Algun cop ja n'hem parlat pel Riell Bulevard, del silenci dels vençuts.
Els vençuts que van decidir no exiliar-se. Aquells que van marxar somniaven a tornar aviat. Sospito que aquells que es van quedar esperaven el mateix: que la dictadura duraria quatre dies. Aquells qui es van quedar van veure's condemnats a una repressió fortíssima. La guerra fratricida els va ensenyar a malfiar-se de familiars i veïns. Els cosins es van delatar. Potser l'amic. Amb la por gravada sota la pell van optar per un dels pocs camins que tenien al davant: el silenci. No es vol recordar. No es vol parlar de les vivències patides. Millor oblidar, passar desapercebut. Callar. Que la teva mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra. Amaga els teus pensaments.
Hi ha tota una generació, potser dues, marcades per aquest silenci. Allò que van viure va ser dolorós. Millor tancar els ulls o mirar a una altra banda. Si hi ha un documental a la televisió sobre el tema canvia el canal. Per què recordar allò que fa mal?
Així, el silenci s'instal·la com una cobertura dolça i afable. Com un llençol que amaga els mobles a sota i es va cobrint de pols poc a poc.
El resultat:
3 anys de guerra, 40 de dictadura, 30 més de transició, oblidant i callant.
Quin abast tenen les conseqüències d'aquest silenci? Quin llegat els estem donant als nostres fills?
Desconeixement, desinterès, indiferència. Amnèsia.
Un llegat terrible ens cau al damunt a costa de tant de silenci: el risc de cometre altre cop els mateixos errors.
Ja ho estem veient poc a poc al nostre voltant. En una Europa que presumeix de demòcrata, sorgeixen cada cop més signes d'extrema dreta feixista i xenòfoba. A l'altra banda de l'atlàntic en aquell país fet per immigrants, en aquell país demòcrata per excel·lència, un estat -Arizona- dicta lleis xenòfobes que s'encaminen cap un estat policial. L'extrema dreta guanya eleccions i s'emporta vots. Intenten diferenciar-se en les formes del feixisme dels anys 30, però no en el fons. El context, amb una crisi al damunt, fa els escenaris terriblement similars. I les solucions, calcades: buscar un cap de turc i fer-lo culpable de tots els mals, tan se val si és jueu, musulmà o romanès.
Què ens està passant?
No sé si aquest silenci dóna alguna explicació sobre la generació que esmentava en Lluís que podia fer alguna cosa i no la va fer.
Tinc la impressió que més aviat obre nous interrogants.
el silenci era important per mantenir la seguretat, sobretot al davant dels infants. Ens van prendre la nostra història, però els responsables no són els que callaven, sinó els que feien callar. N'hi havia dels que callaven que continuaven lluitant, malgrat la migradesa dels seus medis i que quan va morir el dictador, es van sentir enormement decebuts de la poca-vergonya dels qui van capitalitzar la seva lluita de tants anys.
ResponEliminaNaturalment que els responsables eren els qui feien callar i no els qui callaven.
ResponEliminaLa por resultant els va paral·litzar totalment. En realitat són víctimes, d'una altra manera més subtil a la repressió franquista.
El tema és que quan tot just algú gosa que se'n torni a parlar, es destapen els llops sota la pell de corders que has portat des de la transició.
No s'en parlava a les cases de la guerra durant la postguerra, però tots teniem algun tiet "rojo" que explicava algunes coses de la guerra a la mainada. T'haig de dir que el coneixement real el vaig tenir a l'any 70 en anar per primera vegada a Montpellier i Nimes on hi havia familia de la meva dona exiliada de la guerra.
ResponEliminaA casa meva no se'n parla ni tan sols ara. El meu avi va ser mosso d'esquadra. Després sé que va passr per un camp de concentració, no sé si abans va passar per França o no.Els meus pares, fills de la república però hereus de la dictadura van aprendre a callar i no mostrar-se. I encara ara el meu pare em diu que vigili el què dic...
ResponEliminaI conec molta gent de la seva edat que actuen igual.
Eulàlia, la meva àvia tampoc no en va parlar mai, de la guerra. Sempre evitava el tema, semblava ben bé que no hagués existit. Jo ho vaig respectar i vaig pensar que, en definitiva, aquell silenci també tenia una funció adaptativa. A vegades, faig cursos de memòria per a gent gran i quan algú treu el TEMA, una espessa capa de silenci ho cobreix tot. Penso que per trencar-lo, s'ha de tenir una actitud sensible i intel·ligent, i no ser com un elefant entrant en una "cacharrería" (llegeixi's entre línies que parlo de Garzón, ja saps que no li tinc gaire simpatia). Penso que, en aquest sentit, tenim una assignatura pendent i fins que no la resolguem no podrem mirar el futur amb esperança... Felicitats per l'escrit!
ResponEliminaUn molt bon article, Eulàlia.
ResponEliminaS’ha omès una catarsi col•lectiva que era necessària i encara ho estem pagant. Hi ha països que l’han feta o la fan (Alemanya, Xile, Itàlia, Argentina, els Balcans ...) No s’ha de ser un expert en psiquiatria per saber que quan un trauma es queda “a dins” tendeix a fomentar la malaltia, que pot esdevenir crònica. Val més un crit puntual i a temps, que setanta anys de silenci.
Salut.
No penso que la simple "catarsi" sigui suficient, a vegades pot resultar fins i tot perjudicial. És necessari tenir un criteri clar i fer les coses a consciència. La memòria històrica necessita un full de ruta coherent, sinó sempre estarem posant pedaços...
ResponEliminaCrec que t’entenc, Clara i potser a hores d’ara cal el full de ruta del que parles...Les generacions que van viure el trauma de primera mà se’n van. Queden els fills i els néts; i cada vegada el tema es va diluint més i, potser, entre les dues aigües perilloses duna mena de dialèctica entre l’oblit i la sublimació...
ResponEliminaentenc Clara que la catarsi col·lectiva és necessària. Sentir-se reivindicats per part de la societat els damnificats probablement comportaria una disminució de la seva angoixa. Una cosa és haver de reviure inferns personals i una altra sentir-se solidari amb d'altres. Que una cosa és la catarsi i la reivindicació i una altra la pornografia a la que ens sotmeten ara mateix els medis.
ResponEliminaClidice, em temo que no entenem el mateix quan parlem de catarsi. Penso que aquesta expressió emocional o verbal de fets del passat ha d'anar acompanyada d'un fil conductor, un ordre, un pla estratègic i polític... De ben poca cosa serveix fer un concert a favor de la memòria històrica, per exemple, si després celebrem un funeral amb tots els honors per a un franquista. No és gaire productiu que un jutge que ha format part d'un aparell judicial corrupte, per posar un altre exemple, es dediqui anys més tard a furgar a dins de les fosses, perquè es veu d'una hora lluny que no en sortirà ben parat. Vigilem de no tirar més sal a la ferida. Només això.
ResponElimina