Mentre ha durat aquest estiu he estat penjant una sèrie de textos basats en els records. Tot i que inicialment la idea va estar inspirada en Joe Brainard, ben aviat vaig abandonar la coneguda fórmula de "recordo" o "me'n recordo", per passar a fer una altra cosa diferent.
En realitat aquest ha estat una mena d'experiment literari, un recurs per aconseguir imatges mentals i posar-me a escriure. Un recurs per fugir d'una crisi creativa. que em venia perseguint ja feia un cert temps.
En Lluís ens advertia, poc després que jo comencés aquest joc, sobre els paranys de la memòria. Paranys que la ment ens posa per autocomplaença. Tendim a recordar els bons moments i a esborrar els dolorosos. Tendim també a manipular la imatge pròpia quan hem fet alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixos.
Però quan utilitzem el record com a recurs literari, més enllà de l'autoengany, tenim també un potencial enorme. A partir del record -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?- pots construir una nova realitat, si l'apretes una mica, si l'esprems i li treus tot el seu potencial. Així, pots girar i tergiversar, estirar i arronsar, esborrar i difuminar el record. Donar-li una dimensió nova.. Corrompre'l i pervertir-lo fins fer-lo arribar a una nova realitat.
Els relats resultant han estat deliberadament breus, perquè els he presentat com a flaixos. ¿No són els records tan sols uns flaixos que ens envia la ment per desencadenar imatges, olors i sensacions viscudes?
Cap dels retalls que he posat aquí és rigorosament cert. Cap d'ells tampoc és rigorosament fals. I potser és això el que ens aporta la literatura al capdavall: ficcions que ens transporten a realitats íntimes, realitats que ens transporten a ficcions somniades. Reflexionar sobre nosaltres mateixos.
Eulàlia,
ResponEliminaLa memòria de vegades ens fa trampes... sovint, quan ens recordem d'una situació per una foto, acostumem a crear una situació d'acord amb la fotografia que de vegades es fictícia. Quan escrivim, també sobreposem records o situacions que recordem adjuntes a una fotografia. Tot es desdibuixa en l'acte creatiu.
com et diu la maite la memòria, la real i la falsa, es mesclen fins l'extrem que ja no sabem si allò que recordem és real o imaginat. Atrapar-la escrivint pot ser interessant, encara que atrapem també records no viscuts. Si més no és un gran suport per la creació :)
ResponEliminaQuan amb la meva dona tornem de viatge (que hem fet conjuntament) ella explica unes versions i jo unes altres del mateix fet, amb serioses diferències.
ResponEliminaCom llavors la memòria pot conservar intacte un fet que va succeir fa anys?
Ah, aquesta intensitat amb què una olor -sobretot una olor- una imatge, un so, un sabor... ens porta a un moment del passat! Refer instants del passat a partir d'aquestes sensacions del present és un interessant exercici literari molt interessant necessàriament de ficció.
ResponEliminaI aquests estímuls exteriors que saps que et pertanyen, però que ets incapaç d'identificar?
Aquesta és la gràcia de l'escriptura: permet desfer i refer tot el passat sense que ens agafi remordiments per la destrossa.
ResponEliminaMaite, és cert, quan veiem fotografies, tendim a acoplar els nsotres records a aquelles imatges. I sí Clidice, són més que un suport.
ResponEliminaPere, l'olor és un dels estímuls que desencadena més ràpidament que obrim els calaixos de la memòria.
Galderich. Aquesta era la segona part de la reflexió que volia fer i potser en un proper post m'hi estendré: si l'atenció i la percepció ja és radicalment diferent entre dues persones que veuen un mateix fet, com no ho ha de ser la memòria?
Els blocs també poden ser un exercici de memòria. Esprèmer-la sempre és creatiu, perquè és la prova i la garantia, més que del que som, del que volem transmetre que som -sense que això hagi de constituir, necessàriament, un frau.
ResponEliminaEi, si som honestes i honestos!
Un amigo cada vez que algo -un negocio, un amor, un examen- le salía mal decía: "Voy a tergiversar esto para construir un buen recuerdo; en no mucho tiempo no sabré cual fue la verdad". Lo que él hacía conscientemente es la trampa nuestra de cada día.
ResponEliminaPepe, a mi me resulta extraño ser tan falso conmigo misma. No deliberadamente.
ResponEliminaEs evidente que la mente nos engaña y nos fabricamos imágenes más dulces, si no el dolor no nos dejaría vivir.
Aunque a veces enfrentarse al propio dolor es saludable: te hace abrir los ojos...
En fin, es un tema complejo.
i què millor que refer els records a mida, per acabar-los d'ajustar a les nostres preferències, a la fi i al cap és la nostre felicitat la que està en joc.
ResponEliminaTenia raó en francesc masip......
No recordo qui va dir que la memòria és un gran cementiri i jo afegiria que fet a mida, es van (re)construint els records i se n'obliden d'altres.
ResponEliminaGarbí24 i Alyebard, benvinguts.
ResponEliminaPotser fem a mida la nostra memòria. Però tot i que la tergiversem, tampoc no podem dir que sigui del tot fals allò que recordem. Tan sols és una versió. Una de les moltes possibles.
No ho tinc clar Alyebard: jo no l'acabo de veure com un cementiri. Potser més aviat com un balneari. Els records i van tenint tractaments diversos, que els modifiquen... Reposen allà fins que algú els treu a passejar.
M'has fet pensar en la imatge més trillada sobre la memòria: la d'un arxi. Tampoc no és ben bé certa: quan tu acudeixes a un arxiu (i en axiò els historiadors podrien dir la seva opinió) el que troben són documents que són "exactament" allòque foren, llevat que els peixets de plata n'hagin menjat fragments. En canvi quan acudeixes a la memòria treus una imatge borrosa que no es correspon a la realitat.
No coneixia el Joe Brainard, però les reflexions són encertades.
ResponEliminala memòria és mes falsa que certa, ens auto enganyem fins i totmés del que ens sembla.
ResponElimina