En situacions extremes, en aquelles situacions que ens posen a prova, sorgeixen persones que sobresurten respecte els altres. Els anomenem herois. En l'imaginari col·lectiu els herois són persones nobles, carregades d'un alt nivell ètic i de gran valor i gosadia, i capaces de fer coses extraordinàries, superiors als altres.
La figura de l'heroi ve marcada pels seus orígens, l'heroi de la mitologia grega. Aquell humà amb alguna cosa de diví, hereu d'algun déu tirà, amistançat amb els pobres éssers humans. Els herois se'ns presenten sovint com persones de valors nobles, posades a prova. Joseph Campbel va analitzar el paper que els herois jugaven en les diverses cultures i va trobar patrons de comportaments similars, comuns a totes elles. El cinema i la literatura actuals han begut de les fonts de Campbel, les idees del qual planen sobre herois de nova creació. George Lucas, per exemple, reconeix la seva influència a Star Wars.
L'heroi de carn i ossos, acostuma a ser menys glamurós que l'heroi clàssic. Persones amb més prismes i cares fosques. Però si ens volem endinsar en la realització d'un documental, o una pel·lícula de ficció que difongui el paper d'un heroi contemporani i real, seguir aquest patró ens pot ser útil per explicar la historia de forma atractiva i efectiva. Edmon Roch opta per aquesta aproximació per mostrar-nos la història de Garbo, l'espia doble que va aconseguir despistar els nazis alemanys respecte la importància del desembarcament de Normandia.
Juan Pujol Garcia no prometia ser un gran heroi. De casa benestant, més aviat la vida el dirigia a ser un botiguer. Però va esclatar la Guerra Civil i aquella vida de classe burgesa mitjana es va desfer com un castell de cartes. No va ser un d'aquells llibertaris anarquistes que sortiren al carrer per defensar les llibertats. El documental deixa intuir que si es va oferir com a espia als britànics -i als alemanys- va ser per trobar una sortida fàcil en un ambient advers. Potser després hi havia en segon pla, els ideals. Paradoxalment, aquell home covard que no volia empunyar cap arma, aquell desertor, finalment va influir de forma molt més important contra el feixisme que si hagués lluitat al front. La vida té aquestes contradiccions.
El documental Garbo, l'espia, l'home que va salvar el món, té un títol més aviat pompós. Pero al llarg del metratge ens mostra l'heroi clàssic. Però un heroi que va ser de carn i ossos. Amb contradiccions i aspectes brillants. M'assegura algú que coneix el món dels documentals que han calgut cinc anys de feina per poder realitzar aquest. El director prescindeix de la veu en off, i barreja fragments de films d'espies, cosa que accentua la potència fílmica del documental. Lluny de fer-nos el personatge inversemblant en destaca com en va ser d'extraordinari.
Les maneres de revisar la nostre memòria històrica són múltiples i diverses. Ens queda encara molt a fer. De moment, una forma possible és anar a veure aquest documental.
Al post que vaig dedicar a "Garbo" al meu bloc vaig escriure que aquest personatge es mereixeria que algú en faci, de la seva història, un film de ficció. M'agradaria saber com ho veus...
ResponEliminaJoan,
ResponEliminaefectivament, la història dóna de sí per a més d'un film de ficció. El topic que diu el trailer que la realitat supera la ficció és ben cert en aquest cas.
Històries que donen per a films de ficció n'hi ha moltes. Garbo va viure a la seva pell una vida de pel·lícula. En aquest tipus de personatges - com en el cas de Durruti que hem comentat algunes vegades aquí a Riell-, amb una vida tan extraordinària, es creen dubtes a l'hora de fer-ne ficció: seria poc versemblant. Però ara que el documental ja està fet, i per tant l'aproximació "verídica" també, fer-ne un film de ficció té moltes possibilitats.
Jo -ja em perdonareu- em miro tota aquesta història amb una distància prudencial. No ho sé, potser me n'hauria d'informar més a fons. Aquesta mena de personatges són una mica obscurs, i la paraula "heroi", d'altra banda, em produeix prevenció. Això sí, se'l podria convertir en un personatge de ficció amb molta facilitat, un James Bond català?
ResponEliminaJo el que volia dir és que la aproximació del documental s'ha fet seguint justament aquesta aproximació: la de l'heroi.
ResponEliminaPer fer el documental atractiu el director i guionista ha optat per aquesta aproximació: vendre'ns Garbo "com si fos" un heroi.
Ho era realment?
Continuo... efectivament, Lluís jo també tinc la sensació que era més obscur del que sembla o deixa entreveure el documental.
ResponEliminaHi ha una pregunta que em planava,en sortir del cinema. És una pregunta absurda, ja ho sé, però em va venir al cervell: Si tenia aquesta imaginació desbordant que el documental planteja, com no la va aprofitar més? M'imagino un Garbo escriptor de novel·les...
El personatge donaria molt de sí, òbviament. Tot allò que va fer fou en nom dels ideals? S'hi barrejaven altres interessos? Des de la meva distància, intueixo un Garbo força amoral, com el mateix Bond.
ResponEliminaRespecte de "l'heroi", crec que cada època i cada cultura construeixen els seus a partir dels elements previs. Catalunya no ha estat un país gaire productor d'herois, i vivim en una cultura iconoclasta que tendeix a ridiculitzar-los (allò que va fer en Pitarra amb Jaume I és el paradigma). Vist que dels reis no se'n pot esperar mai res de bo, els herois catalans han tingut més a veure amb les lluites obreres, per fortuna nostra.
No ho sé, però el sentit comñu em diu que un paio que enganya a uns, altres i als de més enllà, més que un heroi és un cantanmanyanes i un pocavergonya.
ResponEliminasempre he cregut que moltes coses que fan els "herois" és perquè en aquell moment no tenen cap més opció. No hi veig moralitat en l'assumpte. Un perfecte fill de la gran bretanya pot salvar de morir ofegada una criatura (per dir alguna bestiesa) i ser un heroi. Els humans tendim massa a simplificar.
ResponEliminaper cert, Lluís, jo, de tu, assassinava al fotògraf :P t'hi assembles força eh!
A mi el documental em va agradar per com aconseguia presentar el personatge. Passava de puntetes en el tema dels "ideals" en realitat una o dues frases i prou.
ResponEliminaNo és un espia a l'estil de James Bond ben bé, perquè d'acció poca, però sí molta imaginació, això sí un entabanador amb una creativitat extraordinària. Però no dic res més... No voldria deixar masses detalls sobre el que s'hi diu al documental.
(Ostres Clidice, es diria que qualsevol home calb, amb barba i ulleres s'assembla! Jo trobo que en Lluís no s'hi assembla gaire, la veritat!)
Doncs vaja sí que anem bé! No havia caigut en la possible similitud... Ara no sé què dir. I de fet, no em posaria el sobrenom de "Garbo".
ResponEliminasempre et pots posar el de Humphrey ;) o Gable :D
ResponEliminaM'agradava molt Robert Mitchum, però veig que un blogaire me l'has furtat.
ResponElimina