L'acte de beatificació d'en Samsó dóna peu a més d'una reflexió, sobre els darrers anys del nostre país, sobre les confusions dels nostres polítics, sobre els camins que ens queden encara per recórrer. Sobre la nostra perplexitat davant la incoherència institucional.
Des de fa uns anys -pocs, quatre, sis- les autoritats democràtiques d'esquerres han optat, finalment, per fer alguna cosa en relació a tot això de la memòria històrica. Per fer net en un procés que aquí a Espanya ha estat lluny de ser exemplar. Allò que els experts anomenen "justícia transicional" i que engloba els processos pels quals han de passar les societats en transició des d'una situació de violència o dictadura a una democràcia. I que contempla com a part fonamental i necessària la reparació de les víctimes. Una reparació que al nostre dissortat país no s'ha produït.
La "reparació de la memòria històrica", tan sols es pot comprendre envers els reprimits, els vençuts, els perseguits. Mai els vencedors, aquells ja van ser "reparats" abastament. Aquí a casa nostra aquesta reparació és un gest tímid i ponderat. Fet amb una certa por. Encara ara, després de més de 30 anys de postdictadura, es temen les crítiques dels guanyadors, d'aquells que porten 70 anys escrivint la història. Així, les autoritats obren la caixa de pandora parlant de reparació de memòria històrica, però alhora es retrauen, cedeixen a les crítiques dels vencedors que alcen les seves veus en aquell clam de "també a les files republicanes es van cometre atrocitats". No podria ser d'altra manera, estem parlant d'una situació de guerra, i en les guerres per definició es cometen atrocitats. O potser ens diran ara que les guerres es provoquen per defensar els drets humans? No em feu riure.
Però en realitat quan es parla de recuperar la memòria històrica, quan es parla de reparar les víctimes, parlem d'una altra cosa: no parlem de les atrocitats d'una guerra, sinó les atrocitats que els vencedors van infligir als vençuts. És aquesta la justa mesura de la recuperació de la memòria històrica. Aquells que van ser vencedors no necessiten rememorar res. Ni reparar. Ja van ser rememorats i reparats.
Les autoritats actuals, en aquest context, no saben com moure's. Ni en aquest, ni en el de mantenir la necessària laïcitat de les institucions. Cedeixen a les pressions d'uns i altres: de l'església, i dels hereus del feixisme. Dos col·lectius que casualment van anar de bracet a la dictadura, que són cosins germans. Els nostres representats es mostren cauts, gairebé submisos; i deixen mostrar missatges ambigus, poc clars.
L'acte de beatificació del mossèn Samsó n'és un clar exemple, on es conjuguen ambdues ambigüitats: amb la memòria històrica i amb l'església.
Em temo que les nostres autoritats no sabem en quin àmbit moure's en aquests temes. D'una banda, em podria semblar fins a cert punt "acceptable" que hi assistís la Directora General d'Afers Religiosos, però no pas el president Montilla. Ja que la tenim, que treballi, podríem dir. Tot i que jo em qüestiono la necessitat de destinar diner públic en una direcció general com aquesta. Imagino que el que pretén és donar cabuda a tota mena de religions -assisteix a les festes musulmanes, i animistes, i evangelistes, i jueves?-... . Però una direcció general d'aquesta mena xoca frontalment amb el laïcisme necessari de les autoritats: què passa amb els ateus? Què vol dir exactament una Direcció general d'afers religiosos en un estat laic? Si es tractés d'un òrgan públic destinat a separar clarament la frontera tindria encara una justificació, però resulta evident que per les seves actuacions la cosa no va per aquí.
Sincerament, em semblaria un més eficient ús dels recursos públics si eliminessin aquesta DG i enviessin la seva previsió pressupostària a altres àmbits més necessaris: com la sanitat o l'educació. Públics, naturalment.
collons de desmemoriats son els nostros politics
ResponEliminaJo també penso que no s'entén què fan els polítics. Per respecte a l'aconfessionalitat de la constitució, i a la laïcitat majoritària del país, aquí no hi ha d'anar ni aquesta Directora General. Algun dia ens haurem d'enfadar amb aquestes jugades estranyes, més pensant en la foto i en els vots a perdre i a guanyar que en res. Però res de res.
ResponEliminaI si van als actes religiosos, llavors que vagin a tots ells, de qualsevol religió. Però la única postura correcta és no anar a cap, i així no ofenen els soferts ciutadans electors.
la veritat és que sempre he pensat que el "problema" és que la majoria dels nostres polítics d'esquerres són conversos de l'antic règim. Si més no una bona part d'ells. El mal de què el poder el copin només determinades famílies és que la majoria tenen la cua de palla. Llàstima que un home com Montilla, que teòricament no la té, potser la té per altres motius, menys familiars, com si diguéssim. :(
ResponEliminaEstic totalment d’acord amb el teu post. No és de rebut que les autoritats li facin el joc a la ECAR d’aquesta manera. Fins i tot trobo legítim que aquesta santifiqui i beatifiqui els “seus” màrtirs, tot i que no m’han deixat “beatificar” els meus, però que els hi facin la rosca des del Govern, no és admissible, ni en el nom de les normes protocol•làries ni res que s’hi assembli.
ResponEliminaEl problema és que els polítics no veuen que assistint a un acte tan extraordinàriament carregat de contingut polític (catòlic) el que fan és legitimar una situació no legítima i és la preeminència de la religió catòlica respecte les altres. Després els mateixos polítics es queixaran si es fa una missa política en pro de no sé quina mena de família.
ResponEliminaEfectivament, el més honest seria que cap autoritat anés a cap acte de cap religió. I que quedés clar d'una vegada que la religió és un fet íntim i personal i que no té cap sentit que una autoritat hi faci acte de presència.
Jo ara m'apunto al vudú, diu que dóna resultats.
ResponElimina