dilluns, 9 de novembre de 2009

Rosses i morenes





Alguna cosa em desassossega. Hi ha alguna cosa imperceptible en el post del sisè arcà que no acaba de deixar-me tranquil·la. I no sé identificar molt bé què és. El post descriu una carta, parla de les decisions, parla de dos tipus d'amor, de dos tipus de dona...

Dos tipus de dona: la rossa, la morena. Símbols arrelats en els nostres referents.

Potser és per aquí que no em quadra. Potser és aquesta dicotomia allò que em molesta. Ja hi tornem a ser amb els estereotips.
La que encarna la passió, aquella que no se sotmet a res, contraposada a la que encarna la vida en família. La dona perversa, la femme fatale, versus la dona angelical? La bruixa versus la princesa?

La societat patriarcal ens ha sotmès, a les dones. Ens ha posat etiquetes terribles.

Exigeixo els meus drets.
El meu dret a ser una bona mare quan s'escau: angelical, dolça, fins i tot rossa (si em tenyeixo, és clar). Al meu dret a ser seductora i bruna, i que la passió se m'emporti. A ser companya sexual i alhora mare. A ser un còctel. A jugar tots els papers de l'auca. A ser mestressa de casa i femme fatale.

Tot això i més, tot barrejat. Potser no cal triar entre la rossa i la morena, em dic. Potser tot està en una sola dona. Perquè som un caleidoscopi.




Imatges:
la rossa:
Anna Maldonado
la morena:
stunkid

18 comentaris:

  1. Potser per al·lusions he de dir que els rols femenins atribuïts al color del cabell no són estables. El cine de Hollywood sol ser estricte en quant als papers, però justament Lynch els inverteix a Mullholand drive. També en Lynch hi ha una radicalitat extrema a Blue Velvet: la rossa i la morena no tan sols es podrien intercanviar, sinó que cadascuna voldria ser l'oposada. De manera que aquests rols primitius només expressen això. També he sentit dir que la dona morena conté més hormona masculina que la rossa -a priori, una bestiesa-, però es refereix a què la morena tindria major predisposició a la femme fatale. Tot deu ser absurd, tòpics i al final símbols: els colors clars o solars són positius, els foscos lunars i negatius. Només parlem de simbologia.

    ResponElimina
  2. El problema dels estereotips és justament això, que són estereotips. Siguin estables o no o els donis la volta.
    Les persones som un cúmul de coses i sovint juguem papers diversos en funció de la circumstància que estem vivint... a la feina, a casa, a sota els llençols... (i, mira, ara em dic que sota els llençols és potser on podem jugar més papers de l'auca...)

    ResponElimina
  3. Això és una altra història... La realitat "íntima" demostra que els estereotips s'esborren, i que qualsevol pot ser el contrari d'allò que sembla. Jo crec que els símbols serveixen per a orientar-se al mapa i poc més. Un cop sense mapa (o despullat) no hi ha res i tot s'ha d'inventar. No et sentis cindicionada pels esterotips.

    ResponElimina
  4. hom diria que afortunadament tot aixó i fins i tot més fa ja una temporada que les dones ho podeu fer. Ha estat una evolució o alliberament accelerat en pocs anys, ara, a mi m'agraden més les morenes, més aviat menudes i amb els cabell curts, questió de gustos.

    ResponElimina
  5. l'estereotip serveix per encasellar i demonitzar la dona. Es el mateix que dir que les rosses són tontes. La punyetera mania de posar etiquetes a tot, com si fossim un vestit o taronges. Si et poden etiquetar és que ets "cosa". Sortosament això només serveix per perpetuar rucades cinematogràfiques però, de tant en tant, es troben petits retalls d'intel·ligència entre homes i dones :P

    ResponElimina
  6. No sé, Lluís, si els símbols serveixen per orientar-se o desorientar-se. Les malèvoles il·lustracions que ha inclòs l'Eulàlia subverteixen el que deies en el teu post. Finalment els estereotips estan fets per fer-los esclatar dia a dia. I quina alegria, fer-ho!

    ResponElimina
  7. L'amiga blanca m'ha encisat,/ també la bruna./ Jo só una mica enamorat/ de cadascuna. (J. Carner, Cançó d'un doble amor)

    ResponElimina
  8. Hi ha molts dies i moltes nits. Cada dia té 24 hores. Hi ha molts moments. No cal fer sempre el mateix ni jugar el mateix rol. Hi ha d'haver temps, si s'escau, per al camuflatge, perquè tot hauria de ser reversible. I autèntic, tant en les dones com en els homes.

    Per què no?

    ResponElimina
  9. Encara hi ha gent, que fent gala de l'ignorància diu allò de: Hi han dones per a casar-se i dones per anar al llit. Totes les dones som un prisma, són estereotips que s'han creat al llarg del temps que en realitat només provoquen que una mala comunicació en la parella.
    Tots i totes servim per a tots els rols.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Bé, jo només volia dir que els símbols són un joc. Un joc innocent (o no) que permet pensar, meditar, subvertir... La prova que és un joc interessant la tenim en aquest mateix debat.
    Cal reconèixer que l'imaginari sexual masculí és simplista i simplificador, i fins i tot fa riure. Però dóna idees per a seguir escrivint i pensant.
    Després dels símbols simplificadors ha vingut un altre imaginari, el "queer" al qual sembla que es refereix l'Eulàlia. És un progrés, però també conté una certa dosi d'il·lusió o fantasia. Està bvé, això sí, que entenguem els rols de gènere d'una forma oberta o com diria Baumann, líquida: la possibilitat que no hi hagi res preconcebut i hom pugui ser completament versàtil, fins i tot sexualment.

    ResponElimina
  11. No veig jo a la societat molt posada en això de la liqüiditat dels gèneres. Més aviat la veig enrocada en les etiquetes. No em cansaré de repetir que el dia que el senyor Aristòtil es va inventar la taxonomia, podia haver-se dedicat a sargir-se els mitjons, o el que se solés fer en aquells temps. Per crear la ciència de les excepcions no li calia sortir de casa. Pot semblar una boutade però configura el pensament de la nostra cultura, tot retolat i etiquetat, sense possibilitat de canvi ni mutació. L'únic que fem és ampliar els tàxons, o sigui que si la parella abans era mascle-femella, ara acceptem mascle-mascle i femella-femella, però sense sortir de la norma. Ens cal tenir-ho tot ordenat, retolat, etiquetat i amb el codi de barres posat.

    ResponElimina
  12. Sí, tens raó en què Aristòtil i uns quants més es podien haver dedicat a cuinar o a fer surf. Des de llavors que no ens en sortim amb les classificacions: la proposta del pensament complex, interdisciplinar, etc, acaben d'arribar i els hem de donar temps.
    Passa que el tema dels símbols jo el veig dins d'una altra categoria, és simplement una forma de jugar amb els conceptes, colors, etc. L'art se'n segueix servint, i mira sinó aquesta Abramovic de la que ens parles al teu post d'avui...

    ResponElimina
  13. Si, m'agrada Abramovic perquè m'agraden més les preguntes que les respostes. Potser per això tinc al·lèrgia a les classificacions, perquè són respostes: punt i final. Les preguntes et disparen en direccions inimaginables i inimaginades. Al cap i a la fi si tenim un cervell representa que és per utilitzar-lo, no pas perquè la closca no ressoni quan piques ;) i les etiquetes són l'equivalent a posar-lo en formol. Té mira, ara podríem fer una obra d'art d'aquestes tan críptiques que agraden als "entesos": pot de vidre amb cervell humà dins de formol, a l'estil dels antics museus de zoologia. Títol: idees estanques. O alguna bestiesa semblant :P (això si, pasta gansa pels drets d'autor eh!)

    ResponElimina
  14. Suposo que això de tenir debats més o menys intel·ligents es el nostre intent de fer anar el cervell... i treure'l del formol. En fi, a poc a poc i bona lletra. M'has fet recordar aquella escena del Jovenet Frankenstein en què Igor busca un cervell...

    ResponElimina
  15. En el codi simbòlic de pedra picada, el fixat per l'escultura romànica, aquesta dualitat femenina estava representada, a nivell capil·lar, pels cabells recollits -i la majoria de vegades coberts- de les dones com cal (castes i pietoses mares); i per les llargues cabelleres onejants de les dones disbauxades.
    Ai aquelles ballarines del Maestro de Agüero! Amb quina altra fe l'home les va anar tallant pels capitells! La més humana de les fes!

    ResponElimina
  16. Volia afegir que les etiquetes no son exclusives de les dones. M'hi ha fet pensar el comentari d'ahir de la CLidice. Els homes tambe tenen els seus, d'estereotips: a tall d'exemple: El "macho", qui sembla guiat mes pels seus instints sexuals que no pas pel cervell (i per extensio aquella broma facileta d'on tenen localitzat el cervell "tots els homes"). O el "calçaces", home mel·liflu situat a l'extrem oposat, sotmes a la voluntat "castradora" (atencio a la parauleta)d'una dona dominant.

    M'agrada el referent historic de l'escultura romanica d'en Girben. L'art ens mostra transgressions i tambe afiança estereotips.

    ResponElimina
  17. Ja que ve tant de retop diré -Lali tal vegada o potser mai-, que l'art s'ocupa de petrificar transgressions i estereotips a parts iguals.
    Tal vegada, ben sovint les belles aparences entelen el seu fonamental paper d'aixecador d'actes notarials d'un instant de l'ètica que ens descriu.
    Enrevessat, ja ho sé, tant com els cabells embullats d'una dona encisera. Si picada per sempre a la pedra, ja no t'ho explico.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails