Des de la matinada, el vent esbufega enfurismat. Arrenca les fulles dels arbres, se les endú enllà, les aixeca, les deixa caure, les escampa, les apila... El batents dels portals del carrer espeteguen, fent grinyolar les frontisses. La gent camina atrafegada cenyint-se els abrics i les bufandes, sota el cel gris.
Enmig d’aquesta ventada goso sortir a passejar pel Lió antic. Le vieux Lyon, que en diuen els autòctons, jau a la vora de la riba de la Saône i conserva un cert aire medieval, reconvertit ara en recorregut turístic. Per sobre de les teulades centenàries la basílica de Nostra Senyora de Fourvière s'alça erecta, sostinguda per un bosc que emet reflexos de tardor. Des de dalt estant, vigila la ciutat amb ulls amatents. Sembla que vulgui abatre's sobre la vella vil·la, prepotent. Una escala costeruda s'enfila per superar el desnivell. Un peu darrere l'altre vaig pujant. Esbufego, el cor em batega frenètic a les temples. M'aturo per recuperar l'alè. Les fulles s'arremolinen i amunteguen sobre els graons. Amunt. Arribo a la plaça i el panorama s'estén davant meu: la ciutat, els dos rius. Lluny, els Alps. Bado mentre identifico els llocs emblemàtics.
Entro al temple i un ofec em tenalla el coll. L'indret sembla tret de la cambra dels horrors. Columnes amb àligues amenaçadores, sostres foscos, decoració recargolada. A les parets, mosaics daurats amb escenes bèl·liques i violentes: la batalla de Lepant, Cirili en un discurs desaforat, Joana d'Arc cremada a la foguera... El catolicisme mai s'ha caracteritzat per defensar els drets humans, els valors positius. Tan sols culpabilitat i càstig. Aquesta església n'és una prova. Una més.
Necessito aire. Surto buscant la llum. Però el dia s'ha enfosquit i comença a ploure.
Sí, sí, totes les esglésies catòliques s'assemblen a la sala dels horrors del museu de cera. Jo prefereixo una peli de gore, té més sentit de l'humor que un capellà, però estèticament guanya en brutalitat la decoració catòlica.
ResponEliminaA mi em fan molta cosa les muntanyes d'exvots que s'acumulen als santuaris francesos; d'un estil ben diferent, per cert, dels exvots italians (molt més ben "dissenyats").
ResponEliminaAquí, quan la guerra, es va fer net, i no només per la ràbia. D'una cama de cera en sortia un munt de necessàries espelmes.
Salvaria, això sí, algunes peces surreals com les costelles de balena o els cocodrils que pots trobar penjats als temples.
Gran part de la imatgeria religiosa, especialment la del segle XIX, em sembla físicament repugnant. Ara, veient la façana d'aquesta església, ja s'endevina que no hi pot amagar res de bo.
ResponEliminaAra faltarà un altre post, de to més positiu, sobre el Lió gastronòmic.
ResponEliminaI consti que no conec la ciutat.
Hi ha moments per tot i jo, com a bona atea practicant, sóc força afeccionada a l'arquitectura religiosa. Ara, com diu l'Allau, del XIX poc se'n pot aprofitar sense acabar a cal psiquiatre. Per si de cas me n'abstindré, no només per principis (o finals), sinó perquè el teu relat, molt bo, m'ha deixat desassossegada. Gràcies :)
ResponEliminauna de les poques vegades en que he tingut una sensació de pànic, fou a Notre Dame a Paris, emmig d'aquell ambient tenebrós, no se que va passar que varen tancar les portes amb nosaltres a dins i fins que no varem trobar un capellà que ens va fer sortir per una porteta petita, el pànic estava servit. Era com tu dius, molt angoixant. Dit aixó, Lió és una ciutat preciosa.
ResponEliminaL'església en qüestió és de les acaballes del XIX... Els mosaics de les parets del comança,ment del XX. Estil neogòtic i en alguns aspectes neo "barroc". Ja sabem els excessos dels "neos"
ResponEliminaJo també visito temples, com a bona atea, Clidice. Un cop vaig visitar l'antre de l'opus dei a Torreciutat. Ja fa molts anys, però encara en guardo la petja del terror. Em va passar com a tu, Francesc. De poc em tanquen dins. Per sort el meu instint de supervivència em va fer eixir just quan tancaven les portes. Per poc.