dissabte, 4 d’abril del 2009

Cròniques salineres

Acabada d'arribar al Mediterrani oest, des del Mediterrani nord-oest a un quart de 7 del matí, me n'he vingut cap a ses Salines tota cofoia i ample després d'haver omplert el pap amb un cafè americà i una deliciosa i sublim ensaïmada, feliç de trencar les velocitats diàries.

Només obrir la casa, he trobat un pobre dragó adult (no sé si mascle o femella, no els sé distingir), molt blanquinós i enutjat que havia quedat atrapat a la trampa de ratolins que sempre deixem vora l'entrada. Per a aquells que no saben quina és la nostra trampa, us diré que consisteix en un tros de cartró al qual hi hem dipositat una porció de formatge o sobrassada al centre i que hem envoltat després d'un cercle enganxifós de cola molt i molt resistent. Així doncs, hem trobat el dragó fet un nyap però sortosament viu, aferrat com un dimoni al cartró. Aleshores hem aplicat benzina sobre el pobre animal, i ell tot sol s'ha anat animant i ha descobert que recuperava la mobilitat i ha escapat amb molt poca agilitat de la seva presó rudimentària. I jo m'he sentit déu salvant la humanitat.

Però vet aquí que a la sala d'estar, un cercle de butaques un pam més baix que la resta del pis, m'hi he trobat un escarabat d'aquells talla XL, negre, lent, que no feia sinó voltar pel terra, incapaç de recuperar l'antic nivell. I aquí de nou, la salvavides del Guinardó ha aparegut amb la seva capa tricolor i amb un recollidor ha recuperat l'escarabat i l'ha lliurat a la natura verda i fresca de Mallorca. Els seus pares m'han agraït el detall. Jo he pensat que aquelles rotacions de l'escarabat eren una mena de símil de la nostra vida humana, però altres esdeveniments m'han despertat de les cavil·lacions.

Vet aquí encara que després del merescut descans dissabterastenicoprimaveral, a quarts de 5 de la tarda, el meu noi m'informa d'una aparició esdevinguda als voltants de la casa: un animal de mitjana mida, amb plomes i peus d'ànec s'ha passejat pel terreny i ha acabat amagant-se darrere les heures i el xiprer mig bord (mig bord perquè enlloc de créixer alt i orgullós, prim i alt, pentinat, s'ha obstinat a créixer en amplada, potser evocant la figura de la madona de la casa, i va totalment descambuixat de fulles).

He decidit anar a investigar amb els guants posats, no sigui que la bèstia em pegui un bon cop de bec. Ara estic esperant els reforços, talment un Saura organitzant el grup, per poder descobrir què s'amaga darrere els matolls. Podria ser una cria d'ànec del veí, o podria ser un sebel·lí, ocell d'activitat crepuscular i nocturna, més aviat grogós i de peus semblants als de l'ànec, que té un crit característic que posa la pell de gallina quan el sents a l'estiu perquè anuncia la calor, el benestar, la vida que bull als llims propers.

Us mantindré ben informats, no sigui que passeu la setmana santa pendents del tema i no pogueu aclucar l'ull.

Petons saliners!

2 comentaris:

  1. Me encanta. Mucho, sí. Veo que el sentido, dulce, común, familiar y cercano, de la vida, sigue peinándote, del mismo modo que ya te arremolinaba el pelo a tus quince años. Tengo a Niki sentado a mi lado, totalmente emocionado, enternecido, convertido en una lagartija de peluche, y me pregunta que donde está su sortija, y yo creo que la imagen de la salamanquesa, prima suya, le ha enternecido, y busca una excusa para llorar.

    ResponElimina
  2. Magnífica crònica!!! No deixis d'explicar-nos la continuació.

    (3/4 de 2 tocades i jo encara desperta, potser que vagi a aclucar l'ull...)

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails