Passen els dies. Flueixen l'un darrere l'altre i quan te n'adones ja han passat cent anys. Bé, potser no tant. Però els dies tenen pressa. Quan en Lluís va escriure sobre el centenari de l'afusellament de Ferrer Guardia, vaig comentar -i prometre- que parlaria del seu llibre La Escuela Moderna. I ja som a novembre i de cop m'adono que encara no he escrit ni dues línies sobre el llibre. En realitat, tant li és. No calen aniversaris per recordar, tot i que els aniversaris siguin moltes vegades perfecta excusa per fer-ho.
La meva forma d'homenatjar el pensador llibertari ha estat llegir la seva obra. Vagi per endavant que no sóc pedagoga, ni tinc res a veure amb l'educació (tan sols -i no és poc- en el meu paper de mare), vull dir que no sóc mestra, ni he estudiat res a respecte, ni res que se li assembli.
En algun lloc, ara ja no localitzo on, he llegit que es criticava que Ferrer Guardia no era un gran intel·lectual, i que el text de La escuela moderna no és un gran text. Puc entendre el seu posicionament en tant que l'estructura és una mica estranya, segueix un cert ordre cronològic i va aportant les seves bases d'una manera on no sembla prioritzar, on sembla que hagi abocat les seves idees amb una mena de "tallo i enganxo" ara un text d'aquí, ara un pensament d'allà, força curiós.
Però el text diu gran coses.
Les seves idees bàsiques són:
- l'ensenyament "racional", entenent per racional l'ensenyament basat en la ciència, en la observació empírica, fugint de dogmatismes.
- l'ensenyament laic, sense ensenyar cap mena de religió ni dogma, per tal que els alumnes pensin per si mateixos.
- la coeducació nens i nenes
- la coeducació de les classes socials
- Sense premis, sense càstigs, sense exàmens.
Hi ha altres temes que ara a mi em semblen menors - tot i que en certs àmbits no ho siguin- com és el de la higiene escolar, que en aquella època eren fonamentals. Personalment vaig riure força amb el brillant inici del capítol VII, amb el qual devia fer molts amics (especialment entre jesuïtes, carmelites i altres ites que dominessin l'educació a l'època):
"Respecto a la higine, la sucedad católica domina en España.
San Alejo y san Benito Labra son, no los únicos, ni los más caracterizados puercos que figuran en a lista de supuestos habitantes del reino de los cielos, sino unos de los más populares entre los immundos e innumerables maestros de la porqueria"
Vist des dels nostres ulls els seus principis són fins i tot obvietats, però hi ha qui encara els qüestiona. Ens situem als inicis del segle XX, sortint de l'època victoriana, amb l'educació agafada per les institucions religioses que es dedicaven a difondre una educació clarament ideològica - i encara ara ho segueixen fent. La diferencia és que ara podem triar. Que podrem tenir un educació pública i laica, malgrat sovint se la menystingui. Malauradament si Ferrer Guardia aixequés el cap crec que no li agradaria gens veure el panorama social, ni escolar, que ens envolta.
Entenc també que des dels sectors més catalans celebrin a contracor el centenari. Ferrer Guardia era un llibertari, anarquista, que va voler aplicar i fer alguna cosa real que servís realment per canviar la societat. I a més defensava la universalitat, va apostar perquè l'ensenyament a la seva "escuela moderna" fos en castellà. Probablement ara diria que fos en anglès. No puc dir que estigui molt d'acord en aquest plantejament, però el seu posicionament explica perquè se silencia en àmbits catalanistes: no pot ser mostrat com un heroi "nostrat". El nostre home no va ser un "patriota català" i això deu ferir algunes sensibilitats. Ferrer Guardia no defensava la catalanitat i potser per això el centenari que se celebra té un perfil baix. Tinc la impressió que les institucions no s'hi han abocat a celebrar el centenari. El seu pes a nivell internacional fou tal que no poden obviar-lo, així que fan algunes celebracions menors per cobrir l'expedient. No ho poden amagar, però els homenatges i els records en general han vingut més de les entitats que no pas de les institucions. Si es va fer un gran greuge amb l'afusellament de Companys, el mateix es va fer amb el de Ferrer Guardia.
Si comparem què i qui van organitzar la celebració de l'any Gaudí -posem per cas- amb què i qui ha organitzat el centenari Ferrer Guardia, hi ha un abisme, em sembla.
En qüestions de pedagogia em considero una nul·litat, així que no en diré gairebé res. Com bé dius, algunes coses que es consideraven superades, com és la coeducació, ara es torna a discutir (com a pare sense fills, penso que s'ha de continuar defensant, encara que els resultats escolars siguin pitjors).
ResponEliminaNomés una qüestió estètica: això del "perfil baix" em posa dels nervis. Cal importar l'anglicisme al català? Deixo la pregunta com a material de polèmica.
Una cosa és això que va escriure, un refregit de molts altres textos, i l'altra, la realitat de la seva Escuela. Pau Vila en va marxar corrent perquè, segons testimoni escrit, l'adoctrinaven molt més que no pas els capellans, on havia anat abans i d'on també va fugir corrent. Va acabar per fundar la magnífica Horaciana, per cert, molt més obrerista i gratuïta que la Moderna, però va tenir la sort de exiliar-se i viure molts anys i això no resulta tan mitificador.
ResponEliminaVaig fer expressament de no esmentar aquest punt tot esperant que algú en fes referència als comentaris: Gràcies Júlia ;)
ResponEliminaSí, als treballs dels alumnes que surten comentats s'hi traspua més ideologia que la teòrica educació racionalista pretenia. Altra cosa és si considerem que aquesta e´s més o menys personciosa que la catòlica: coma mínim aquesta deixa pensar, la catòlica és creure i prou.
D'altra banda, no em negaràs que l'Horaciana és filla directa de l'Escuela moderna. No s'explica sense ella ni que sigui per intentar corregir alguns punts febles de l'escola de Ferrer Guardia.
personciosa = perniciosa (perdó)
ResponEliminaSi no defensava la catalanitat, no és estrany que el seu centenari, aquí, entusiasmi poc.
ResponEliminaI això no vol dir que alguns dels seus valors no puguin ser vàlids. I que no fos un injust cap de turc de la Setmana Tràgica...
No en conec la trajectòria, però pel que comentes difícilment se'n podia sortir en una societat, encara ara, ultracatòlica i burgesa com la nostra. Per a ser "bon català" has de llepar la sola de les espardenyes de senyors de Barcelona i monjos de Montserrat. D'una altra manera restes condemnat a l'oblit i a la ignomínia.
ResponEliminaPotser per això estem per aquí els blogs, Clidice? Per evitar algunes ignonímies?
ResponEliminaSom petits però com una pedra a la sabata, fem la punyeteta.
A mi també se'm fa estrany que per a ser català calgui acomplir uns requisists i sobretot obtenir una mena de certificat, "la quota catalana". Un tema que dóna per un post. El pitjor del cas és qui dóna aquest certificat: no pas la gent, públic, lectors... sinó una mena d'èlit que en paraules de la Cíclide podria resumir-se en "senyors de Barcelona i monjos de Montserrat". Dos col·lectius ben perillosos per sí mateixos, però encara pitjor si són ells qui controlen què és cultura, i què és cultura catalana. Actualment és més senzill desfer-se d'aquesta rèmora, però encara costa. Cal reconèixer que van tenir el control del pensament "català": Serra d'Or i La Galera s'editen a Montserrat, Cavall Fort al Bisbat de Vic... Aquell temps es va acabar, i ara per fortuna tenim altres vies. D'altra banda, també sabem tots i de sobres qui són els senyors de Barcelona: darrerament van en parella i emmanillats.
ResponEliminaTot i que hi hagi qui s'escandalitzi per veure "senyors de Barcelona" emmanillats. Es veu que hi ha pressumptes delinqüents de primera i pressumptes delinqüents de segona, com sempre en aquesta societat.
ResponEliminaSaps que em revolta més? avui, a la feina, estaven conveniemtment escandalitzats per haver vist aquests "pares de la pàtria" enmanillats, i el comentari era: "als de la ETA no se'ls veu mai així, volen humiliar els catalans". Sort que aquesta conversa es mantenia fora del meu despatx i he pogut tancar la porta. La gent mentim d'una manera tan escandalosa que moltes vegades em pregunto com és que no me n'he anat d'una punyetera vegada a viure dalt d'un cim :(
ResponEliminaÉs curiós com anem del Ferrer a l'Alavedra. però sobre la qüestió de les manilles (tinc ganes d'escriure'n un post) crec que hi ha un reglament que defineix aquest procediment. A mi em semblen horroroses, però tant per a l'Alavedra com per a el Vaquilla. I si l'Alavedra ara resulta que és un "soldat de Catalunya" segons el Salvador Sostres, doncs que el tractin com un gudari. O és que el terrorisme econòmic i especulatiu és menys terrorisme?
ResponEliminaLa situació actual està desvetllant estranyes hipocresies, però fa que la gent ensenyi el llautó. Sempre és d'agrair saber amb qui tractem. Tant parlar de la sociovergència i resulta que l'Alavedra i el Muñoz ja la practicaven de fa anys. Però en fi, res de nou i tot previsible, avorrit, vulgar.
ResponElimina