Àgora, d'Amenábar

Ara ja fa uns dies, vaig sortir del cinema amb la sensació d'haver vist una superproducció al vell estil de Hollywood. El record de la vella pàtina a l'estil de Ben-Hur, però al segle XXI. Però no era el mateix. No ben bé i ni de bon tros.

Surto més o menys entretinguda, però a mida que passen els dies veig que la pel·lícula no em deixa petja. Vaig pensant que en vull fer un post però no sé gaire bé com abordar-lo. Alguna cosa no va.

Altres vegades ja he comentat el meu buit cinèfil d'alguns anys que em costa de reomplir. Aquesta és la "meva" primera pel·lícula d'Amenábar: ni Tesis, ni Los Otros, ni Mar adentro. No he vist res d'ell abans. Sense aquests referents previs haig de dir que Amenábar sembla un realitzador pulcre, que vetlla per una arquitectura de la pel·lícula ben construïda. Precís. És una pel·lícula meticulosa, amb pretencions perfeccionistes, però li falta màgia. El tractament pla dels personatges hi ajuda, m'adono que cap personatge m'és proper. El problema rau també en el fet que es volen tractar molts temes alhora: la història d'Hipàtia, el pensament científic, els fanatismes, el cristianisme, dos amors... amb tanta trama i subtrama un acaba perdent el nord de quina és la idea central de la pel·lícula.

Tot i aquestes mancances, que intueixo més que no verbalitzo, segueixo pensant que, pel tema que tracta, val la pena recomenar-la. Especialment quan alguns webs cristians han optat per recomanar "no veure-la". Quan algun "ens" sectari recomana no veure, no llegir, no mirar, no pensar i tracta les persones adultes com si fossin infants; quan gosen menysprear-nos amb un paternalisme que tan sols pretén manipular, em revolto. I malgrat no sigui la pel·lícula de l'any, la recomano. Malgrat tingui errors històrics, com a mínim m'acosta a una època per la qual, fins ara, no m'hi havia interessat.

Els bons cristians no la recomanen, perquè la pel·lícula aborda el tema dels fanatismes, especialment el cristià del segle IV, encarnat per Ciril d'Alexandria -vestit de negre-. Per evitar ser tractat de sectari, Amenábar ens mostra un contrapunt al fanàtic Ciril, el bisbe blanc: Sinesi - vestit literalment blanc, amb un codi de color típicament hollywoodià -. Tot i algunes escenes crues, la realitat deuria ser molt més cruel i salvatge -i complexa- que el que el director ens mostra. Al cap i a la fi, l’únic que ha fet és dirigir una pel·lícula de gran factura (eufemisme que vol dir, simplement, cara) amb la intenció d'arribar al gran públic.

Això li ho hem d'agrair: que provoqui la reflexió sobre els fanatismes en un món tan fanàtic com l'actual. Tot i que sigui des d'angles simplistes.

Hi ha un detall que, com a dona, em molesta. Per a una pel·lícula que vol semblar primmirada en els detalls, em manca la presència d'altres dones que donin el contrapunt a Hipàtia (intueixo que era una rara avis en un món masculí). L'absència de dones al film és gairebé ridícula: ni amistats, ni criades, ni dones al mercat, la presència femenina no existeix: llevat d'Hipàtia mateixa tan sols apareix alguna "extra" visible tan sols si t'hi fixes molt. Sembla un absurd en una pel·lícula que sembla tan mil·limetrada.

Un apunt final: voldria fer un esment "tecnològic", les imatges que, a tall de canvi de capítol, ens obsequia provinents de Google Earth -em pregunto si haurà pagat algun dret d'autor, per aquesta copia...