El despertador s'engega amb la ràdio a les 6.25 hores. El volum és baix, música clàssica. Obre els ulls. Ha dormit unes set hores.
El dia no és preveu afalagador. Com el d'ahir, com el d'abans d'ahir. Com fa una setmana. Com el de fa un mes. Fins a fer-ne cinc. Trobarà la taula del despatx nua i grisa. Tan sols l'ordinador i res a fer. Com ahir, com abans d'ahir, com fa una setmana, com fa un mes. Fins a fer-ne cinc.
En fa cinc deia paciència, això va per llarg. En fa tres es repetia, aviat hi haurà novetats. I les novetats venien imperceptibles. però lliscaven per la vora i fugien enllà. Fa una setmana es va dir, falta poc, anima't....
Ahir va mirar enlaire. La llum semblava tan llunyana i la sortida tan inaccessible que va dubtar saber trobar la sortida. I, en cas de poder enfilar-s'hi, no morir encegada i estèril.
Des del fons del pou ha entrat en un procés de desídia en espiral.
Dedicat al govern del millors sense afecte i efecte.
a dalt hi ha la llum.
ResponEliminaperò està tan innaccessible, Puigcarbó!!!
ResponEliminaLa dedicatòria m'ha descolocat tant que m'he quedat en blanc :)
ResponEliminaÉs que jo em pensava que la cosa anava d'intimisme i psicologia i relacions humanes, però em sembla que no, oi?
Amb afecte, que l'efecte de sortir del pou arribi aviat. Ep!, si és possible...
ResponEliminaA veure si et podem llençar una corda!
ResponEliminaÀnims, que ja és dijous i l'estiu queda més a prop...
Leb de vegades ens oblidem que la vida laboral també són relacions humanes... i així ens va.
ResponEliminaJoan Alcaraz, ja no es tracta del meu pou, sinó el pou on en estan ficant a tots...
ResponEliminaDoMMaster, una corda? encara no estic tan desesperada, hi ha temps per penjar-se... Esperarem una mica més.
ResponEliminaA veure què passarà a l'estiu.
esperem una mica més...fins a l'estiu...jo soc positiu...(encara que no hi ha gaire marge)
ResponEliminaEspero aixecar-me demà i que, efectivament, no ha canviat res; és a dir, que no hagin fet res més, perquè en cas contrari segur que em retrocedit.
ResponEliminaAris, rectifico: tres anys i mig.
ResponEliminaAris, fins d'aquí a quatre anys... si no els fan fora abans, cosa que dubto.
ResponEliminaEgvocacions, ja veig que ets optimista de mena!
ResponEliminaTens raó, que no remenin gaire. Però pel camí paral·litzen el país, ens paral·litzen a tots.
Aquest és el trist país en què vivim.
L'aventatge d'estar al fons del pou és que l'únic que pots fer és tirar cap amunt. Si vols..
ResponEliminaGregori, el rpoblema es presenta quan pensem que ja hem arribat al fons i encara ens estan fent caure...
ResponEliminaVeig el país en caiguda lliure, sincerament.
Molt poc per sota de la meva passió pels ponts hi ha la sento pels pous. Suposo que era factible ser pontífex i, alhora, pouater.
ResponEliminaSi en tinc de pous retratats, fins i tot videosondejats.
És clar que m'escapo de la qüestió que planteges. Potser ara ens caldrien saurins que diguessin on començar a cavar.
Girbén s'agraeix l'aire fresc de fer anar la la conversa cap a una altra banda...Pous, aigües freàtiques, coves... Quelcom de tel·lúric que lliga, ves per on, amb la màgia del teu magnífic post d'avui.
ResponEliminaLa meva mare te quelcom de saurina. No ho ha exrcit gaire i no obstant els pèndols a les seves mans belluguen ves a saber per quina força ancestral.
M'agraden els pous quasi tant com els ponts.
ResponEliminaVoldria ser pontífex i, alhora, pouater.
Ara potser ens calen saurins.
(restauració d'emergència d'un comentari ensorrat durant el terratrèmol d'ahir)
Ho signo, dedicat al govern, si senyora!
ResponEliminaHe estat esperant a veure de els de Blogger recuperaven els comentaris, però com que veig que no, jo ara ho he intentat per una via més rudimentària. (Gràcies Girbén per recuperar el teu!) Si me'n deixo algun, disculpeu-me.
ResponEliminaLeblansky va dir "La dedicatòria m'ha descolocat tant que m'he quedat en blanc :)
És que jo em pensava que la cosa anava d'intimisme i psicologia i relacions humanes, però em sembla que no, oi? "
Joan Alcaraz va dir "Amb afecte, que l'efecte de sortir del pou arribi aviat. Ep!, si és possible... "
DoMMaster ve dir "
A veure si et podem llençar una corda!
Ànims, que ja és dijous i l'estiu queda més a prop... "
Evocacions va dir "Espero aixecar-me demà i que, efectivament, no ha canviat res; és a dir, que no hagin fet res més, perquè en cas contrari segur que em retrocedit."
Aris va dir "esperem una mica més...fins a l'estiu...jo soc positiu...(encara que no hi ha gaire marge)"
Gregori Samsa va dir "L'avantatge d'estar al fons del pou és que l'únic que pots fer és tirar cap amunt. Si vols.. "
Espero no haver-me deixar cap...
A tots, moltes gràcies pels comentaris, no poso les meves respostes ja que totes anàven en la línia de "gràcies i estan enfonsant el país", més o menys. Al Girbén li he agrair la digresió calp el tema dels pous i en especial, l'esment als saurins...
zel, m'oblidava de tu... sí, tenim govern que es mereix aquet tipus de dedicatòries i homenatges. I d'altres, com que ens carreguem l'anomenada "pau social", perquè això que fan de destrossar les polítiques públiques per afavorir la privada far esfereir...
ResponEliminaEl pou de les misèries era aquest. En fi, sort que encara albirem la llum, ni que sigui en un reflex blavós.
ResponEliminaJoan, ara m'has fet patir: El reflex blavós és un mal auguri?? Jo preferiria que fos un reflex tricolor...
ResponEliminaPortava tant de temps en el fons d'aquell pou sense poder sortir que vaig començar la meva metamorfosi, trencant el fi capoll de la meva rutina em vaig convertir en papallona .... i vaig sortir volant.
ResponEliminaBona tarda Eulàlia.
Pere, benvingut al bulevard. I gràcies. Crec que és de les millors coses que poden passar: esdevenir papallona i volar.
ResponElimina