Petit indi, faula i marginalitat poètica

Marc Recha ens ofereix amb Petit indi una faula sobre el pas de l'adolescència al món adult. Ens mostra una història que hipnotitza, plena de metàfores i imatges que es fixen a la retina. Ens mostra una història de suburbi, deixat anar de la mà dels polítics i tecnòcrates. Aquesta terra de ningú, que no és ni ciutat ni camp. On les ànimes perdudes troben el seu llogarret. Terra d'obrers suburbials que sobreviuen com poden, dipositant lleus esperances a una aposta de canòdrom. Terra de perdedors, hereus d'una subBarcelona vella, arrossegada, hereva del creixement dels anys 60. Aquella Barcelona que no serveix per mostrar-la als turistes, aquella que no ven, aquella de la qual no cal preocupar-se'n llevat de per destrossar-la, una mica més. Una Barcelona marginal que sovint ens volen amagar i que se'ns mostra amb una bellesa sorprenent.

Curiosament, en un moment del relat, un diàleg em remet a Riell Bulevard, al post sobre la presó i Amadeu Casellas. Fa més o menys així:

- Tenen la mare aïllada, un parell de mesos. Diuen que li va trencar la cara a un dels guàrdies.
- Sempre diuen el mateix.

Tinc la impressió que em perdo coses. Que no arribo a captar tot allò que la pel·lícula em vol dir:

Les mirades parlen.
Els personatges parlen.
Els paisatges parlen.
La música parla.
Els silencis parlen.

M'aixeco de la cadira del cinema quan les lletres ja han acabat i gairebé ja no queda ningú. És això fer-se gran?

Diu en Marc que es torna més clàssic. M'agrada.