 |
| Foto: Rod Shone |
Tenies dos anyets i les senyores que prenien la fresca al porxo de l'hotel ens van aturar per dir-nos com n'eres de bufona.
Vas desaparèixer del meu costat i vas arrencar a córrer.
Un neguit a la panxa i un adéu precipitat. Crido el teu nom. Un, dos cops. Tres. Cada cop més fort. Corro. Corro darrere teu. Ja gairebé has arribat on acaba la vorera.
T'atures. En el mateix instant que un cotxe passa rabent.
Instint de supervivència?
de supervivència no ho sé, però una prèvia a l'infart probablement. quina angoixa!
ResponEliminaUf, una imatge massa coneguda!
ResponEliminaUna fugaç pinzellada d’un moment d’angoixa, que fa posar els pels de punta. No sempre el terror tangible són monstres i vampirs.
ResponEliminaSalutacions, Eulàlia.
aquesta angoixa si que val la pena viure-la... altrament seria molt pitjor
ResponEliminamés aviat un ensurt i dels grossos, d'aquells que et deixent el cor bategant
ResponEliminaUff! Quina impressió!
ResponEliminaAi, has aconseguit amb quatre -cinc, ben comptades- línies fer-me patir!
ResponEliminaUn relat on encaixa -formalment- a la perfecció el less is more :)
A tots: l'ensurt va ser important, sí. Imagino que cada pare o mare pot explicar una vivència similar.
ResponEliminaLa descàrrega d'adrenalina és brutal.
Alberich: és cert que el terror no sempre prové de les coses que no es coneixen!
Leb, gràcies. En general m'agraden les píndoles concentrades...