diumenge, 1 de febrer del 2009

Ara i aquí per sempre

Abans que la informàtica destrossi les paraules que aquí deixo com ja ha fet un munt de vegades, us escric en la precipitació d'una freda tarda d'hivern. Sóc al meu poble de les cròniques, a ses Salines, envoltada de la humitat illenca i de la negror del camp. El fred que llepa els ossos obliga a farcir la meva geografia personal, ja voluminosa per se, amb dos jerseis de llana vells que em donen un aire com de sistema muntanyós galaico-portuguès, de formes rodones i gastades. D'aquí a uns minuts m'afegiré a l'expedició piròmana que pretèn consumir unes herbes -ep, per herbes entenc fulles de palmera, branques de garrofer, etc.- al fons del terreny, allà on els xiprers vetllen perquè la nit sigui serena.

Com estic després de tants dies sense obrir boca? Doncs mireu, fa només unes jornades que he sofert una operació odontològica que m'ha inflat mishja cara i m'ha empèsh a alimentar-me de líquidsh i shemilíquids durant uns diesh, i també d'antiinflamatorish i antibiòticsh difershos. Ara ja estic recuperada. Segueixo invertint hores i hores en temes diversos que ara us avorririen però que són els que no em donen gairebé cap minut de lleure.

Amb tot, he assistit a tots els vostres debats i em sento incapaç de respondre a tot el que proposeu i tot el que opineu. Però, en resum:

- les desaparicions i aparicions de l'Albert em preocupen i em fan pensar que potser ens hem de veure en persona i en veu
- jo també sóc atea però perquè em sento incapaç de tenir fe en alguna cosa que no sigui la ciència. No nego que pugui existir alguna cosa d'espiritual que no poguem explicar mai.
- no penso que comforméssim una generació Riell (per tant, guanyem els que no hi creiem) però va ser ben excitant trobar-nos als vuitanta
- estic a favor de qualsevol modificació que cregueu necessària al blog, jo només diré sí a tot, com ja he fet de vegades
-prometo escriure un record de la nostra trobada a la revista Riell. Potser es dirà: Aquells anys meravellosos.
- celebro tots els comentaris de tothom de fora al nostre blog. És un èxit.
- us faig arribar un munt de petons (ho faria mitjançant una fotografia o un video però sé que m'allargaré massa i potser perdré tot això que us he escrit).

Seguiré en una altra crònica salinera però, per als qui us interessi: la mixeta de l'estiu segueix venint.

Angelina

5 comentaris:

  1. Benvolguda i bentrobada.
    M'alegro que els follets informàtics no t'hagin fet males passades aquest cop i poder comptar amb la teva veu, unida a la nostra.

    Jo també lamento la partença de l'Albert. I també em preocupa.

    Espero que la operació hagi estat superada sense més efectes secundaris.

    Una abraçada. Espero noves cròniques...

    ResponElimina
  2. Hola!
    Bé està que ara que semblava que ens aprimem, recuperem la veu de l'Angelina, i de nou des de Ses Salines, que és un dels llocs on es va formar la idea del Blog.
    Esperem que obligacions i operacionsh no impedeixin que segueixis escrivint.
    Fins aviat!

    ResponElimina
  3. Ei, Eulàlia i Lluís,

    Feliç de retrobar-vos per aquí. De l'operació estic fantàstica perquè no tinc cap mal ni un i ja puc menjar normalment. Us he de comentar un dia d'aquests la novel·la de moda: Els homes que no estimaven les dones. És molt fàcil, massa fàcil, potser, però conté uns personatges dignes de les pàgines més negres. I per cert, coneixeu la Fred Vargas? És una autora francesa meravellosa, també de negra i criminal...

    Ens llegim, riellencs...

    ResponElimina
  4. He tardat uns dies, però no podia passar per alt la frase "em sento incapaç de tenir fe en alguna cosa que no sigui la ciència".
    Bé, jo no sóc un apòstol de l'irracional, però en canvi tinc seriosos dubtes sobre les bondats de la ciència. Caldria explicar llargament la hisòria de la "ciència" a occident, i no és el lloc. Però diguem -simplificant- que la fe en l'Aspirina fa d'aquesta un producte molt més potent que no pas si ens la prenem sense fe. Podem dir que "la fe mou aspirines"? Si puc, un dia ho explicaré més extensament. Entretant, només dic que prefereixo Jung a Freud, perquè em sembla més complert. En tot cas, el poder de la metàfora, la fe, l'imaginari i els somnis és -diria jo- més extens i més omnipresent del què solem acceptar. Si algú li diu déu, déus, àngels o dimonis, intuïció, natura, inconscient... Tan és! La vida és inexplicable sense els "altres" factors. És cert que la ciència va resolent enigmes i que per tant la seva evolució resta lloc a la màgia, però hi ha sectors de la vida que resten immaculats, en el misteri. D'altra banda, tenir "fe en la ciència" em sembla l'expressió més clara que diu: que allò que compta en la frase no és "ciència" sinó "fe". Creure que som bons ens fa bons. Creure que som lletjos ens fa lletjos. La psicologia (una pseudociència, perque usa el llenguatge cientific) ho pot explicar, però en tot cas reserva un sector de màgia primitiva i eficaç que actua sobre la vida.

    ResponElimina
  5. Eiss, lluisbi, t'he descobert en el món blogaire, t'enllaço al meu blog.

    Sóc la gypsy a RC, helena arumi al blog, mariona a la vida real.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails