Aquell dia et vaig enganyar. Tu volies pujar a un autobús turístic. Caríssim. I jo no tenia temps -ni ganes-.
Et vaig comprar amb la vilesa de l'adult, per despistar-te del teu propòsit. Vaig ser baixa, mesquina i deshonesta. Pel preu d'un simple gelat.
Quants gelats s’hauran venut en aquest món per motius semblants als teus, sense aquests sentiments de culpa que t’honoren?
ResponEliminaUna abraçada.
Els nens es venen pel dolç.
ResponEliminaI els grans per tot el demés. I pel dolç també...
*Sànset*
Dona, no n'hi ha per tant, quantes vegades ens havien denegat els nostres capricis sense ni tant sols donar-nos un gelat per fer-nos callar. No et pensis que no et vull entendre; creus, amb raó, que l'actitud coherent i pedagògica hauria estat la de explicar-li les raons per les quals no accedies al seu desig. Però ni el mon és just ni els pares som perfectes i, encara que pugui semblar una mica dur, que els nens vagin descobrint aquestes coses també els ajuda a anar aterrant a la realitat.
ResponEliminaMés val un gelat que un clatellot: la pedagogia ha donat un petit pas.
ResponEliminaNo és una vilesa, és una negociació.
ResponEliminaLa sort dels nens és que no saben el valor material de les coses i tenen una altra escala de valors.
Segur que devia pensar: ha, ha... com l'he enganyat... li he demanat pujar a un bus turístic per a aconseguir un gelat!
Trobo que és un bon bescanvi: mil vegades millor un gelat que un bus turístic.
ResponElimina