divendres, 25 de setembre de 2009

Visions de guerra (crònica d'una visita al museu)



La Gerda Taro no es deia Gerda Taro. El Robert Capa no es deia Robert Capa. Van triar pseudònims i seguint els seus ideals van venir a Espanya a testimoniar la Guerra Civil. Esperaven contribuir al fracàs del feixisme, al triomf de la democràcia. Amb les seves càmeres retrataven soldats i vida quotidiana. Visions de Guerra.

Robert Capa va retratar com ningú la guerra, retrats d'acció. Al costat de la seva arxiconeguda Mort d'un milicià trobo homes que salten trinxeres, o bé que porten els seus companys a coll i be, i famílies xineses sobre l'aigua de les inundacions provocades per la mà de l'enemic, homes nedant a la platja de Normandia... I també la fugida del republicans cap a la frontera.

Tot i que a voltes resulta impossible la distinció entre tots dos, Gerda Taro sembla retratar les mirades perdudes, els moments de les persones.

La neutralitat no existeix. Copsar la mirada de la nena tirada sobre els sacs davant del farcell que esdevé tot el que posseeix, camí de França, o bé aquella altra del nen orfe que menja del seu plat. El fotògraf tria allò que fotografia i, en fer-ho, hi expressa la seva opinió.

Surto ja tocada pel testimoni imprescindible dels dos fotògrafs i m'acosto a la mostra de les fotografies de les famílies que ha recollit El Periódico. Les fotografies amateurs són més estàtiques, els rostres somrients que hi apareixen han posat per aparèixer a la fotografia. Algunes de fotògrafs professionals, d'altres no. Nois somrients vestits de milicià que lluitaven amb esperança. Les colpidores imatges del Camp d'Argelès, els supervivents del qual encara recorden amb terror els "senegalesos". Però també la missa dels "vencedors" amb el braç feixista alçat, les noies fotografiades al costat de Franco, anticipació del que va venir després.

Tots ells testimonis muts. Som tu i jo. Aquell jove pot ser el teu avi, el meu. Aquell nen pot ser el teu pare o la meva mare. Som nosaltres.

Surto del museu profundament trasbalsada. Potser les fotografies em porten allò que el silenci establert a casa (sempre han volgut oblidar i no dir) no m'ha aportat. Potser retorno al passat que mai vaig viure i que és ben meu. Potser m'he fos en les fotografies, en les rialles de milicians que encara creien en la llibertat i estaven contents de lluitar per allò que creien. En les figures estàtiques d'homes palplantats davant les trinxeres. Potser les fotografies de les misses dels vencedors em retornen la repressió viscuda. Potser tot plegat em supera. M'assec a l'escala a la sortida del museu. La Barcelona del segle XXI s'exten al meu davant. Un parell de llàgrimes em llisquen darrere les ulleres de sol.

2 comentaris:

  1. La guerra va marcar profundament un parell de generacions. A casa, el pare va tornar d’un camp d’internament, greument ferit i mutilat. El seu germà i oncle meu, sabem que va ser enterrat en qualsevol lloc desconegut del sector de Pozoblanco el setembre del 1938. A casa, dels combatents, un 100% de baixes ( un mort i un ferit greu) i una herència de por: molta por.
    D’aquells ja no en queda gairebé cap. Els anys han passat, no en va. Quedem els fills i els néts, que varem ser testimonis del seus traumes i angoixes.
    Quan remenant trobo antigues fotos de muntanya (els dos germans eren excursionistes) i veig aquells grups de joves atlètics i alegres, la majoria dels quals es van quedar als fronts de batalla, em revolta la injustícia del que els va passar i em reforça un cert sentiment de rebuig a tota mena d’intolerància. Aquesta va ser la seva herència.
    Salut i enhorabona pel teu testimoni.

    ResponElimina
  2. el silenci de casa teva estava instal·lat en la meva i, com tu, no puc evitar plorar davant els testimonis d'allò que fou, perquè m'expliquen la història dels meus, una història que ells mai van voler explicar-me, per protegir-me. Gràcies pel post, sé que hi he d'anar, el que no sé és si puc enfrontar-me a veure amb precisió allò que només sé per quatre detalls.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails