Quan la memòria se'ns fa imprecisa, google ens dóna la data exacta, jo l'havia oblidada: 11 d'agost de 1999.
El lloc el poso jo, perquè el recordo perfectament, sí: Munic -o München, si ho preferiu en VO-.
Ens apleguem i ens asseiem a la gespa d'un parc. O potser era a uns bancs. Cares desconegudes esperen -esperem- el fenòmen astronòmic de la fi de segle a l'europa occidental. Amb ulleres especials, mirem tots en la mateixa direcció.
La llum minva gradualment, i amb la llum, la temperatura. Lentament i perceptiblement. Una hora, dues.
Arribat el moment culminant un núvol tapa el sol i l'ombra que el cobreix: just em perdo la rodona negra envoltada de llum.
Es fa de nit, quan de temps? Dos, tres minuts?
Tinc l'ànim alterat. Estic exaltada. No més optimista, sinó refulgent. En retornar la llum del sol, entenc els animals que fugen. Suaument, tot retorna a la normalitat, el sol il·lumina de nou, després de la foscor. Però al meu estat d'ànim li costa trobar l'equilibri.
M'he deixat endur. Sense civilització, em sento connectar amb la terra, amb el més enllà. Quan el més enllà és astronòmic.
Ostres, ara hi estava pensant i em sembla recordar que l'any 2006 (hiverns o primavera, no n'estic segur) en va haver un altra.
ResponEliminaPot ser que vagi bastant errat, però...
*Sànset*
Tinc entès que hi ha més o menys un eclipsi cada any, en algun lloc del món. El que va ser excepcional del de 1999 és que abastés una zona tant poblada. Sí, n'hi va haver un per les nostres terres, però va ser parcial i podria ben bé ser aquest que esmentes de 2006. De tota manera, el sentiment alterat, però, aquesta connexió amb la natura, el vaig sentir amb l'eclipsi totla. I és una sensació difícil d'explicar i que no he reviscut més endavant.
ResponEliminanecessitem sovint la cura d'humiltat que ens regala la Natura
ResponEliminaun record que tinc de menut a L'Estany, es a finals d'agost estirar-se al terra a la nit i veure la pluja d'estels.
ResponEliminaEulàlia, aquests animals racionals (els uns més que altres) que som , sovint ens sembla que el món és un escenari predeterminat fet a la nostra mida, i que el podem modificar a caprici. La visió d’un fenomen poc habitual, com un eclipsi, un cicló, una aurora boreal, ens fan adonar de la nostra “animalitat” i la petita baula que som en aquests cosmos.
ResponEliminaCordialment.
Em pregunto si aquest estat d'ànim alterat té alguna cosa a veure amb el sentimetn oceànic que esmenta Comte-Sponville a "L'ànima de l'ateisme".
ResponEliminaBenvinguda sigui l'animalitat, Alberich.
Francesc, sí em sembla que és a l'agost que hi ha una "pluja d'estrelles", per la proximitat de pols provinent d'un meteorit que entra en contacte amb l'atmosfera, crec recordar.
es pot celebrar anat a veure les llàgrimes de Sant Llorenç, aprofitant que és lluna nova
ResponEliminaAixí és com les anomenen, sí! Gràcies Estrip
ResponEliminaOstres, quin flaix! He retornat a l'eclipsi i com el vaig veure des del balcó de les "casas colgantes" que són el Museu d'Art Abstracte de Conca en un estiu familiarment dur.
ResponEliminaBona descripció del fenòmen totalment sorprenent.
..doncs jo era a Amsterdam, i recordo perfectament que van coincidir dos eclipsis un d'astronòmic i un altre de mental...
ResponEliminamolt macos els retalls..
No ho recordo gens, per dur la contrària una vegada més devia de ser a l'altra banda del món.
ResponEliminaAllau, és una experiència que recomano. Si en un altre moment vols portar la contrària, que els peus et diguin a viure un eclipsi en directe. Val la pena.
ResponElimina