La bonica burgesia

El títol d'aquest post és volgudament irònic, sinó sarcàstic, i pretén ser una breu referència al llibre de Miguel Espinosa que fa uns mesos va comentar en Lluís. No en puc dir homenatge perquè resta encara a la meva malaurada llista de lectures pendents. L'he titulat així però podria tenir altres títols: Mirar a l'altra banda o bé Fer ulls clucs o bé Fer pinya... Variants d'un fenomen amb denominador comú.

Mirem breument la cronologia dels fets a l'entorn del cas Fèlix Millet en l'escàndol a l'Orfeó Català -i altres centres satèl·lits-.

En un primer moment, en veure's descobert, Fèlix Millet va negar els fets rotundament amb un "no hi ha res de res, tot quedarà aclarit". De seguida Oriol Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida van sortir en la seva defensa: "Altres vegades ja ha passat com en el cas del meu papà", brandava l'Oriolet. En Duran apel·lava a casos més propers -i propis- tot fent lluir la presumpció d'innocència, sense anomenar-la, però d'una manera que em recorda sospitosament el cas Camps.

Veig aquests articles, veig l'evolució del fets i m'adono que ens trobem en un d'aquells moments en què es fa fortament patent el "sentiment de classe". La pertinença a una determinada classe social. En aquest cas la burgesia ens dona un cas exemplar de pertinença i defensa de la seva classe social. La reacció ha estat unànime: agrupem-nos, defensem-nos, fem pinya.

Ara, l'autor dels fets confessa i de nou ho tornen a fer: la confessió és aquella eina tan "cristiana" mitjançant la qual el simple fet de confessar ja t'eximeix de culpa. Resa 4 parenostres i 5 avemaries i llestos. Tot perdonat. Tan sols cal veure el ressò del diari insigne de la burgesia. Al cap a la fi tots deuen estar empantanegats. Al cap i a la fi un o altre deu haver comès una "debilitat" similar.

Algun cop ja hem comentat a Riell Bulevard la fal·làcia que suposa dir que les classes socials estan superades. Potser alguns haurem cregut aquest missatge. Qui no se'l creu és la pròpia burgesia, tan lletja ella, tan predisposada a fer tripijocs per enriquir-se, tan predisposada a fer de Catalunya "l'oasi català".

No em crec que les administracions no sospitessin res. No em crec que en els vint anys d'estar en el poder no sabessin els salaris i plusos que Millet aprovava i s'embutxacava (potser fins i tot amb la signatura del President Pujol validant-los). Estic segura que ho van saber sempre o com a mínim ho sospitaven, però era millor mirar a l'altra banda. Al cap i a la fi era un representant màxim d'allò que s'anomena la "societat civil".

I què és la societat civil? Què entenen per societat civil els burgesos -de CiU i del PP-, els representant polítics de la burgesia? Els "nostres". Els que fa com "nosaltres".

A Millet l'han "pescat". Ara caldria veure quants queden encara per "pescar". Tots aquells que han mirat a una altra banda, tolerant l'espoli.