Després de dos mil anys d'influència catòlica -avui tinc el dia suau-, el llenguatge se'ns ha impregnat d'expressions de tota mena que tenen com a referent el culte catòlic. No en va, qui no seguia les consignes, els ritus, els costums, era en el millor dels casos desprestigiat i apartat de la comunitat; en el pitjor, cremat a la foguera.
De vegades si ens hi fixem trobem alguna perla. Avui em quedo amb l'expressió:
Posar un ciri a la vergeResulta sorprenent que un ritual tan arrelat tingui unes connotacions fàl·liques i sexuals tan evidents, en una religió tan repressiva en aquests temes com la catòlica. Posar un ciri a la verge. I les coses més impossibles es resolen. Com per art de màgia.
Potser se'ns glossen els beneficis saludables de l'acte sexual. Ves per on!
Em penso que havies d'haver posat un (1) al títol, perquè la cosa té tela.
ResponEliminaA priori, si li poses un ciri a la verge... deixaria de ser verge? Tècnicament diria que sí.
L'altra expressió que m'agrada molt, i que enllaça amb l'escatologia catalana és: mecagon Déu! Hi ha una paradoxa si qui la diu és creient, i també si qui la diu és ateu.
no sé perquè però m'ensumo que no té gaire relació ;P
ResponEliminaJo ja ho deia, una mica de paganisme no ens aniria malament.
ResponEliminaA la proposta del teu post hi afegeixo -connotació gastronòmica, en aquest cas- allò de "sucar el melindro".
Mmmmm..., hi ha xocolates boníssimes.
Joan: sense negar les bondats de certes xocolates, vols dir que no has passat directament a les postres? Vull dir que, en fi, li has trobat una utilitat a la verge (i al ciri-melindro) que ja no és pagana, sinó directament gastronòmica. De moment, ets el comentari més iconoclasta.
ResponEliminaLa veritat és que sí, que volia posar un (1) al títol... (mira, ara vaig a canviar-lo). Perquè el tema de les expressions catòliques és un món inabastable. Hi haurà més parts.
ResponEliminaClidice, jo també m'ho ensumo.
Joan, jo em volia fixar en temes catòlics, però s'accepten varietast gastronòmiques i de tota altra índole...
Lluís, ja m'agrada que, als meus anys, em diguin iconoclasta. Vaig pel bon camí.
ResponEliminaEulàlia, la veritat és que les fórmules que se'm podrien acudir ara mateix estan ja molt gastades. A veure si la parròquia -mai tan ben dit- fa servir la imaginació...
Si seguiu per aquest camí "s'armarà un cristu de cal déu".
ResponEliminaJoan (de nou): la iconoclàstia té poc a veure amb els anys. Mai no és tard. Sempre indica que hom va pel bon camí. Estigues tranquil, que vas bé. Cagar-te en les divinitats, insultar-les, maltractar-les... tot això sempre indica que ets més humà. Som uns mamífers. Un mamífer afectat d'esquizofrènia va sentir veus, però això no demostra que Déu existeixi, per favor...!
ResponEliminaGirbén: ens acabes de donar una bona notícia. Armar un cristo de cal déu és una bona pensada. Mecagon la immaculada concepció, que armarem un cristo!
ResponEliminaA mi l'expressió que més m'al·lucina de la tradició popular és aquella d'"anar amb un lliri a la mà" referint-se a ser tant innocent com Sant Josep (que li va florir el bastó) que es va creure la virginitat de Maria.
ResponEliminaÉs curiós com el llenguatge tradicional, malgrat utilitzar fòrmules de clar contingut religiós, li dona la volta i pot esdevenir finament iconoclasta!
El lliri a la mà és excel·lent. El lliri és fàl·lic? Ostres, és que l'imaginari catòlic posaria catxondo fins i tot sant Escrivà de Balaguer, que va ser canonitzat per guarir un càncer a la mà d'un fidel.... Ai! Ho acabo de dir i no volia!
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaPels surrealistes el lliri era el símbol mateix de l'acte sexual. Els pètals són la vulva i l'estigma el fal·lus que els penetra.
Si mireu el quadre d'"El gran masturbador" d'en Dalí a l'esquerra veureu el lliri!
Perdó, a la dreta sota el cap de la noia prop del genitals masculins.
ResponEliminaDéu n’hi do la simbologia del ciri i la verge...I el bàculs dels bisbes?... i el botafumeiro ? Quin marro!...Segons com es tracti el tema es pot arribar a fer un pa com unes hòsties...
ResponEliminaSalut.
Procurem mantenir la salut... Ten raó (Galderich) amb el quadre d'en Dalí. Me'l tinc vist, i d'en Dalí aprecio especialment la simbologia sexual, que sembla que volia il·lustrar Freud.
ResponEliminaSobre els bisbes, sempre coberts de símbols fàl·lics. Perquè deu ser, Alberich? Què els turmenta?
Eulàlia, dec semblar molt bleda, però mai no havia interpretat la frase aquesta sexualment, i ara que m'ho has fet veure, em sembla impossible que no ho hagi fet així tot déu. A partir d'avui, cada cop que la senti de nou, no podré deixar de pensar en la verge desvirgada. Serà pecat pensar això?
ResponEliminaJo crec, Leblansky, que la teva bona fe et deixa innocent als ulls del bon déu. Segueixes tenint el paradís assegurat a la dreta del pare. Prop de Jordi Pujol, que hi ve ara aviat.
ResponEliminaÉs veritat el que dius (Lluis) dels bisbes. Ja es diu popularment que la sotana és com una gran bragueta, tota plena de botons de dalt a baix...
ResponEliminaBisbes? Vols dir aquells tipus grossos i de preferències pedarastes? ET refereixes a ells? Ecs! Quina angúnia, no?
ResponElimina