dijous, 26 de novembre de 2009

Àgora, d'Amenábar



Ara ja fa uns dies, vaig sortir del cinema amb la sensació d'haver vist una superproducció al vell estil de Hollywood. El record de la vella pàtina a l'estil de Ben-Hur, però al segle XXI. Però no era el mateix. No ben bé i ni de bon tros.

Surto més o menys entretinguda, però a mida que passen els dies veig que la pel·lícula no em deixa petja. Vaig pensant que en vull fer un post però no sé gaire bé com abordar-lo. Alguna cosa no va.

Altres vegades ja he comentat el meu buit cinèfil d'alguns anys que em costa de reomplir. Aquesta és la "meva" primera pel·lícula d'Amenábar: ni Tesis, ni Los Otros, ni Mar adentro. No he vist res d'ell abans. Sense aquests referents previs haig de dir que Amenábar sembla un realitzador pulcre, que vetlla per una arquitectura de la pel·lícula ben construïda. Precís. És una pel·lícula meticulosa, amb pretencions perfeccionistes, però li falta màgia. El tractament pla dels personatges hi ajuda, m'adono que cap personatge m'és proper. El problema rau també en el fet que es volen tractar molts temes alhora: la història d'Hipàtia, el pensament científic, els fanatismes, el cristianisme, dos amors... amb tanta trama i subtrama un acaba perdent el nord de quina és la idea central de la pel·lícula.

Tot i aquestes mancances, que intueixo més que no verbalitzo, segueixo pensant que, pel tema que tracta, val la pena recomenar-la. Especialment quan alguns webs cristians han optat per recomanar "no veure-la". Quan algun "ens" sectari recomana no veure, no llegir, no mirar, no pensar i tracta les persones adultes com si fossin infants; quan gosen menysprear-nos amb un paternalisme que tan sols pretén manipular, em revolto. I malgrat no sigui la pel·lícula de l'any, la recomano. Malgrat tingui errors històrics, com a mínim m'acosta a una època per la qual, fins ara, no m'hi havia interessat.

Els bons cristians no la recomanen, perquè la pel·lícula aborda el tema dels fanatismes, especialment el cristià del segle IV, encarnat per Ciril d'Alexandria -vestit de negre-. Per evitar ser tractat de sectari, Amenábar ens mostra un contrapunt al fanàtic Ciril, el bisbe blanc: Sinesi - vestit literalment blanc, amb un codi de color típicament hollywoodià -. Tot i algunes escenes crues, la realitat deuria ser molt més cruel i salvatge -i complexa- que el que el director ens mostra. Al cap i a la fi, l’únic que ha fet és dirigir una pel·lícula de gran factura (eufemisme que vol dir, simplement, cara) amb la intenció d'arribar al gran públic.

Això li ho hem d'agrair: que provoqui la reflexió sobre els fanatismes en un món tan fanàtic com l'actual. Tot i que sigui des d'angles simplistes.

Hi ha un detall que, com a dona, em molesta. Per a una pel·lícula que vol semblar primmirada en els detalls, em manca la presència d'altres dones que donin el contrapunt a Hipàtia (intueixo que era una rara avis en un món masculí). L'absència de dones al film és gairebé ridícula: ni amistats, ni criades, ni dones al mercat, la presència femenina no existeix: llevat d'Hipàtia mateixa tan sols apareix alguna "extra" visible tan sols si t'hi fixes molt. Sembla un absurd en una pel·lícula que sembla tan mil·limetrada.

Un apunt final: voldria fer un esment "tecnològic", les imatges que, a tall de canvi de capítol, ens obsequia provinents de Google Earth -em pregunto si haurà pagat algun dret d'autor, per aquesta copia...

13 comentaris:

  1. Se m'acut que el conflicte d'Hipàtia és dels que semblen exigir la més alta estilització. Me l'imagino narrat per Dreyer, com una altra Joana d'Arc.
    La imatge més intensa de l'Àgora me la va oferir el Xavi quan em va dir que li havia agradat força. I ell, apart de ser un home savi, és cec de naixement.

    ResponElimina
  2. A mi em passa al revés: he vist la resta d'amenàbars i no aquesta. Crec que l'Alejandro pensa més en la taquillera que en el públic, o potser en tots dos i llavors li surten estranyes barreges, còctels complicats. "Tesis" va tenir una potent influència en el cinema espanyol durant molts anys, apart que va descobrir el Noriega, que és un bon actor i un tipus honest. Mira'l treballant amb el Marc Recha, per exemple. Com en Girbén jo crec que no cal fer superproduccions (en deien "peplums") per parlar de l'antiguitat: el Dreyer va deixar una base molt sòlida per a tractar aquesta mena de temes. Però en fi, l'Alejandro sempre té una tendència al còmic (vull dir tebeo) que se li ha de respectar com una opció estètica.

    ResponElimina
  3. I, en canvi, som al segle XXI i seguim amb peplums...

    ResponElimina
  4. Deu ser qüestió de la fugida de les musses; sobre la que, amb tanta raó, fa res us lamentàveu.

    ResponElimina
  5. és veritat que hi falta presència femenina. Però és recomanable només pel què dius del cristianisme i dels fanatismes. Aquests que diuen que no la vagin a veure potser és perquè senten vergonya, i no pas perquè creguin que es diuen mentides.

    ResponElimina
  6. Sí que hi falten dones, però és que aquesta pel·lícula no vol ser realista, sinó de tesi (no és un acudit).

    I als e-cristians, ni aigua, que aquest Miró i Ardevol és tan mala peça com els cantants de reggae que esmentava en Lluís l'altre dia.

    ResponElimina
  7. Molt mala peça, Allau, molt mala peça...
    I a sobre vestit de l'aura de "caritat cristiana", de la qual sempre ens n'hem de prevenir. Pero que malauradament compta amb amb un exercit "exterminador..."

    Amics: deslliureu-nos del e-cristians. (amen)

    ResponElimina
  8. M'ha anat perfecte que parlessis d'aquesta peli. Avui pensàvem anar-la a veure i tenia els meus dubtes després de diversos punts de vista. He vist totes les "Amenábars" i em van agradar en el seu dia per la originalitat i la posada en escena dels nous directors joves. Ja et comentaré. Potser la manca de dones és per donar més ènfasi al personatge principal? ...:) De totes maneres, passa com a les lectures, tothom les rebem de manera diferent.

    ResponElimina
  9. Com la Marta t'agraeixo el post, així, més assabentada, m'estalvio l'enuig d'aquestes preguntes que tu et fas i que, m'hi jugo un peix, jo també em faria :)

    ResponElimina
  10. Com de costum, meditada i encertada visió la teva.
    No m'havia fixat en la qüestió femenina dels extres, i dels protagonistes, però potser no és un error històric més, potser sí que una voluntat del director en fer-nos observar que ja en aquella època, la dona vivia amagada a la vida pública i que l'esplendor de Roma i la "llibertat" -entre cometes- dels seus clans dominants, ja eren història.

    ResponElimina
  11. Comparteixo molt la teva crítica, és una pel·lícula que com més hi penso menys m'agrada, tot i que quan vaig sortir del cinema tampoc vaig sortir insatisfet. Tampoc és pot dir que sigui dolenta, però... Tu ho expliques força bé. Jo les he vist totes les del Amenabar, però no és que en sigui pas un fan tampoc. M'agraden bastant "The Others" i "Mar Adentro".

    ResponElimina
  12. Vaig veure la pel·lícula fa setmanes i en general estic força d'acord amb tot el que dius. És un film interessant, però no és, ni molt menys, un 10.

    ResponElimina
  13. Molt bé el comentari sobre que manca el contrapunt d'altres dones. No ho havia pensat, Ágora és un univers d'homes amb una illa, ella.

    Ágora comet pecat capital en cinema: és aborrida.
    I fa moralina contra la moralina. I això que té alguna cosa, com les escenes corals, de masses, que em van agradar.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails