de catolicisme o islamisme (si parles en contra, especialment), però hi ha altres temes que promouen la mateixa mobilització. Dic tot això perquè en Lluís ens va exposar un contacte amb extraterrestres i se'ns van disparar els comentaris.

I, si hi penso, la creença en aquests personatges extraterrestres, siguin de terres llunyanes, siguin viatgers en el temps, em sembla extraordinàriament propera al procés mental que es produeix quan creiem en Déu o quan creiem en l'espiritisme. Es tracta d'explicar-nos què coi hi fem aquí. Una necessitat filosòfica molt humana. Tinc sempre la impressió que és això: un procés mental, molt humà. Massa humà. Massa antropocèntric.

He llegit el text que en Jeremies Soler ens va recomanar del seu blog. Reconec que em va costar trobar l'espai i el temps per llegir-lo, i que com la majoria de textos filosòfics és un text un pèl dens que necessita ser madurat i digerit. Us en recomano la lectura ja que ens exposa hipòtesis com la possible existència d'infinits universos múltiples que, de ser confirmades, farien innegable -provable- que l'existència de la vida no és una cosa aïllada al nostre petit planeta.

De tot allò que diu en Jeremies, li respondria des d'aquí que al meu parer, si bé no es nega l'existència de Déu, tampoc hi ha un argument fort que el faci evident. Segueix essent un tema de creences i les creences no lliguen amb el pensament científic. Per mi un univers sense Déu, sense un ésser superior que l'hagi dissenyat és més plausible i pròxim al que probablement sigui veritat. Es pot explicar l'univers -o els universos si segueixo allò que intenta explicar-nos- sense o amb Déu. Jo, em quedo amb el sense. D'aquest tema també n'ha parlat en Leblansky recentment.

Però tot i que sigui no ja possible, sinó més que probable o gairebé innegable que existeixin altres móns habitats en aquest o altres universos... el que és menys plausible és que aquests ens visitin "a nosaltres". Ara bé, són d'aquelles coses difícils de negar categòricament. Potser hi ha visitants. I en aquesta afirmació és quan un es situa en una posició més aviat agnòstica.

Però jo em pregunto: essent com som una puça en la nostra galàxia i aquesta una altra puça al nostre univers què ens fa pensar que som tan dignes d'estudi per a ser visitats? L'antropocentrisme, tan sols. Creure'ns que "mereixem ser visitats".

En aquests temes (espitismes, tarots, Déus, Ovnis) repetim de formes diferents les mateixes paraules: "hi crec" o bé "no hi crec". I tot resulta massa conegut. Massa semblant a la religió. Quan és una qüestió de creure-hi tan sols, em quedo amb el no-creure-hi o en l'agnosticisme -si em deixo anar-.

Espero que algun dia els científics m'ajudin a comprovar-ho veritablement. I que jo encara corri per aquí. Perquè en realitat m'agradaria que fos veritat, m'agradaria que habitants d'altres móns ens visitessin. O potser millor, m'agradaria ser un d'ells. M'agradaria ser Picard. "Space: the final frontier..."

4 comentaris:

  1. ai Picard! (sospir gruppie madureta :P), em sembla molt adequat aquest post, amb el que combrego. Tot té massa l'aire antropocèntric, massa el déja vu de la recerca d'un motiu per existir. Sempre he cregut en la vida en altres planetes, però ni que fos només per una qüestió de probabilitats, la possibilitat que fossin antropoformes i que coincidíssim, més o menys (ells sempre més, quina curiosa forma d'assemblar-se als déus) amb nosaltres i poguessin (i volguessin) viatjar fins el nostre planeta, em sembla d'allò més remota.
    És clar que, com els "especialistes" solen assenyalar, les lleis de la física que ens regeixen a nosaltres no els manen a ells, perquè tothom sap que la física és una ciència d'il·luminats, que canvia cada dos dies, i com tothom sap, també, els extraterrestres són, per defecte, molt més evolucionats i intel·ligents que nosaltres. Massa tuf de déu en tot plegat.

    ResponElimina
  2. Em sorprendria que existissin déus; la vida extraterrestre la considero molt possible, encara que no em consta que hi hagi cap contacte amb ella degudament documentat.

    De totes maneres, no crec que tinguem gaires possibilitats de veure un "marcianu", que tots s'apareixen només a Amèrica (potser a l'espera que els treguin en una pel·lícula).

    ResponElimina
  3. Molt agraït que parlis de mi en aquest post.
    Jo d'entrada diria que si tingués la tecnologia adequada per poder explorar l'univers, ho faria esbojarradament feliç i interessat en qualsevol forma de vida, ni que fos petita i miserable; per tant, si hi ha algú més enllà del nostre sistema solar amb la tecnologia adequada, sospito que, com jo, es mor de ganes de venir.
    Si han vingut o no han vingut, no ho sé. Els coneixements científics nostres actuals sembla que ho posen difícil; però hi ha tant per descobrir encara!
    El meu text, del qual parles, no té la intenció de demostrar déu, sinó de demostrar que la nostra existència no necessàriament és miraculosa, sinó que és molt probable, i que per tant el fet que siguem, no és sorprenent.

    ResponElimina
  4. hauriem d'haver entés que no som res més que un error de la naturalesa, que en un acte de vanitat ens hem inventat uns déus a la nostra imatge i semblança per sentirnos superiors a la resta d'animalons del planeta.
    Quan als extraterrestes suposo que si n'hi deuen haver amb la forma que sigui, ara, també sorprén que sempre s'apareixin en circumstàncies estranyes i que a mida que hem anant avançant en el coneixement cada vegada n'hi hagi menys de aparicions per a no dir cap. Ah! i sempre amb fotos borroses, dubtoses o filmacions del matex pal. Quan ho vegi ho creuré

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails