divendres, 16 d’abril de 2010

Manyà d'urgència


La Gabriela es passejava pels carrers dels barris alts de Barcelona. Somniava en una vida sense patiments. Somniava en la vida de les estrelles que sortien a les revistes, la vida fàcil de les noies amb diners. Gairebé havia oblidat les penúries que havia viscut des que va néixer, a la seva Colòmbia natal. Gairebé havia oblidat com als 16 anys va haver de deixar la mare i el pare, amenaçats pels narcos. Gairebé havia oblidat com va haver de fugir i fer-se passar per més gran quan amb els estalvis de tota la vida dels pares va comprar el Bitllet de la Felicitat. Però el bitllet va resultar una enganyifa, i en arribar al vell continent les coses no van ser gens fàcils. No tenia el risc de morir al marge del camí, però el dia a dia era brut, baix, denigrant.

Ara, des de feia tres anys, gràcies al Manuel tot havia canviat. L’havia arrencada del cau on s’estava i a canvi de treballar plegats, li havia regalat tot allò que més desitjava. Una vida de revista.

La Gabriela caminava per la Barcelona de les avingudes àmplies i les botigues de luxe. Vestia modelets de marca que costaven xifres obscenes, portava sabates de pell de cocodril, s’empolainava amb perfums exquisits, conduïa un cotxe esportiu. Es passejava, mirava els aparadors de joieries i va escollir-ne una per malgastar els seus diners.

Dos dies més tard, el mossos d'esquadra li posaran les manilles a l'Aeroport del Prat i ella escridassarà al Manuel que el culpable de tot era ell, ell qui els havia inscrit en aquell curs per aprendre a fer de serrallers, per poder entrar a robar discretament a les cases de luxe.

La porta de botiga es va obrir amb un brunzit. La venedora en veure-la va somriure, obviant el seu l’aspecte llatí: era clar que aquella noia tenia diners, tenia classe. Li va mostrar tota mena de joies i la Gabriela en va triar la més cara. Va pagat bitllo-bitllo i va marxar. Entre els bitllets se li havia extraviat una targeta groc fluorescent:

Manyà d'urgència
Telèfon 24 hores, 365 dies l'any
6341235223
Obrim tot tipus de candaus, caixes fortes, cotxes.
Servei garantit.

6 comentaris:

  1. Eulàlia,
    Molt bo però passa més sovint del que ens pensem això de deixar pistes...

    ResponElimina
  2. És cert Galderich. Constantment anem deixant pistes. Molt més sovint del que ens pensem i de la forma més innocent. De vegades passa, però això ja és tema d'un altre post, que les pistes no sempre s'interpreten correctament.

    ResponElimina
  3. ja no són les pistes, sinó qui les sàpiga llegir :) molt bon relat :)

    ResponElimina
  4. Un bon relat, ben farcidet de pistes...
    Salutacions,

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails