Recordo haver vist de tant en tant a les pel·lícules del món anglosaxó -les americanes, vaja- la imatge d'un ciutadà esgrimint la frase "Jo pago els meus impostos!". Sovint està feta en un context en què el personatge protesta per alguna cosa i la diu de forma contundent, per legitimar la queixa o reivindicació, per justificar que ell és un ciutadà com cal, per reivindicar que té tot el dret a formular-la.
Aquí, a la nostra República Anarquista Catalana, la frase no ha tingut mai bona premsa. Ja sabem que els impostos són sempre obligatoris. I, per tant, impopulars. Coneixeu algú que s'hagi vanagloriat mai de ser algú qui "pagui els seus impostos"? Jo no. Aquí no. Si algú gosés fer una afirmació com aquesta tothom se'l miraria com un element estrany, sospitós fins i tot. Potser la mirada adquiriria una certa compassió: pobre diable, ell "paga ell seus impostos", no sap la manera d'evadir-los, aquelles mitges trampetes i trampetes senceres que tothom sap...
Aquí, en el país de la picaresca, s'admira amb secretisme o de forma plenament oberta com podem escaquejar-nos de l'impost. Són els homenets. Aquells que expliquen -en veu baixa i que tan sols ho sàpiga un amic- que han "oblidat" de posar això o allò a la declaració de renda. Declarar-ho tot equivaldria a ser un beneit, un pocapena que no sap la trampeta aquella. Declarar-ho tot seria no estar a l'alçada. Si més no com a pose. Si més no s'espera aquesta actitud.
Els pobres treballadors com tu i com jo, aquells que no tenim professions liberals (atenció a la terminologia), ho tenim magre, al cap i a la fi tenim un sou, una hipoteca o un lloguer, una llibreta a la caixa que toqui i poca coseta més, són faves comptades. Ells tenen més marge, col·laboren a l'economia submergida i la frontera entre allò que és de l'empresa i allò que és particular és difusa i tèrbola. Es tracta justament de trobar la manera per tal de fer-ho com més difús millor, de tenir un xalet descomunal però que allò no estigui a nom de ningú, sinó d'un núvol d'empreses enrabassades.
En aquest tema dels impostos demostrem, a banda de refermar aquella idea que les coses per obligació no ens agraden, que tenim molt poca maduresa democràtica. És evident que calen els impostos per fer polítiques públiques -que després tots exigim- però a l'hora de rascar-nos la butxaca prenem una actitud ben infantil.
Aquest estiu ha saltat al debat polític una possible l'apujada d'impostos anunciada, al qual el PP s'arrapa com un ferro roent. La tardor anirà plena de notícies sobre el tema. És fàcil fer-ne demagògia. Em sembla ben sospitós que fos durant el govern PP que el baixessin els tipus màxims aplicats a la base imposable de l'impost de la renda des del 53% al 43% actual. A qui afavoria la mesura? A aquells que guanyaven més diners, els "seus". Ara, els tècnics d'hisenda diuen que apujar l'impost de la renda no és molt rendible, que seria millor tornar a posar l'impost de patrimoni -el qual va se eliminat pel govern socialista-. Potser caldria una mica de totes dues coses. Si és el diner públic aquell que ens ha de treure de la crisi, d'alguna manera s'hauran d'omplir les arques de l'estat i que siguin aquells que tenen més ingressos, pagant un major percentatge del que guanyen i aquells que tenen més, em sembla una bona solució.
El Partit Popular no va fer tantes basques quan el govern va donar gairebé a fons perdut 8 o 9.000 milions d'euros -que provenien dels nostres impostos- a la banca. Ah, llavors era diferent, dir que potser aquestes ajudes hipotecarien els recursos públics hauria llevat vots i això no interessava. Ara bé, apuntar-se a la demagògia fàcil per defensar el "español medio", fer escarafalls perquè s'apugen els impostos és fàcil, això si. Hi ha encara qui es cregui que la dreta defensa les classes mitjanes?
Jo pago tots els meus impostos. Tots? tots! i no em sap greu! Això meu deu ser de camisa de força, però és cert, crec que entre tots en paguem pocs. Ara bé, que no se'm posi al davant un d'aquests polítics que viuen tan bé gràcies als meus impostos, perquè potser aprofitaré per a fer-los-hi empassar. Com sempre pagarem els mateixos, les classes mitjanes, que ja està més que estudiat, s'estan empobrint a marxes forçades, cosa que fa que s'estigui trencant l'ascensor social i els rics siguin cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.
ResponEliminaEl pitjor és que quan les classes mitjanes s'emprenyen sorgeix sempre el feixisme. Només cal llegir alguns blogs i veure'n alguns comentaris. I això fa força basarda, no?
No sé, jo pago els meus impostos i miro de no fer trampes conscients. Pensava que a la gent de classe mitja és el que ens pertocava fer; potser sóc un ingenu.
ResponEliminaJo també pago els meus impostos. I suposo que la immensa majoria ho fa perquè si no estaríem en un estat ben galdós.
ResponEliminaPerò m'he topat amb un cert tipus de gent que sembla que facin veure que cal fer aquestes trampetes. A veure on poden fer la trampeta aquella. Conec aquell posat sorneta de qui fa trampetes. No ho reconeixeran i sersn els primers a dir que no ho fan (al cap i a la fi l'evasió d'impostos és un delicte). Després, seran els primers que s'apuntaran a fer crítica contra els mals serveis públics. Són com las veigas "haberlas, hailas".
Jo també estic d'acord a pagar impostos quan toca, perquè crec en la justícia distributiva.
ResponEliminaDe tota manera, la justícia ha d'anar unida a la solidaritat. Així, hauríem de tenir un concert amb l'Estat espanyol i reservar-nos sempre la possibilitat d'exercir el dret d'autodeterminació.
O sigui, ens cobren els impostos, però després ens retornen el que volen. O no és així?
Tinc la impressió que ens falta cultura democràtica, i que només s'aconsegueix amb temps i confiança. La transició no va ajudar, i seguim desconfiant dels polítics, de com es gasten els diners públics. Ells no hi ajuden gaire, tot segueix una mica opac. Alguns càrrecs públics cobren sous desmesurats i poc transparents: assessors, gerents... L'assignació econòmica de la "família reial" no es fa pública de cap manera, no la volen dir. Per què?
ResponEliminaViene al caso por lospelos, en tanto en cuanto y últimamente, venimos usando aquello de la república anarquista catalana... Y yo me pregunto: por definición, nada anarquista puede ser monarquico, y habría que ver que tipo de república,y si circunscribo ese modo anarquista a una zona catalana, se me escapa su sentido. Serían juntas o asambleas locales, dificilmente sometidas a amplias barreras de corte estatal, catalán, español, europeo, tanto me da. ¿Culturales, linguisticas? Todo ello, reflejado en un hombre que pudo reinar, lo define muy bien Yeats en un verso: donde empieza la imaginación, empieza la responsabilidad.
ResponEliminaTouchée!!
ResponEliminaes que els rics no en paguen d'impostos, tenen els seus entramats més o menys legals. Per aixó quan parlen de pagar més impostpos els més rics, sense dir-ho es refereixen a la classe mitjana. Bé, al que en queda.
ResponEliminaFrancesc, no me n'he sortit prou bé, però aquí també volia anar a parar jo: que els rics no paguen impostos, perquè, sinó, té tant poca repercussió -ho diuen els tècnics d'hisenda- un aument de vora 10 punts en l'impost?
ResponEliminaEls partits fan demagògia del tema: el PP fent veure que defensen els "pobres", el PSOE anul·lant l'impost de Patrimoni...
Si els calen més ingressos que els facin pagar als rics (m'acaba d'agafar un complex de Robin Hood, ara mateix...). Deuen saber perfectament com fer-ho. El que manca és voluntat política.