Quan es va proclamar la segona república allà el 14 d'abril de 1931, cap dels meus progenitors no havia nascut. L'àvia tot just s'havia casat amb el meu avi. Em puc imaginar l'eufòria desbordada al carrer. L'alegria. Tots tenim imatges les fixades a la retina: les pel·lícules, les filmacions de l'època. Em puc imaginar els crits de:
- Visca la República!!
L'àvia era modista al poble. La seva eufòria la va canalitzar a preparar llacets amb la bandera republicana per farcir les solapes de les camises de vetes tricolor.
- A ralet el llacet! - em puc imaginar l'eslògan, sense saber ara mateix si un ralet era molt o poc per comprar un llacet...
Em retorna un adjectiu que la definia: pessetera.
Pensem que som herència dels nostres ancestres, que per les nostres venes corre sang que també fou seva. A tots ens agradaria tenir uns avantpassats admirables. Els nostres gens porten el seu rastre. Part de la seva genètica. Som els seus hereus i per tant en hi assemblem, d'alguna manera. No obstant, de vegades hi ha detalls, com aquests que ens fa avergonyir-nos dels nostres avantpassats. No ens hi reconeixem.
En realitat la vida és així, tendim a idealitzar el passat, a pensar que les coses eren millors llavors, en alguns aspectes i de sobte, descobrim que no. Descobrim que la vida té, com sempre, parts fosques i parts brillants.
Quin retrat més demolidor i quina metàfora del que ara se’n diria la política “professional”, o sigui, aquella que obeeix als propis interessos.
ResponEliminaPer Sabadell, hi havia un venedor de caramels ambulant, que era mig parent meu. Va acabar aparcant cotxes a un restaurant a les afores i el seu reclam era anar sempre disfressat amb barretina, faixa i espardenyes de set vetes. El pare m’havia dit que quan la guerra anava disfressat de rus, amb gorra de pell, botes i com que de caramels no n’hi havia, també venia llacets i insígnies...
Potser el món ja es així.
Salut.
Quan veig casos així sempre penso: què hagués fet jo? O el que és pitjor: què faig jo, ara?
ResponEliminaIntento jutjar poc els meus avantpassats perquè el món és massa complexe com per tenir una idea clara del que calia fer i del que no. Són molt pocs els qui estan a l'alçada de les circumstàncies contra la tònica general. La teva àvia devia fer com tothom, després de l'eufòria inicial intentar omplir una demanda com els paquistenesos ens venen paraigua cada cop que cau un xàfac a Barcelona...
Quan vaig llegir el llibre de Richard Dawkins "El gen egoista", cap a l'any 1976 si fa, no fa (ostres, com passa el temps!) vaig descobrir -i des de les hores he anat refinant i completant- la idea de que estem determinats per la nostre herència genètica. Això no nega el lliure albir ni la influència de l'ambient i la educació; la naturalesa de l'individu i de la societat son molt complexes i no es poden reduir a un factor; però sense entendre aquest factor fonamental no es pot entendre res.
ResponEliminaJo tinc una branca femenina de la famíla que va pertànyer a la Sección Femenina. L'avi les hi va fer entrar, no per convenciment sinó per supervivència. Després, elles sí que ho eren de convençudes (i en algun cas amb tocs de fanatisme). Però amb els canvis van "evolucionar". Es van fer pujolistes convençudes, i ara amb els seus prop de 80 anys crec que flirtegen amb el sobiranisme...
ResponEliminaEn el món de les idees res no és etern. I el passat (com el present) té tants condicionants que no ens els acabaríem.
En Ramón parla del "Sanches" regalessia tendra!!! cridava, i venia uns caramels de mel que deia se'ls feia ell que eren molt bons, o així m'ho semblava a mi en aquells temps. Temps, que com NO diu la frase feta, "qualsevol temps passat fou pitjor".
ResponEliminaRamon i Francesc: com ees nota que sou veïns... el Sánches de la regalèssia tendra! Em sembla un nom evocador...
ResponEliminaBrian, M'agrada en Richard Dawkings. És cert que venim marcats per la nostra genètica, però venim "determinats"? No bren bé. O en tot cas les influències venen per vies diferents, afortunadament. Tots tenim la "ovella negra" -o blanca segons es miri- a la família. Ara m'heu fet pesnar en la Esperanza Aguirre, neboda de Gil de Biedma...
Antoni, la història de les teves tietes (eren tietes, no?)és terrible: una mostra del mal devastador que va fer la repressió franquista a la postguerra.
Tots podem tenir moments brillants i moments foscos. I no tothom té les mateixes habilitats ni les mateixes possibilitats ni les mateixes capacitats ni els mateixos interessos ni la mateixa sensibilitat... El meu objectiu és intentar no jutjar gaire ni uns ni altres però a la meva família hi ha de tot i el primer impuls és jutjar massa. Sobre si estem determinats, més aviat m'agrada pensar que tenim potencialitats i molta capacitat de treballar
ResponElimina