Hi ha moltes maneres d'acostar-nos al nostre passat. Amb el temps ens adonem que cadascú de nosaltres ha viscut moments d'aquells anomenats històrics. De vegades un és més conscient de viure un d'aquests moments: ets a 1989, cau el mur de Berlin i agafes el primer avió per viure-ho en directe. La majoria de vegades, però, simplement passàves per allà i la cosa et va enxampar. Te'n vas de vacances a Haití i et sacseja un terratrèmol. Als vuitanta, viatges a la costa est dels Estats Units i et tanques dins una casa per refugiar-te de l'huracà Andrew. O potser vas fugir conscientment del fet històric quan al 92 vas agafar l'avió i vas marxar al nord d'Àfrica. D'alguna manera et sents protagonista dels fets. Jo era allà -o vaig decidir no ser-hi-.
En d'altres ocasions, en canvi, el passat ens queda una mica massa llunyà. Una guerra civil on els nostres pares tenien amb prou feines cinc, sis anys. Uns pares que han viscut la joventut i maduresa sota el pes dels vencedors. Amb la por heretada ficada al cos. Arrosseguem encara els estralls d'una guerra perduda. Arrosseguem encara els 40 anys posteriors. I també els trenta de democràcia esporuguida. Com podem acostar-nos a aquest passat que no hem viscut? Encara tenim alguns testimonis qui ho van viure en la pròpia pell, però el temps inexorable no perdona i ells desapareixen. És ara o mai.
Arqueologia del punt de vista opta per una aproximació visual a la memòria històrica. Conté una proposta interessant. Inserir dins el paisatge actual fotografies del passat, al mateix lloc. Moltes d'elles de la guerra civil. Es crea una complicitat amb l'observador actual i es produeix un sobtat viatge en el temps. L'ull que observa, se centra en els referents actuals per sentir-se de sobte transportat fins llavors. El fotògraf recrea la imatge original fent-li un tomb i carregant-la d'impacte visual. Cargola la realitat no per mostrar-nos simplement la imatge d'allò que va passar sinó per apropar aquelles imatges al nostre present. La fusió entre actualitat i passat em sembla tot un homenatge a la memòria històrica. Ens permet no oblidar que per aquests mateixos carrers que ara trepitjo hi van caure les bombes. Situar-nos en el present dins l'horror de la guerra del passat. El resultat em commou, em fa pensar, i em crea un cert desassossec. Em fueteja la meva pròpia fragilitat.
Bona descripció d'un dels millors blocs sobre la Guerra Civil a casa nostra. El contrast entre la tranquil·litat actual i les fotografies de la Guerra Civil fan reflexionar molt sobre el que dius.
ResponEliminaA mi pels pèls que no em va agafar el Sadam a Iraq quan va envair Kuwait i va retenir els estrangers durant una temporadeta...
Vaig anar a Tiananmen un any abans de la coneguda massacre.
ResponEliminaA Budapest vaig presenciar la cua pel dol a Janos Kadar.
He passat per Berlín poc després del 20è. aniversari de la caigura del Mur.
En fi, he fet història, però poqueta. Quant als temes de la Guerra Civil, més aviat m'avorreixen...
... tot i que reconec que ens han influït molt. I la cosa encara dúra. Vegi's el cas Companys, per exemple.
Una interessant proposta, que m’he permès comentar-la, enllaçant-la a “La boia”, contant amb la teva benvolença. Ja coneixes el meu interès pels temes relacionats amb la memòria històrica i aquesta proposta la trobo d’allò més interessant. El temps passa, els testimonis van desapareixent –ja gairebé no en queden- i hom torna –com sempre- a escriure la història segons conveniències. És bo que hi hagi iniciatives que mantinguin el record de la ignomínia, encara que sigui com a teràpia davant de l’actitud creixent dels revisionistes ja siguin historiadors o jutges del TS.
ResponEliminaSalut i enhorabona!
Al silenci que vol cobrir la ignomínia li podem afegir el curiós silenci dels polítics respecte del "cas Garzón". Perquè callen? Què volen silenciar de passada?
ResponEliminaGràcies per l'enllaç que ens serveix per parlar de coses tant d'actualitat
ResponEliminaNo hi ha de què, arqueologia. El vostre blog s'ho mereix amb escreix.
ResponEliminaGlups, tenia preparat per enviar un comentari i el vaig volatilitzar
ResponEliminaNomés us volia dir que em podeu dir Ricard.
Enhorabona també pel vostre blog en equip i tan dinàmic