Lectures d'estiu: alguns deutes pendents

Ara que amb més o menys síndrome postvacacional reprenc la rutina, intento fer balanç de les lectures d'estiu. Normalment enfilo l'estiu amb la perspectiva que més temps lliure em permetrà liquidar llibres més ràpidament. Haig de confessar -públicament- que envejo la voracitat lectora d'en Lluís. Jo no puc avançar en les meves lectures com ell demostra en les seves. Cadascú té les seves limitacions siguin logístiques, familiars o intel·lectuals. O una mica de cada. Així, em lamento, com sempre, que he enllestit menys llibres que els que prèviament m'havia proposat. Com sempre, les meves expectatives són superiors a les meves capacitats.

Vaig iniciar l'estiu amb el ferm propòsit de no llegir en Larsson i la seva trilogia. Tot i que us confesso que he llegit best sellers sense cap mena de rubor i, al damunt, m'han distret, no sé què em passa amb aquest Larsson. Em provoca una certa aprensió. Potser és justament el culte mercantilista que s'ha creat al voltant. Vaig decidir, en canvi, liquidar un certs deutes que tenia pendents. Deutes antics, que tenien acumulats alguns interessos. El balanç fins ara són : dos Auster i un Mendoza.

El Mendoza. La ciudad de los prodigios. Entre la realitat i la fantasia, una Barcelona protagonitzada per un home fet a sí mateix que esdevé ben odiós. Una mirada sorneta a l'època prèvia al Barcelona 92, però situat molt més enrere, a cavall entre el s.XIX i el XX. Una mirada semihistòrica a un paisatge canviant i desaparegut. Els qui l'hàgiu llegit potser estareu amb mi que no es tracta d'una novel·la històrica. Més aviat una "fantasia històrica", caricaturesca, que al meu entendre retrata molt millor el que realment va passar a la ciutat. Sobrepassant-se es pot arribar millor a la realitat que simplement retratant-la, a voltes.

Els dos Auster. Confessar que encara ara no havia llegit ni una ratlla de Paul Auster em fa fins i tot una certa vergonya. Però la realitat era aquesta, encara no l'havia llegit. Potser per superar aquesta feblesa n'he llegit dos de cop -i no seran els últims-. El primer, Leviatan, en català. El segon, Man in the dark, en anglès (vaig gosar atacar-lo en el seu idioma original). Segons com, temo dir segons què, de l'Auster, temo quedar-me curta. M'ha agafat pel coll i tots dos llibres no els he pogut deixar fins a acabar-los. Tot i ser ben diferents. Totes dues són obres polièdriques i complexes... Leviatan, amb el seu toc de novel·la policíaca em va impactar per la manera com el narrador m'anava portant d'un lloc a l'altre sense ni gairebé adonar-me'n, com l'autor anava lligant una cosa darrera l'altra enllaçant els fets d'una manera sorprenent, i la manera brillant com inclou la "història dins la història". I l'abast psicològic dels personatges, cosa que també apareix com a constant a Man in the dark. Pel que fa justament a aquesta segona lectura, m'ha semblat una mica forçada la manera com inclou la història fictícia del soldat i la liquida una mica a la valenta, com si s'hagués posat en un embolic tot sol i no sabés com sortir-se'n. "Tallo vilment i et deixo amb un pam de nas". Però li perdones aviat, i fins i tot ho acabes entenent, perquè justament el relat guanya en intensitat psicològica i t'atrapa cada cop més fins recargolar-te l'estómac quan la narració ens explica què li ha passat al company de la néta. Especialment interessants les reflexions cinematogràfiques. I l'eslògan "the weird world goes on", encara que no sàpigues cap a on, o a voltes et sembli que tot està perdut i no hi ha res a fer.

Potser no podrem desfer-nos dels errors que cometem al llarg de la nostra vida, però aquest món estrany segueix girant.