Poc violenta com sóc, i amb un buit de cinema d'uns quants anys a la meva esquena, haig de dir que no he vist moltes pel·lícules del Tarantino. De fet crec que he vist Pulp Fiction i prou. Així doncs, no puc dir si Inglorious Basterds és millor o pitjor que altres pel·lícules seves, perquè no tinc referències excepte aquesta.
Malgrat aquesta inòpia que admeto, trobo en Inglorious Basterds (Malditos bastardos/Maleïts bastards) elements d'aquella Pulp: té ben bé el seu segell, sens dubte. És una mica excessiva, i plena de sorpreses com la història ficció de rerefons. Compta també amb un munt de referències cinematogràfiques a altres gèneres: des de films de guerres, sang i fetge, els dotze del patíbul, spaghetti western, i moltes més que se'm deuen escapar.
Em va deixar atrapada al seient de la cadira des del primer minut.
El tràiler no fa justícia -coses del màrqueting, imagino- a l'actor austríac Christoph Waltz en el seu paper com a coronel Hans Landa, el qual acapara tota l'atenció quan apareix a la pantalla: una interpretació brillant com a nazi multilingüe. Dir que no fa justícia és pràcticament un eufemisme, perquè en realitat tan sols hi surt d'esquitllada, quan és un dels papers més importants. És una de les perles del film. Però no és l'únic, el mateix Brad Pitt fa un gran paper, i els actors secundaris són magistrals.
En relació als idiomes, altres cops ja hem dit aquí que les pel·lícules s'han de veure en idioma original. En aquest cas, és una necessitat (en Ma-Poc de mots emblocats també ho veu així). A la pel·lícula sentim un excel·lent francès, anglès, alemany i italià. I el fet lingüístic té rellevància en molts moments del fil argumental. Per exemple, l'humor en l'escena en què l'Aldo Raine(Brad Pitt) parla italià no es pot entendre sense escoltar-la en idioma original.
En sortir del cinema plovia i la gent s'agrupava sota el porxo esperant que amainés. En aquell context, vaig escoltar una conversa on un jove es queixava de la lentitud d'alguns passatges, especialment al començament. Discrepo. Els extensos diàlegs contribueixen a crear un alt grau de tensió narrativa per exemple quan al primer capítol ens presenta el coronel Hans Landa o bé la creixent tensió als diàlegs a la taverna. Aquest joc amb l'espectador no seria possible si ho liquidés amb acció i prou.
A mi em sembla una gran pel·lícula. Si l'aneu a veure, ja em direu.
Ah! I si amb meu comentari no en teniu prou, no us perdeu el post que en fa l'Alberich a la seva Boia del Port Pelegrí.
Sin ver la película, por tanto no puedo opinar, he encontrado en tu post una coincidencia curiosa. Mi hija, 17 años, la vió hace un par de días con su colla de amigos, al preguntarle que tal me dió a entender lo mismo que nos dices, la habían visto lenta. ¿Diferentes enfoques y medidas en la cultura audiovisual y general entre generaciones?
ResponEliminacaldrà anar-hi, jo, com tu, tinc alguns buits cinematogràfics, segurament importants els meus, però que no sigui dit que no ho intento :)
ResponEliminaTens raó, Eulàlia, coincidim força en les nostres "crítiques". No sé si això de la lentitud és una qüestió generacional, potser sí. Jo, amb aquestes pel·lícules trepidants, plenes d'explosions, que no deixen un moment de respir acabo per no entendre res. ¿Serà que les noves generacions s'estan educant en narratives més literals i no saben valorar el subtext?
ResponEliminaGràcies per la cita, Eulàlia.
ResponEliminaTambé crec que el cinema s’ha de veure en versió original. Les escenes del Coronel Hans Landa –magistral interpretació- perden amb el doblatge, com també perdia la Vicky del Woody Allen quan traduïen anglès/català i el contraposaven amb el castellà de la Pene i el Bardem. En la versió original la diferència idiomàtica era un joc més de la trama, que doblat no tenia cap gràcia.
Lo de la lentitud, coincideixo amb el que dius: els diàlegs generen una tensió creixent. Potser lo de la lentitud és una apreciació de tipus generacional, com algú diu més amunt. Una companya de feina, joveneta ella, va dir: “Ui, aquesta del Tarantino, de violenta, res. No és pas com les altres!”...Potser és que tenen pa al ull.
Salut.
Doncs jo sento discrepar, tot i que no he vist aquesta peli. Però trobo que el Tarantino va començar força bé amb Reservoir dogs, que és cinema negre pur i després va anar decaient. Pulp fiction té un parell d'escenes bones (la de Harvey Keitel en especial) i poc més. Kill Bill és espantosa, només vaig suportar quinze minuts. I aquesta ni l'he vista ni la veuré.
ResponEliminaRespecte de la "lentitud", no crec que sigui la impressió que deixa el fet de veure més o menys moviment, sinó a la capacitat de fer coses interessants. Suposo que com que és previsible, ens sembla que no passa res. Però en fi, no m'agrada gens el director i per tant tot el que dic està condicionat per aquest fet...
Si sempre estiguessim d'acord seríem d'allò més avorrits. Jo ja he dit que tan sols he vists Pulp Fiction i aquesta. I recordo que Pulp Fiction no em va agradar. Coincideixo amb l'Alberich que fa un ús de la violència que té un cert sentit i altres aspectes que m'han semblat interessants, crea tensió en els diàlegs.
ResponEliminaPotser en el post he obviat els punts negatius. Tinc tendència a destacar les coses que m'agraden i no dir les que no m'agraden.
Potser és un defecte que tinc: els llibres i les pel·lis que he vist que no m'agraden no els comento. Aplico una frase que a casa nostra és recurrent: "el pitjor despreci és no fer apreci".
Ara matiso: tot i que em sembla una bona pel·lícula (potser la paraula gran també és excessiva)tampoc no diria que és la pel·li de l'any.
hauriem de començar per preguntar si Tarantino es Director de Cinema. Estic d'acord que Reservoir Dogs està bé (tampoc és res de l'altre món), i ja està, la resta que he vist Pulp Fiction, o Kill Bill no sabria que dir-vos. Kill bill es un pastitx amb algunes escenes ben resoltes però producte d'una ment malaltissament infantil poc formada, que deu ser com és Tarantino.
ResponEliminaJo no he vist ni Reservoir dogs ni Kill Bill. A banda del buit que comentava, la veritat és que hauria pogut veure Kill Bill i la vaig evitar. Pel que sembla tot això que m'he estalviat.
ResponEliminaA mi tampoc m’havia interessat massa el cinema del Tarantino. “Reservoire Dogs”era més fresca, menys especulativa que les posteriors i estic d’acord amb la infumabilitat del “Bill Kill”.
ResponEliminaAquesta d’ara és un deliri neuròtic: Fantasiejar posant tota la pesca nazi dintre d’un cine i calar-hi foc, junt amb la història del cinema, no em digueu que, almenys com a quimera, no és engrescant...(no ho digueu a ningú, però jo, de vegades, tinc fantasies neuròtiques per l’estil)... ;-)
Sí, Alberich, és veritat: un autèntic deliri.
ResponEliminaÉs evident que la cosa genera controvèrsia i tota mena d'opinions.
No volia excedir-me criticant el Tarantino, però ja posats és obvi que té trets marcadament psicopàtics: empatia zero, un imaginari ultraviolent i una mena de mentalitat infantil. A mi tampoc no em sembla un director a tenir en compte, sinó una sobrevaloració de la sèrie B i en darrera instància, una evidència de la crisi d'imaginació dels ianquis: rics, puerils i arrogants. Ui. Ara potser m'he passat.
ResponEliminaCaram, l'he armada bona amb aquest post!
ResponEliminaLluís tens tot el dret a opinar sobre el director i a negar-te a anar a veure aquests "Bastards". I malgrat tot, sense que jo sigui un fanàtic tarantinià, crec que aquest títol té recursos narratius molt interessants. Per altra banda, els esclats de violència són molt aïllats, i fins i tot gosaria dir que hi ha moments d'empatia (l'escena de la noia jueva i l'estrudel basa la seva tensió purament en l'empatia pel que ella deu sentir).
ResponEliminaA mi "Reservoir Dogs" em sembla una obra mestra i "Pulp Fiction" una molt bona pel·lícula. De tot el que he vist posteriorment d'ell (gairebé tot), no m'ha interessat gaire res. Aquesta em sembla que ni la veuré, com a mínim, de manera immediata...
ResponEliminaVOS, sempre, faltaria més!! Qualsevol doblatge és una falsificació immunda que els hi diu directament als que l'estan veient que són idiotes(i jo he fet molt l'idiota en temps passats, que consti). I espero que arribi el dia
en què al nostre país es puguin veure pel·lícules en versió original subtitulades al català més enllà de a la Filmoteca o en alguna sessió escadussera al Verdi.
Totalment d'acord i, per cert, gràcies per l'enllaç :)
ResponElimina