dimarts, 3 de maig del 2011

Making of d'un apunt fallit

Havia pensat en fer un apunt sobre l'1 de maig. Però ja som a 3 i encara el cuino i el repenso. Vaig passejar-me sobre l'arxiu del blog, què havíem dit per aquí. Poca cosa, al capdavall.

Tenia algunes imatges previstes, fotografies que volia fer per il·lustrar-lo. Pensava un video que encara no he fet i que no descarto encara. Després em vaig anar a l'altra banda, potser era millor penjar el post sense imatges ni vídeos que valguin.

Pensava en la crisi, la situació actual, el nombre d'aturats. Pensava parlar dels supermercats i els clients que reben per la porta de darrere, la porta que ningú no obra, la dels contenidors on s'aboca el menjar sobrant. La porta que ara visiten la tieta i la iaia, la teva o la meva, que malviuen amb una pensió de 400 euros i van a les sortides del super de la cantonada, o millor del barri del costat, que no les coneixen, a veure què llancen que es puguin dur a la boca. Ara, quan alguna cosa se'm fa malbé a la nevera maleeixo el meu mal cap, la meva poca previsió, a qui no hauria pogut alimentar aquell formatge o tros de carn que ha quedat immenjable, sense remei?

Havia pensat què podria dir sobre els sindicats, tan fora de lloc, tan inoperants. Però ells mateixos ens ho expliquen: en un 1 de maig en plena crisi tan sols ens poden mostrar que són ells qui estan en crisi. Ens quedem a casa i no aconsegueixen que aixequem el cul de la cadira (però algú ha sentit que se'ns convoqui a res?)

Guanya l'individualisme, l'egoïsme, el jo vaig a la meva. Vivim en una societat en fallida. Falla el sistema, falla la solidaritat, falla el sentiment de classe -ens hem cregut de debò que les classes socials no existeixen?), falla el sentiment de comunitat, falla fins i tot la dignitat.

Tenia pensat parlar de tot això d'una manera provocadora... que ens avergonyís a tots per quedar-nos quiets i comfortables, pensant en els nostres coses.

Però, sovint, quan intento enfadar-me i escriure enrabiada, la ràbia se m'escola per entre els dits. L'intent és fallit. El post està escrit de manera poc brillant, el video mental que jo tenia era provocador i tenaç, i ara, en canvi, tan sols goso dibuixar un circ.



El circ que ens fan viure per tenir-nos a tots tancats a casa, sigueu bons nens i tinguem la festa en pau. Guanya la desinformació quan ens atiborren d'esports (4 clàssics), casoris reials (quin modelet portava no sé qui), la beatificació d'un bisbe reaccionari, la televisió alienadora i plena d'escombraries (crits, manca de respecte, ètica inexistent)... M'agrada que l'atzar hagi fet que les imatges del video no surtin enfocades. L'atzar de vegades et dona respostes, nous símbols: mentre mirem el circ desenfoquem la mirada, deixem de veure les coses com haurien de ser.

Em pregunto com, amb la que ens està caient a sobre, el ramat segueix dòcil i disciplinat. I em ve un pensament al cap, que un amic em va dir no fa gaire: l'economia submergida en aquest país deu ser esfereïdora, si no, no s'entén que la violència no hagi ocupat els carrers.

I és que el circ està molt ben muntat.

17 comentaris:

  1. Per no voler fer un apunt sobre el tema... déu n'hi dó! Molt bon apunt pel que dius, el que insinues i el que calles. No cal ser explícits.

    ResponElimina
  2. M'adhereixo al que diu Galderich, són més explícits els teus silencis.

    ResponElimina
  3. De vegades la indignació es mostra millor en silencis que no pas en paraules. Els que criden fan soroll. I ja en tenim prou, de soroll.

    ResponElimina
  4. Només un detall, si no hem de ser ramat i no hem de ser individualistes, què cal ser? Tu ho apuntes, ens hem desestructurat com a societat i falla, moltes vegades, la solidaritat cap els més propers.

    ResponElimina
  5. Per no voler dir gaires coses, trobo que t'ha sortit un post que n'apuntes moltes i de molt interesants que donen per parlar una bona estona. El pitjor és que el ramat està massa dòcil i disciplinat i amb una societat narcotitzada és difícil canviar les coses. Una salutació.

    ResponElimina
  6. Galderich, de vegades callar també és una forma de parlar...

    ResponElimina
  7. Alyebard, crec que tenia tantes coses a dir que he optat per callar-ne algunes. Algun dia sortiran. O potser no.

    ResponElimina
  8. Joan anava per aquí la cosa, sí. M'agraden els vostres comentaris, potser he estat més explícita en el que he callat que no em pensava...

    ResponElimina
  9. Clidice, em pregunto si som a temps de reestructurar-la aquesta societat. De vegades sóc optimista i de vegades, gens.

    ResponElimina
  10. Gabriel, haurem de passar per una clínica de desintoxicació per sobreposar-nos als narcòtics...

    ResponElimina
  11. Completament d’acord amb el teu article, però em sembla que tots plegats, jo també, estem teoritzant massa. Evidentment és un sentiment d’impotència. Però què? Ens anem llepant les ferides? No recordo si ja ho vaig comentar en el teu bloc, però encara crec en la revolta organitzada fora del sistema polític (els partits politics son fagocitats pel mateix Sistema). Falta una espurna que encengui el foc (i no estic parlant de violència). Crec que no ha de sortir d’organitzacions ni politiques ni sindicals, sinó socials. Ja estem fent tard. Bé, és per parlar-ne hores ... Molt bé l’article i gràcies per l’enllaç.
    Un udol.

    ResponElimina
  12. llop, sí, teoritzem massa i tens raó, és impotència...
    Les revoltes normalmemnt sempre han sortit de moviments socials. O m'equivoco?

    ResponElimina
  13. Tot està molt bé fins que topes amb els emigrants, que treballen sense contracte per la meitat del nostre sou i els mínims drets. Ells ocupen els llocs que nosaltres no volem. Els drets que tenim, que la gent no valora, fora d'Europa no existeixen.

    ResponElimina
  14. Un exemple tonto: el dia 14 hi ha una manifestació contra les retallades en els serveis públics i jo no sé si hi aniré perquè és en hores de feina (pública), però em fa ràbia que una crisi que ha provocat el sistema financer l'hagin de pagar les escoles i els hospitals (bé, tots plegats), així que ara mateix estic decidint que hi aniré, que aniré a la mani!

    ResponElimina
  15. Ei, no, acabo de veure que el 14 és dissabte. Doncs millor, vull dir, doncs igual.

    ResponElimina
  16. Guanya també el desànim i el desencís. I la sensació que tot el que fem, diem, critiquem i denunciem serà inútil. I així, el ramat va creixent, i cada cop som més borregos. I més burros. I més camells de càrrega.
    S'agraeix un post com el teu, denunciant aquesta situació de depressió i anorreament social.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails