divendres, 3 de desembre del 2010

Abducció?

- Mama, vine al meu costat! Mira els dibuixos que t'he fet. Me'n fas un, tu?

Em mira amb ulls amorosos i aquells sis anys de somriure seductor. No li puc dir que no. Amb un sospir agafo els llapis staedtler aquarelables disposada a tot.

- I què vols que dibuixi?

El que tu vulguis, mama... El que tu vulguis, com si fos tan fàcil a una ment tan poc creativa com la meva llençar-se a fer un dibuix. 

Entre tots els llapis agafo un color, a l'atzar, i em poso a dibuixar. Em deixo endur per la intuició i deixo la ment en blanc. Traço línies, sense saber què estic dibuixant. Quan acabo, em queda aquest resultat ambigu.


- Un senyor!- la meva filla es guarda el dibuix, cofoia i contenta, mentre a mi m'entra un desassossec ampli, inabastable.

Un senyor. Sí, però verd. Un senyor amb barret. O potser no sigui ben bé un barret. Potser és un casc protector. No ho sé, diria que també podria ser un ésser amb el cap quadrat i que els apèndix que li surten són, potser, una mena d'antenes. Ben mirat, no sembla ben bé humà. Té tan sols un braç, estès endavant i allà on hi hauria d'haver una mà hi ha un bulb, acabat en forma rodona, com si hi dugués un micròfon. O com si enlloc d'una mà tingués una altra mena d'apèndix. Sembla apressat. Com si alguna cosa terrible l'empaités. Cap a on va?

Perquè l'he dibuixat? Què m'ha portat a aquesta figura? Què representa en realitat? Com és que m'és familiar i, no obstant, no la identifico?


Dormo intranquil·la. En els vapors dels somnis veig llums verdes (què són, què signifiquen?), també cares rialleres, abrics, bufandes, una mena de llar de foc. Un moment feliç. On sóc realment?

Quan em desperto, encara a les hores menudes, se m'apareix una imatge sobtada entre núvols. Un coet. No, una nau. Una nau extraterrestre, sens dubte.


Al migdia em trobo amb un amic i li explico com em sento: el dibuix improvisat, el somni, les estranyes sensacions viscudes. Em mira sorneta.

- Tot això no té res d' estrany. L'homenet no és altre que l'ampelmann dels semàfors de Berlin, la llar de foc estava a l'hotel, tu mateixa m'ho vas explicar, les cares rialleres són dels blogaires participants...

Me'l miro perplexa i li dic que no m'expliqui històries. Jo no he estat mai a Berlin, les cares rialleres no les havia vistes mai abans, la llar de foc no era real, sinó una televisió... Estic segura que res d'això té una explicació raonable.

Ras i curt, n'estic segura, m 'han abduït i una nau m'ha transportat a l'espai interestelar. Alguna cosa els deu haver fallat a aquests extraterrestres en el procés d'esborrar-me la memòria.

Tans sols així s'explica el sentiment de benestar que m'acompanya.

30 comentaris:

  1. Si, has estat a la dimensió desconeguda...de Berlin! molt bo. A lo millor ha estat el Perucho

    ResponElimina
  2. Ai, Eulàlia. Què et vas prendre allà a Berlin? Et comencen dient que és un schnaps i acabes abduïda pels extraterrestres...M mi, no és la primera vegada que em passa. ;-)

    ResponElimina
  3. Tant bonic que t'havia quedat el dibuixet, Eulàlia!

    ResponElimina
  4. Berlín és una hipòtesi creïble, però per mi que els darrers deis has estat llegint "Calvin i Hobbes" i has edulcurat una mica el que vas veure.

    ResponElimina
  5. Vaja, doncs nosaltres estem a l'habitació (espacial) del costat!

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. La realitat deixa pas a la irrealitat.

    No hi ha res com la sensació de flotar després d'una bona trobada!

    Per què aquest afany del Berlín occidental d'anar suprimint aquests semàfors i no incorporar-los com el que són, un tret característic de Berlín!

    ResponElimina
  7. I per què et cal una explicació raonable? El que importa no és el que passa és el que sents mentre et passa!
    El senyor verd amb barret sempre estarà a la teva vida (i a la meva), perquè està associat a moments compartits amb entrega i entusiasme.
    Ha estat una sort formar part (petita, la vida a vegades no ens deixa fer tot el que volem) d'aquesta vivència teva.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. algú ens hauria d'explicar de veritat tot el que va passar a Berlín. Algú que no estigui afectat vull dir.

    ResponElimina
  9. ooooohhhhhh!!!! que xulo!!!! em cau la baba llegint-te... però ara entenc que els que no són els de berlín acabin creient que ens vam prendre alguna cosa forta, o envam fumar algo o ens vam posar algo a la sang.... perquè no entenen res de res... què va passar de fet a berlín? ho podem explicar? o no? :)

    ResponElimina
  10. Eulàlia, m'ha encantaaaaaaaaaaat!!!! I el millor saps què és? que si es tracta d'un somni, 14 més vam compartir el mateix somni que tu, com bé diu la Francesca per aquí dalt.

    Definitivament, no sé com m'ho faré però l'any que ve hem de reeditar aquest somni que vam compartir el cap de setmana passat. Ja me n'empescaré alguna, començo a donar-li voltes...

    ResponElimina
  11. Aris,Sí, la dimensió descomneguda de Berlin.
    És ben possible que Perucho hi tingui molt a veure. O també un autor proper a Perucho, Italo Calvino...

    ResponElimina
  12. Alberich, cervesa i glüwein. Vols dir que la combinació és desastrosa? T'han abduït també a tu? ostres! li farem enveja al Leblansky ;)

    ResponElimina
  13. Isabel, gràcies, però no. El dibuix no és certament una de les meves habilitats.

    ResponElimina
  14. Isabel, de tota manera ja m'ha agradat que em diguis que m'havia quedat bufó -vanitosa que és una ;)-

    ResponElimina
  15. sànset, si? de debò? Vols dir al mateix hotel interestelar i tot això?

    ResponElimina
  16. Galderich, jo ja vaig advertir que les meves cròniques serien poc ortodoxes...

    El guia privilegiat que no vam tenir ens va explicar que ara ja ho van fent això de convertir-ho en un símbol de la ciutat.

    ResponElimina
  17. francesca, certament no, no cal. La majoria de coses que ens pasen a la vida tenen poc de raonables. Jo en vaig plena de sincronicitats increïbles. Un exemple: Dilluns a la 2 van fer un munt de reportatges de Berlin. Casualitat? màgia? sincronicitat "junguiana"?

    ResponElimina
  18. Puigcarbó, em temo que t'hauràs de conformar amb les versions "fantàstiques" dels nostres textos...

    ResponElimina
  19. kika El que va passar a Berlin és efectivament difícil d'explicar. Em temo que tan sols obrint la porta a l'imaginari màgic podrem treure'n alguna cosa. (i ara lligo amb el comentari de l'Aris: potser Perucho va venir a Berlin).

    ResponElimina
  20. Ferran, has vist la que vas "liar"? I espera't, que si ja vas donant-li voltes!!!

    ResponElimina
  21. Pere, no està edulcorat em sembla, tan sols fantasiejat ;)
    I no, no he llegit darrerament Calvin i Hobbes...

    ResponElimina
  22. M'encanta l'apunt (:P) i et confesso que jo estic més o menys igual. No sé què ens va passar ni si tornarà a passar mai més, però alguna cosa inexplicable ens va embolcallar i diria que encara no ens ha deixat.

    ResponElimina
  23. Tinc la sensació que amb la vostra trobada vau fer aquest planeta un lloc millor per a viure-hi. Gent que no es coneixia (en principi) que s'ho va passar tant bé. I que ara només voldrien que tornar a aquell moment. Màgia pura!

    ResponElimina
  24. Trobada blocaire amb abducció inclosa, ei, quina passada!!!

    ResponElimina
  25. M'he passat tota la setmana amb un somriure permanent a la cara i sense saber massa bé on era. Potser sí que aquesta n'és l'explicació. O potser van ser els astres que, per una conjunció extranya, d'aquelles que passen cada mooooooolts anys, van fer coincidir a 15 desconeguts a Berlín, convertint la trobada en una història única i irrepetible.

    ResponElimina
  26. Sembla ser que entre les exòtiques espècies d'alguns currywurts berlinesos n'hi ha de moolt fortes, i que, en combinació amb el parpelleig dels ampelmanns, acaben passant coses estranyes de debò. La sanitat alemanya pot tenir molt de crèdit però s'ho hauria de fer mirar. A no ser que sigui una perversa estratègia per aconseguir una intractable addicció berlinesa en els visitants.

    ResponElimina
  27. Hola Eulàlia, hahah, l'he reconegut de seguida l'homenet. Jo en porto un en verd penjat al cotxe. És un relat que m'ha posat un somriure als llavis. Guai, gràcies!

    ResponElimina
  28. Sí, sí. És l'hotel interestelar menys car, oi?

    *Sànset*

    ResponElimina
  29. Ai, quines coses que et passen, jajajaja!!! Doncs noia, si et sents tan bé, gaudeix-ho, no?
    Petons felins.

    ResponElimina
  30. Feia dies que no et llegia. No em sorprén el que expliques :)

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails