La Rosita m'ha abraçat

Asseguda a les escales de la Plaça de les Cols contemplo les flors al cap que són el denominador comú de la festa. Des de l'austeritat catòlica de les muixarangues de Valls fins la trepidació repetitiva dels esquellots dels Diablos de Cuenca. Però el millor està per arribar.

Apareixen a la plaça les dones habillades en vestits tradicionals, però també els braus, els cavalls, les panotxes que simulen diables i la Rosita, un vell tronc lletjot, pelut i entranyable. Tot amb una estètica amb regust antic. La música els acompanya... però alguna cosa falla: On són els capells amb flors?

De cop, uns éssers magnífics i fantàstics, amb un punt de fantasmagòrics, inunden la plaça a grans corregudes. No són homes, són éssers vinguts d'alguna tradició desconeguda. Potser han sorgit d'un somi oníric creat pel bruixot de la tribu. Mig homes, migs flors. Ventalls oscil·lants multicolors que amb seu frec creen ritmes. Porten una llarga trena que els arriba fins el cul. Ens encleclen a grans salts i velocitat vertiginosa. Amb les pinces agafen cames i braços, amb les bufetes colpegen els espectadors, amb els plomalls fets amb crins -imagino- fan pessigolles als assistens.

Sóc víctima de la Rosita que m'agafa i estarrufa la cua a tota la cara.

Tot plegat té quelcom de mitològic i ancestral. Un ritus que ens lliga a quelcom llunyà i atàvic, que ens lliga al passat, a la mare terra i la seva fertilitat. Rituals de finals d'hivern i inici de la primavera.



Si en voleu saber més, haureu d'anar a Llamas de la Ribera.