I tu, ets creatiu?

El pensament creatiu és una cosa sorprenent. Durant molts anys m'he autoconvençut que jo no en tenia. El fet de cursar una carrera universitària on l'apartat de "creativitat" tenia un pes quasi diví, va acabar per convèncer-me que més valia que em dediqués a una altra cosa. Vaig caure en la trampa de pensar que la meva banda pragmàtica era incompatible amb la creativitat, i em vaig dedicar a coses pràctiques i cartesianes. Poc després, la feina on vaig anar a parar va acabar d'adobar l'error: hi havia una divisió estanca entre "els que pensaven" i "els que feien". Òbviament jo estava en el segon grup. Així, com qui no vol la cosa, vaig acabar per oblidar les mostres creatives que jo havia ja manifestat i vaig deixar el pensament creatiu per a d'altres més capacitats que no pas jo. Aquesta creença em va dur a mitificar el fet creatiu. A mi mai se'm podrien acudir aquelles idees.

Fer-se gran serveix entre moltes coses a superar els propis tabús. Després de molt de temps d'esterilitat, vaig recuperar el fet d'escriure i ara l'experiència de fer-ho regularment a Riell Bulevard ha acabat d'esbandir la idea absurda que no sóc creativa. És fals. Tothom té pensament creatiu.

El mètodes que faciliten la creativitat tenen una aura d'esoterisme màgic, de quelcom inabastable, superior. Un posa un ciri a la verge i a veure si se li acut alguna cosa. La síndrome del bloqueig davant del paper en blanc, és un mite típic que recull aquest terror a no saber què dir. O potser a no saber tampoc com dir-ho. O de vegades passa el contrari, de vegades tenim tantes coses a dir que ens bloquegem. No podem seguir el ritme. I de vegades sofrim complexos d'inferioritat de manera que, com que a nosaltres mateixos no ens sembla prou bo allò que escrivim, ens apliquem una autocensura absurda.

Ara fa unes setmanes, en Lluís ens parlava de les bondats del vi per ajudar a provocar una frase agosarada. O original. També ens prevenia dels seus excessos, els quals provocaven l'efecte contrari. Hi he estat pensant. D'entrada una persona abstèmia, una persona que no pren mai mai res d'alcohol, em sembla una persona "sospitosa": o bé és massa perfecta -es creu massa perfecta, diria jo- o bé ja ha passat el llindar cap a l'altra banda i forma part de les persones malaltes, de l'estol dels anomenats amb l'estrany terme d'alcohòlics anònims que no poden acostar-se a menys d'un metre de qualsevol ampolla de vi.

Hi ha però altres mètodes. Per aquí han anat sortint substàncies de tota mena, des de bolets diversos a substàncies més corrents. Fa cosa d'un any vaig tenir una interessant conversa durant un dinar en què acomiadàvem una companya de feina. El meu casual veí de l'esquerra practicava dos cops l'any i sota control mèdic un dejuni depuratiu a base de xarop de marple. La dieta era estricta, es tractava de no menjar res i prendre tan sols el xarop de marple. La depuració s'allargava uns deu dies. El que em va sorprendre no va ser el dejuni en sí, de fet és una pràctica que si bé ara la nostra societat excessiva hem anat eliminant, s'havia practicat fins fa quatre dies. El que em va sorprendre van ser els efectes col·laterals. M'assegurava l'executor de la dieta que als dos o tres dies una clarividència brutal li il·luminava el cervell. Ho aprofitava per escriure com un boig. M'assegurava que els seus millors textos els havia perpetrat en aquest estat quasi místic.

Qui sap, potser és un mètode vàlid per superar la coneguda síndrome del bloqueig de l'escriptor. Però jo tinc la idea que no hi ha res millor per fomentar la creativitat que posar-se a treballar, i escriure. Sigui el que sigui, però escriure.