Making of d'un apunt fallit

Havia pensat en fer un apunt sobre l'1 de maig. Però ja som a 3 i encara el cuino i el repenso. Vaig passejar-me sobre l'arxiu del blog, què havíem dit per aquí. Poca cosa, al capdavall.

Tenia algunes imatges previstes, fotografies que volia fer per il·lustrar-lo. Pensava un video que encara no he fet i que no descarto encara. Després em vaig anar a l'altra banda, potser era millor penjar el post sense imatges ni vídeos que valguin.

Pensava en la crisi, la situació actual, el nombre d'aturats. Pensava parlar dels supermercats i els clients que reben per la porta de darrere, la porta que ningú no obra, la dels contenidors on s'aboca el menjar sobrant. La porta que ara visiten la tieta i la iaia, la teva o la meva, que malviuen amb una pensió de 400 euros i van a les sortides del super de la cantonada, o millor del barri del costat, que no les coneixen, a veure què llancen que es puguin dur a la boca. Ara, quan alguna cosa se'm fa malbé a la nevera maleeixo el meu mal cap, la meva poca previsió, a qui no hauria pogut alimentar aquell formatge o tros de carn que ha quedat immenjable, sense remei?

Havia pensat què podria dir sobre els sindicats, tan fora de lloc, tan inoperants. Però ells mateixos ens ho expliquen: en un 1 de maig en plena crisi tan sols ens poden mostrar que són ells qui estan en crisi. Ens quedem a casa i no aconsegueixen que aixequem el cul de la cadira (però algú ha sentit que se'ns convoqui a res?)

Guanya l'individualisme, l'egoïsme, el jo vaig a la meva. Vivim en una societat en fallida. Falla el sistema, falla la solidaritat, falla el sentiment de classe -ens hem cregut de debò que les classes socials no existeixen?), falla el sentiment de comunitat, falla fins i tot la dignitat.

Tenia pensat parlar de tot això d'una manera provocadora... que ens avergonyís a tots per quedar-nos quiets i comfortables, pensant en els nostres coses.

Però, sovint, quan intento enfadar-me i escriure enrabiada, la ràbia se m'escola per entre els dits. L'intent és fallit. El post està escrit de manera poc brillant, el video mental que jo tenia era provocador i tenaç, i ara, en canvi, tan sols goso dibuixar un circ.



El circ que ens fan viure per tenir-nos a tots tancats a casa, sigueu bons nens i tinguem la festa en pau. Guanya la desinformació quan ens atiborren d'esports (4 clàssics), casoris reials (quin modelet portava no sé qui), la beatificació d'un bisbe reaccionari, la televisió alienadora i plena d'escombraries (crits, manca de respecte, ètica inexistent)... M'agrada que l'atzar hagi fet que les imatges del video no surtin enfocades. L'atzar de vegades et dona respostes, nous símbols: mentre mirem el circ desenfoquem la mirada, deixem de veure les coses com haurien de ser.

Em pregunto com, amb la que ens està caient a sobre, el ramat segueix dòcil i disciplinat. I em ve un pensament al cap, que un amic em va dir no fa gaire: l'economia submergida en aquest país deu ser esfereïdora, si no, no s'entén que la violència no hagi ocupat els carrers.

I és que el circ està molt ben muntat.