Obscenitats

L'altre dia començava el meu post del documental sobre Garbo tot dient que en circumstàncies en què la vida ens posa a prova sorgeixen personatges que destaquen per seu coratge, el seu valor, per sobresortir per damunt dels altres. Em vaig oblidar de la filosofia oriental que ens diu que tot ying té el seu yang... que el món es regeix per forces oposades i complementàries.

Em resistia a parlar de la catàstrofe d'Haití. És tan brutal, tan devastadora, tan innombrable, que no sabia com abordar-la.
Em vaig quedar atordida amb les imatges. Els periodistes allà desplaçats es mostren compungits. Veiem titulars impactants a l'estil de "Pitjor que el Tsunami" o bé "Jo he vist l'apocalipsi". Acostumats a les paraules amplificades per a les menors efemèrides, quan arriba una situació realment aclaparadora els periodistes no saben com anomenar la catàstrofe. Es veuen incapaços de transmetre l'horror, el drama humà, el terrible terrabastall. Com descriure l'horror quan ens hem begut les paraules en coses menors? Com transmetre l'infern? El veritable infern?

La cara d'aquesta noia, en la fotografia que la setmana passada encapçalava totes les primeres pàgines dels diaris, quedarà enregistrada com la imatge del terratrèmol. Tot i que imatges molt més esfereïdores, les imatges que es deriven de la necessitat de sobreviure s'aniran afegint l'una rere l'altra: persones desesperades per poder aconseguir una ampolla d'aigua, la qual val ja més de 20 o 30 dòlars, 20 dòlars que ningú no té. La violència sobre un home arrossegat pels carrers mentre algú l'enfoca des de la càmera del mòbil, l'arrosseguen fins a matar-lo, fins a cremar-lo sota una pila d'escombraries. Violència per sobreviure en un entorn hostil?

Aquestes imatges ens acompanyaran durant uns dies.

Durant uns dies. Vet aquí. Uns dies i prou. Perquè passada l'emergència els equips internacionals marxaran. I Haití quedarà abandonada a la seva sort. I el FMI contribuirà a la seva dissort augmentant-ne el deute extern. Així és l'ajuda internacional, feble, hipòcrita, absurda. Tindrem l'opció de netejar les nostres consciències donant uns diners a una ONG. I creuar els dits i confiar en què serveixin per alguna cosa.

Entretant des d'aquí, des de les nostres panxes obeses, tenim un bisbe tant espiritual com feixista, fent declaracions aberrants. Trobo que, a nivell general, se n'ha dit poc de la magnitud i la gravetat de les afirmacions del bisbe.
Una mica més a prop tenim els nostres feixistes particulars, habituals i minúsculs, que bramen des de l'únic espai que els queda; parlo de l'inefable Sostres qui segueix de ben a prop le passes del bisbe. Ja ens hi té acostumats, és clar. Tot plegat, veritables obscenitats. Com si els pobres, pel fet de ser pobres, fossin mereixedors de les majors desgràcies. Diuen que als barris rics les destrosses han estat menys dramàtiques. I al Japó, és clar, la desgràcia hauria estat menor.

D'aquí a ben poc esborrarem aquestes imatges que ens neguitegen. I n'afegirem alguna de nova, com la d'un equip de futbol alçant una copa. Una imatge que ens reconforti, que ens calmi l'esperit.