La repressió del cant dels cronopios

Els fames van començar a ballar els seus balls. Catala i tregua, i no van ballar espera perquè no volien que els cronopios i les esperances, que sabien ballar aquell ball, els seguissin. Diu Cortazar que les esperances i els cronopios només saben ballar espera, dels fames.

Els balls que sabien ballar els fames eren endreçats i plens d'ordre. Una simfonia de passos sincrònics. A l'estil de la sardana.

Els cronopios ballaven balls i cantaven cants d'alegria. Eren cants esbojarrats, i mentre els cronopios morien atropellats pels ciclistes, els fames i les esperances no se'n sabien avenir. Tanta alegria. Tanta alegria.

I tot i que els fames són bons, un dia un fama va despertar i ho va veure molt clar. Tot aquell cant dels cronopios no es podia suportar. El negoci s'arruïnaria.  El negoci. Ell, a qui li agradava tant l'ordre i el bon fer, no podia acceptar que els cronopios ocupessin els carrers, que creessin el caos.  I va inventar la policia.

I els cronopios, que cantaven pels carrers, van patir les porres i els calabossos. I ploraven. I volien tornar a cantar, encara més fort. Un dia.

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe

Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.

Educar i passar el mort: inici de curs

A mitjans de setembre de 2012
A l'habitació de casa bona, la senyora de la casa va obrir l'armari. El paquet va desplomar-se davant seu amb un soroll somort i pesant. Es va sobresaltar mentre la ment la traslladava a el moment en què es desploma un tros d'iceberg afectat pel canvi climàtic. Mig segon després ja pensava a renyar la Mariana, perquè no podia ser que les coses estiguessin tan mal endreçades dins els armaris. El servei ja no és com el d'abans, ja se sap, cada cop més exigent i primmirat.

El crit es va fer agut i llarg. Mariana va acudir tota angoixada. La senyora li va amollar:

- Què redimonis és això?

Poques hores més tard, la casa estava plena de mossos d'esquadra. El metge forense es va mirar el paquet amb deteniment, amb un posat greu i l'expressió impenetrable. Quan es van endur el que semblava un cadàver, un dibuix blanc recordava el mort. La senyora caminava sense parar, amb els nervis a flor de pell, i no parava de parlar pel mòbil amb un tal Felip, que la tranquil·litzava a l'altre costat de la línia.

Poc després van començar els interrogatoris. Mariana va quedar muda. No podia entendre les preguntes  que li formulaven sobre l'origen de l'embalum de l'armari. La senyora no recordava res? Va ser la senyora mateixa qui va portar el paquet dies abans. La senyora no va voler que fos la Mariana qui el posés a l'armari, va dir que era cosa seva, alguna cosa relacionada amb la seva feina. Ella, discretament, es va retirar, els senyorets, ja se sap, tenen les seves rareses, i si la senyora deia que ho volia fer tota sola, ella no hi tenia res a dir. Per això ara no entenia res del que li preguntaven ara. Com podia ser que la senyora fes veure aquella desmemòria?

En una altra habitació, la senyora Irene Rigau no volia reconèixer l'assassinat que havia comès. Per això ni tans sols volia recordar com era el mort en vida, aquell ésser que ella havia matat amb les seves pròpies mans. El cadàver feia molt mala pinta, començava a semblar putrefacte: aules plenes a vessar, classes amb dobles tutors, mestres d'educació especial inexistents, cuidadors pels nens amb dificultats desapareguts, mestres malalts sense substituir, impossibilitat de fer desdoblaments de les classes. La senyora Rigau havia aconseguir fer de l'educació pública, un zombie. Un mort en vida.

El dia en què Margarida es va jugar els seus estalvis en el joc dels trilers

La Margarida va sortir aquell matí assolellat pel portal de casa seva, fent tentines. Va fitar les rialles i crits dels nens de la placeta i  va dirigir-se, amb un somriure, cap al Cabrabo de la cantonada. Als seus setanta-vuit anys, no tenia la lleugeresa d'abans a les cames, però encara la conservava a l'esperit. Li havia costat acceptar que havia de caminar recolzant-se en un bastó, encara era tan coqueta com ho havia estat de jove. Arrossegava algunes xacres pròpies de l'edat, la tensió alta, les cames feixugues, però mantenia el cap prou clar, encara que no entenia algunes de les coses que els seus néts li explicaven. Mai li havien agradat les màquines i no comprenia aquella fal·lera del jovent pels ordinadors i l'internet. Un cop, la seva néta gran li ho havia intentat explicar: mira quines coses s'hi troben, iaia. Si ella hagués estat més espavilada amb els aparells potser encara ho intentaria, però allò li havia arribat massa tard.

Abans d'entrar al super a comprar el dinar del dia, va passar-se per l'oficina de la Caixa del carrer gran, perquè havia de treure uns quants dinerons. Tota la vida, des que es va casar amb el Miquel, que hi havia confiat. Des de l'època en què el director era el senyor Renau, amb qui van obrir plegats la primera llibreta poc després de casar-se. I quan aquest es va jubilar, van seguir amb el senyor Manel. El senyor Manel sempre l'havia aconsellada bé en com tractar els seus estalvis -aquest xicot tan amable i agradós-. Aquell matí, asseguda rere la tauleta, el senyor Manel li va parlar amb paraules que no entenia, nou producte alta rendibilitat, li anirà molt bé. Fins el 2020. Signi, signi aquí, sisplau.

La Margarida va sortir satisfeta de la seva oficina de la Caixa, la de tota la vida.  Dins l'oficina, el senyor Manel somreia, per fi havia aconseguit acomplir els números del mes. Sota la pressió creixent dels seus caps, havia aconseguit vendre un nou pack de l'estalvi de risc.Treballar per objectius, en deien als cursos impartits a la seu central. Aconsegueix l'objectiu i aparca l'ètica, la humanitat.

Van passar un parell d'anys i la Margarida va emmalaltir. Necessitava algú que l'ajudés a fer el dinar, a banyar-se, algú que estigués per ella. La seva filla Marta passava dues tardes la setmana amb ella. Més, no podia, tenia fills petits.  Els diners de la pensió no arribaven a fi de mes. Van necessitar els diners dels seus estalvis.

Llavors van descobrir l'estafa. La Margarida havia donat els seus estalvis, en el tram final de la seva vida, quan més els podia necessitar, de foma perpètua, a una empresa. A quatre ricatxos apoderats.

De res van servir les casserolades, ni la ràbia. Va aguantar l'estafa perplexa, sense reaccionar. A la Margarida li va costar d'entendre el que li explicava la seva filla: que havia jugat als trilers amb els seus estalvis. Que havia patit una estafa. Que és com si hagués jugat als trilers de les rambles.

- El pobre senyor Manel... però si no hi havia cap piloteta... - La seva filla no va aconseguir treure-la d'allà, i ni amb penes ni treballs no va aconseguir que canviés de banc.

A la filla, un nus se li cargolava a l'estómac: als trilers de les rambles se'ls posava a la garjola. Als trilers de luxe se'ls emparava amb la llei.

Fata Morgana

Fata Morgana Leifdefjord - Tim Melling

Un matí es va llevar amb el cos entresuat. La xafogor de l'estiu va colpir-la. A la ràdio del veí que es colava per la finestra sonava una vella cançó rogallosa i aspra. Va mirar-se al mirall, algunes arrugues de més envoltaven els seus ulls, les primeres canes cobrien els cabells. La música es va interrompre per la veu del locutor. Notícies.

- El president anuncia noves retallades, la seguretat social i les prestacions d'atur queden abolides. Es preveu una onada d'aturats davant els tancament d'oficines, les previsions econòmiques...

Malgrat la calor, va tancar la finestra per ofegar la veu, tot i que sabia que amaga-se de la realitat ni lo servia de res. Va veure's molt més envellida encara. Res no tornaria a ser com els trenta anys anteriors, quan havien cregut en la prosperitat i l'esforç, mentre els burgesos, en connivència amb els mitjans, els catedràtics, economistes,  anaven assentant els fonaments del capitalisme més salvatge.

Durant anys, havien viscut en un fata morgana.

El país de pandereta dels anys seixanta i setanta tornava a ser aquí. Vam creure en l'ascensor social. Als vuitanta ens vàren fer creure que entrant a Europa entràvem a un món millor. La realitat ha estat que érem el país miserable,  el mateix país miserable ple de cacics i pobres de solemnitat. D'emigrants i no d'immigrants. Obrers que havien perdut l'orgull de dir-se obrers. Banquers que feien veure que per rebre un sou també eren treballadors. Tot i que aquest sou multipliqués per mil qualsevol altre sou raonable. La realitat és que un projecte obscur es va coure al món sencer. Van caure els murs a Berlin i es va engegar una maquinària  infernal. Doctrina del shock amb mil notícies que no ens deixen respirar.

Va vestir-se, va sortir al carrer. La pols s'acumulava als carrers, a la cantonada un pobre parava la mà sota un cartró on anunciava "Tengo hambre".  Tornanien les campanyes on els rics podrien mostrar la seva caritat alimentant un pobre.



Ja hi havíem arribat. A aquest país patètic, trist i bloquejat.

Va dirigir-se cap a la cooperativa on treballava. A petita escala, feia intents per sortir del fata morgana i fer realitats a petita escala. Buscar una sortida. Caldria trobar les espurnes en altres maneres de fer.

Això no és l'Eclíptica

La carretera zigzagueja muntanya amunt en un capvespre que no promet moltes estrelles. El dia ha estat ennuvolat, xafogós. Però els núvols passen de pressa i a estones deixen entreveure grans extensions de cel. Aquest cop, un any després de la primera visita, no són ben bé les estrelles les que ens porten a l'observatori.

A mig camí ens aturem i mirem el paisatge ple d'alzines que fan mans i mànegues per enlairar-se, amb més pinta d'arbusts que no arbres, restes recuperades d'aquell incendi del no tan llunyà 1994. El cel conté ja alguns tons violats i contemplem algun núvol rogenc que travessa el cel. Un cigarret a la punta dels teus dits assenyala l'autocar que ens avança i puja carretera enllà. Venen a l'Eclíptica.

Unes altres estrelles ens duen a l'observatori, potser les mateixes que durant deu dies han inspirat els músics que venim a veure. De lluny, la gorra del Girbén, qui ens explica històries, parla amb tothom que se li acosta. Si no fos per ell, no seríem aquí, l'any passat ja ens van quedar les ganes. Sopem entrepans i cafè mentre la nit cau dolçament sobre nosaltres. Busquem unes cadires i escoltem la Maria quan els sons ja impregnen l'entorn. Veu suau, ressons, guitarres.

Això no és l'eclíptica. No hi són les constel·lacions ni els murmuris repetits que m'envien cap a dins dels boscos i  altres galàxies. No és l'eclíptica, però és la Maria Rodés.

De la bossa trec uns mitjons i me'ls poso: mentre la música escalfa sento els dits de les teves mans jugant amb les meves, però ara el fred ha anat entrant a través dels forats de les sandàlies. Encara no em poso el polar. M'arrauleixo contra tu, i gaudeixo.

Més tard, després de la pausa, vindrà el quàsar de l'Adrià Bofarull, rere l'ordinador i aparells incomprensibles. Músic sense instruments. Una hora de sons difícil de definir.

El làser del Toni enfoca un estel que treu el nas rere un núvol.

Hi hem de tornar.

La casa amb ànima

Sota el pont romà el riu transcorre i xiuxiueja mots incomprensibles. Quan hi vam arribar, després de quilòmetres per la meseta -grogs, marrons, blancs-, els núvols cobrien el sol, com d'habitud en aquest paisatge asturià -verds, grisos, blaus-.

Hi ha alguna cosa que convida a la calma, al ritme lent i el respirar tranquil. Convida a seure, a llegir un llibre, a obrir la llibreta i escriure vint mots. Potser, de lluny sentim mugir una vaca i també les gallines cloquejar pel galliner. L'amo de la casa renya el seu gos mentre treu les males herbes del petit hort. 

Tu i jo ens mirem als ulls, somriem mentre ens fem un petó als llavis i tornem a escriure, acompanyats per l'olor d'herba tallada i els eucaliptus que cobreixen el vessant de la muntanya que tenim davant. Potser marxem de casa per aquests moments, per descobrir l'alè del temps tranquil i no pas per fer grans descobertes. Per descobrir aquests llocs concrets i petits.

Més endavant, la mestressa em mira als ulls i, entre dubtes, intenta fer-m'ho entenedor.

- L'hauries d'haver vist, ara fa trenta anys. En estat ruinós. Però ens en vam enamorar. Tot el que li hem posat, la casa ens ho ha retornat amb escreix.

Me n'explica la història, de com cinc solterones van intentar salvar-la, sense èxit, de com va estar en declivi enrunant-se poc a poc, amb el ritme de les pluges i les llunes.

Amb la veu emocionada em confessa:

- Aquesta casa té ànima, té vida propia. Acull i fa fora. O be te n'enamores o bé la detestes, no hi ha terme mig.

Em miro la façana, vella i renovada, i que recull a les seves parets tantes rialles passades, tants plors i tantes vides. I em dic que sí.

La casa ens ha acollit i no ens fa fora. Quan omplim el cotxe amb les maletes, em giro per observar-la per darrer cop. Sembla dir-nos que ens espera a què tornem.

Marsé al mirall. Imatges i reflexos

"el autor no es nunca imparcial y objetivo, 

tiene la gestación de la novela demasiado cerca de otros sentimientos, 

que poco o nada tienen que ver con la literatura"

Juan Marsé 

Em submergeixo dins les imatges que m'evoca i em dibuixa Últimas tardes con Teresa. Una parella que dansa enmig del confetti que s'alça en remolins. El Pijoaparte que travessa en moto la Barcelona pija dels anys cinquanta per colar-se a una revetlla. El vertigen de velocitat viatjant en el Floride de Teresa. Un bar de copes on els burgesets de gauche parlotegen i se senten importants. Les tavernes del barri chino, o el bar Delicias, un bar de poble al mig de la ciutat... I la Barcelona grisa que s'estén des del Carmel, el turó de la Rovira fins el mar.

Admiro Marsé per moltes coses. Una d'elles és la seva capacitat de descriure amb moltíssims detalls paisatges, moments, escenes.Juan Marsé ens crea un món ple d'imatges, denses, plenes d'adjectius. Imatges potents i simbòliques. Em sento incapaç de poder fer ni una sola de les belles, llargues i ben travades frases subordinades, sense escatimar adjectius, ni frases encadenades.

A poques pàgines de començar la Teresa, Marsé em descriu la meva Barcelona. Una Barcelona del record, mítica i mitificada. Aquella que jo veia des de la terrassa de casa, quan avorrida d'estar tancada dins, treia el cap i mirava la ciutat des de l'àtic que vaig habitar prop de vint anys des de mitjans dels setanta enllà. Aquella Barcelona és la meva Barcelona; aquella que mirava en un dia d'estiu, quan un sol de justícia queia sobre la terrassa grisa del pis al barri del Guinardó, la terrassa que oferia un panorama privilegiat de Barcelona: des del Tibidabo fins a Montjuïch. Els ulls de nena de set anys esbatanats i la boca oberta mentre observa la ciutat que s'estén al seu davant. Uns ulls de nena que retornen just ara, en rellegir la novel·la, mentre se n'adona que alguna cosa es remou per dins. Un reflex al mirall d'un mateix en un text que ni tan sols és contemporani d'allò que vaig viure. Aquella Barcelona tenia vint anys més a les espatlles ja no era la Barcelona del Pijoaparte, i no obstant això, les imatges que m'explica Marsé són aquelles.

I constato una obvietat, si tu vols, una resposta a la cita que encapçala aquest post: el lector tampoc no és mai ni imparcial, ni objectiu, perquè mentre llegeix la novel·la aboca una part de si mateix que el connecta amb altres sentiments, a processos vivencials, presents o passats. I aquests tampoc tenen molt a veure amb la literatura. Però la literatura els nodreix i se'n nodreix. Ens emmirallem en la literatura, creem reflexos i ressons.

El Bocaccio de Juan Marsé

A De casa al Club, aquest mes de juny, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. 

Per aquí  estarem.

No es diu Manolo, sinó Roberto Amores.  Enlloc de robar motos, com el Pijoaparte, aprofita l'oportunitat que li ofereix l'atzar de ser confós per una promesa, un escriptoràs en potència. I Roberto ho intenta, no pot deixar perdre l'oportunitat d'escalar a la societat. Aprofitar l'avinentesa, la casualitat.  

Com explicar en què va consistir la gauche divine?  Juan Marsé té la seva pròpia recepta: agafa els seus protagonistes, converteix-los en personatges -mig reals, mig inventats-, posa'ls en la situació de descoberta d'un nou valor cultural i fes-los dansar en el teu relat. Això fa Marsé. Mig còmplice, mig protagonista, mig crític.

Un retrat satíric, en un llibret de mida apta per la butxaca del pantaló, per on Marsé fa desfilar tots els Castellet, els Moix, els Porcels, les Colites, les Gimperes, els Segarres, els Perichs, els Montalbáns, els Bohigues, les Marujas, els Marsés, les Maria Aurèlies, les Balcells... tots els qui van tenir algun paper en el moviment cultural que va aplegar els fills de la burgesia enrotllada i esquerrosa. El moviment on cal ser-hi, si vius a Barcelona, i ets als anys seixanta.

Marsé ens fa el seu peculiar repàs de tots i totes, fotografiats als llocs dels fets, amb les seves banalitats, febleses, innocències, i fins i tot els seus encants.

El camí interior

El cotxe, indecís, els havia anat enfilant muntanya amunt, enmig de la boira. Les  primeres volves van relliscar pel parabrisa, arrossegades pel zum zum rítmic de la goma contra el vidre. La boira, cada cop més baixa, l'entelava un i un altre cop. Ni la calefacció a tot drap, ni el drap refregat repetidament milloraven la visibilitat de la carretera estreta. Els arbres s'alçaven a banda i banda, i enfosquien encara més aquell migdia de maig.

El lleu brunzit del cotxe es va aturar. En sortir-ne van apujar-se les caputxes sobre els cabells blancs i van cordar-se els anoraks fins el coll. Feia un fred gèlid. Massa gèlid. Fins i tot per un poble abandonat com aquell. Algunes cases amuntegaven pedres com qui amuntega records. Vigues mig podrides s'entreveien a través de les finestres sense vidres i les portes de mig arc. La vegetació, incansable, havia recuperat el que l'home li havia arrabassat anys enrere, i ara els arbres poblaven el menjador, la cuina, l'habitació on els amos havien fornicat. Ja feia massa temps que ningú reia o s'alimentava entre aquelles parets. Ni les pedres ja no ho recordaven.

Els dos vellets es van aferrar l'un a l'altra mentre esquivaven les pedres brillants, el fang traïdor. Volien evitar una mala caiguda, perquè ves a saber quan els haurien pogut treure d'allà, lluny de tot. Amb les retallades ja no quedava el recurs d'altres èpoques quan protecció civil enviava un helicòpter de rescat al més mínim incident.

El lloc els va semblar conegut. Vagament recordaven haver passejat pel mateix indret, en un dia gris com aquell, i s'havien agafat les mans fredes, per escalfar-se. I havien tingut por de perdre's.

- Un ocell. -La veu va trencar el silenci aparent. Extemporània.

Contemplant les parets de runa, les passes els van dur fins al raval del poble, on van trobar un camí que s'allunyava bosc endins, cobert de molsa, humit i ancestral. Van mirar-se'l, van mirar-se als ulls, i ja no van tenir por de les caigudes.

Ningú no els va veure entrar en aquell indret. Ningú no els va veure sortir-ne, tampoc.

El bosc els acull, els arrecera, els protegeix.