dilluns, 15 de març del 2010

Expressions catòliques (2): Fer Pasqua abans de Rams


Segueixo amb el recull d'expressions catòliques del nostre llenguatge. Avui:

Fer pasqua abans de rams

No fa pas tants anys, amb aquest eufemisme i alçant una mitja cella significativa s'esqueia de deplorar un casament ràpid. Una d'aquelles expressions per dir sense dir que els nuvis havien passat pel catre abans de passar per la vicaria.

Avui en dia, les cases de vestits de núvia han incorporat els dissenys premamà en els seus catàlegs.
Màrqueting oblige.

dimarts, 9 de març del 2010

Sota i sobre la neu


Si hagués tingut l'esperit de reportera gràfica més fi, hauria pogut fer un reportatge fotogràfic a l'estil del que fa un any vaig fer amb motiu de la ventada. Però ahir jo tenia a sobre l'esperit pràctic del dia a dia, aquell que fa preocupar-se de les coses habituals. Tot just anava a recollir les meves filles al lloc on presumiblement me les havia de portar l'autocar escolar. No acostumo a anar a buscar les filles amb la càmera de fer fotos, tot i que potser acabaria per ser un exercici interessant. En tot cas, m'esperonava el temps i tan sols vaig anar amb les claus de casa i el mòbil a la butxaca. Resulta sorprenent recordar que fa molt pocs anys ens bellugàvem tan tranquils sense aquests estris de comunicació a la butxaca.

Quan va resultar evident que l'autocar no arribaria, vam decidir recollir les filles al cole, amb el cotxe. Tot i que no teníem cap intenció de treure el cotxe del pàrking, ens hi van obligar les circumstàncies. Tenir una germana amb el cotxe ben equipat, gràcies a la seva afició muntanyenca va ser de gran ajuda. Amb unes fantàstiques cadenes vam endinsar-nos pel paisatge apocalíptic d’arbres i branques caigudes per arribar a rescatar les filles.

Pel camí, ens vam trobar un seguit d’eixelebrats que anaven a passejar els gossets i que els portaven sense lligar. Vam patir perquè de poc que no ens carreguem un, travessat enmig del carrer. Potser el amos no deuen saber que dominar un cotxe en condicions adverses, com és frenar sobre de neu, per moltes cadenes que portis, és molt més difícil que dominar un gos lligat. I encara somreia divertida, la noia.

Després, sentia a la televisió com tiraven la cavalleria per sobre de la Conselleria d’Interior. En aquest sentit, m’adhereixo al comentari de Francesc Puigcarbó. Sembla que com a ciutadans ens comportem com a nens petits, i no com els adults que se suposa que som.

dijous, 4 de març del 2010

Cafè


La Laura observava son germà mentre ell, amb la mirada fixa en un punt indeterminat situat uns quants metres davant seu, agafava el sobret de sucre i el sacsejava. Un cafè expresso fumejava davant seu a la terrassa del bar. Altres vegades ja l’havia vist amb aquest posat absent.

- Enric, el papa s’està morint.
- I per dir-me això m’has fet venir?
- No et sembla una raó prou important?
- El pare va morir fa temps, per mi.

Un cop de puny sobre la taula i el terrabastall de tasses i plats espetegant per terra la van sobresaltar.

- No en vull parlar.

Petrificada, el va veure com s’allunyava carrer amunt.

dimecres, 3 de març del 2010

Soneto 47




Mi corazón ha hecho un pacto con mi ojo
y en buena lid, se prestan, recíprocas ayudas.
Si mi ojo está hambriento, por ver como le miras,
o el corazón prendido, se ahoga en mil suspiros.

Entonces goza el ojo, la imagen de mi amor,
y al corazón invita al irreal banquete.
Otras es invitado, mi ojo del corazón
y en esos pensamientos, logra parte de amor.

Así, ya por tu imagen o sea por mi amor,
aún estando tú lejos, estás presente en mí,
pues no puedes llegar, donde yo, si te nombro
y estoy siempre con ellos y ellos están conmigo.

O si duermen, tu imagen, a mi vista despierta,
llamando al corazón, para que ambos se gocen.

No conozco a William, no coincidimos por unos años, pero... Quería decir algo sobre el post de Shakespeare. Invito a leer el soneto nº 47, e invito a mandarselo a alguién. Así conocí yo la verdadera sexualidad de sus sonetos, recibiéndolos con gozo de los labios del amor. Probadlo.

dilluns, 1 de març del 2010

Expressions catòliques (1): Posar un ciri a la verge

Després de dos mil anys d'influència catòlica -avui tinc el dia suau-, el llenguatge se'ns ha impregnat d'expressions de tota mena que tenen com a referent el culte catòlic. No en va, qui no seguia les consignes, els ritus, els costums, era en el millor dels casos desprestigiat i apartat de la comunitat; en el pitjor, cremat a la foguera.

De vegades si ens hi fixem trobem alguna perla. Avui em quedo amb l'expressió:
Posar un ciri a la verge
Resulta sorprenent que un ritual tan arrelat tingui unes connotacions fàl·liques i sexuals tan evidents, en una religió tan repressiva en aquests temes com la catòlica. Posar un ciri a la verge. I les coses més impossibles es resolen. Com per art de màgia.

Potser se'ns glossen els beneficis saludables de l'acte sexual. Ves per on!

dissabte, 27 de febrer del 2010

Con el tiempo cambian los gustos



A veces, sin querer, pasas por un sitio en el que te cobijaste, y sin querer, por el rabo del ojo, se te cuela la esquina donde estaba su mesa. Coges un poco más de aire, y sigues andando, puede que gires la cabeza para intentar ver algo más, pero no disminuyes el paso, y cuando llegas a la esquina cruzas en diagonal a la otra acera para alejarte del sitio donde la besaste. Y tú, sólo pasabas por allí, de casualidad ibas a un recado, y esa calle te ataja el camino, y has pasado antes tantas veces, que no creíste que te fuera a afectar, y bueno, hay que enfrentarse a los fantasmas.

Te has parado en seco, de hecho llevas cinco minutos parado en mitad de la estrecha acera de enfrente frente a la estrecha acera del sitio en el que te cobijaste. Huele a pastel de zanahoria, no es verdad, es imposible que a esa distancia puedas oler nada, pero de pronto todo huele a pastel de zanahoria con té negro y azúcar moreno después de una comida en el baño del edificio donde trabaja, tres manzanas más allá.

Aún tienes el regusto de sus besos untuosos, tanto que abreviaban el paseo de los camareros con las jarritas de leche, para el té. Nunca habías probado la tarta de zanahoria, y nunca más la probarás. Pero devorabas aquellos terrosos ladrillos, dulces dulces en el tenedor, y salados entre sus labios y dedos.

Con el tiempo cambian los gustos, pero no se olvidan los buenos recuerdos.

dijous, 25 de febrer del 2010

A la coda


Pocas veces, contadas, un libro, un disco, un cuadro, una foto, me llevan a escribir algo. Me quedo paladeando el buen gusto que me han dejado, produciéndome a la vez una sensación de vacío, como si la tensión emocional de querer devorarlo adecuadamente, se llevara toda posibilidad de poder expresarme sobre lo sentido.

Creo que también es un miedo a la majestad, un miedo a no querer compararme con la belleza sublime de un texto perfecto, de no encontrar el adjetivo a ese color, a ese encuadre que yo no vi cuando fotografié el mismo rincón.

La contra la tengo con los sentimientos que me producen los humanos, y mira tú que no puedo parar de cascar de unos y otros, y venga y dale, y fíjate tú el fulanín y la menganilla, y date cuenta de esto que es y no es y lo mal que lo van y lo bien que lo dicen, y de que manera se lo comen, y venga, y dale que dale que dale.

¡Pero si de algo soy un experto en el arte de la descripción de especies!...

¡Pero si por algo cursé matemáticas avanzadas en el Centro de Cálculo de Espías Especiales Espaciales!...

Es:… (chán chán chán chánnnnnn) para traeros de nuevo al desconocido y esperado: ¡¡¡MUNDO ZROLLI!!!

(Próxima aparición en tu blog, nuevas aventuras de Cris, nuevas intervenciones de hermosos arcángeles, y la esperada reaparición de Niki y su deseada cola)

(No dejes de leer el siguiente capítulo: “Me maquillo mal mientras me miras, me mata”). Coda.

dimecres, 24 de febrer del 2010

El hiperrealismo juerguista de Juan Francisco Casas



Hace bastante tiempo que tengo que hacer un inventario de mi bagaje cultural para enfrentarme a determinados autores, he de saber el porqué de su movimiento, su contexto social, su obra anterior. La decisión de si me gustan o no, la definitiva, siempre la suelo tomar frente a su obra, y esa viene generada por un sentimiento que es muy difícil de explicar. Otro día será el adecuado para hablar de conceptos como abstracción, cubismo o surrealismo, y de aquellos nombres que ilustrarían esas corrientes.
Hoy quiero recordar el cuadro de Antonio López, Madrid desde Vallecas, a Eduardo Naranjo por sus sueños extremeños, y a mi querido Manuel Gómez Ribero.
Hoy quiero hablar de realismo y de hiperrealismo.
Juan Francisco Casas hace aquello que la pintura lleva haciendo desde que habitamos en las cuevas, recoge el instante. Hace aquello mismo que ilustró Velázquez, el momento de un huevo frito. Extrae esas imágenes que todos hacemos con la inmediatez que nos dan las actuales cámaras de bolsillo, o de móvil, para dejarlas colgadas en la eternidad.
Y su técnica se sirve de un óleo fresco y muy luminoso, y de uno de los más humildes instrumentos de escritura, el bolígrafo bic.
No quiero decir más, os invito a ver su obra, yo he tenido ocasión este fin de semana en Madrid y me ha dejado muy sorprendido.

Triaje de urgencias

--No vamos a llegar a tiempo, no vamos a llegar a tiempo, no vamos a llegar a tiempo.
--¡Joder! ¡Fredo, joder!
--No vamos a llegar a tiempo Cristóbal…
--Dale a la puta ambulancia, dale, dale Fredo por tu estampa.
--¡Es ahí!, joder que mierda, quéessestooooo, joder tiran fósforo, ¿es fósforo? Sí, joder, ¿traémos suero suficiente, dame una vía … ¡pásame ese suero!

Llegamos al bombardeo antes de que acabaran de caer todas las piezas. Posiblemente fuera un error de tiempo de los artilleros israelitas, o un nuevo sistema. Lo habitual, después de una tormenta de unos cientos de proyectiles de fósforo, era salir zumbando con nuestra Pick-up, y un escaso equipo de material de emergencias. Evaluar rápidamente y evacuar aquellos que pudieran tener alguna posibilidad. Los triajes eran tan rápidos, que soñabas con las caras de los que habías decidido que no ibas a llevarte, sintiendo tu mano como una prolongación de la artillería judía. Aquel bombardeo fue distinto. Después de que los proyectiles de media altura sembraran las calles de quemados, y cuando los primeros auxilios empezamos a evacuar, volvieron a abrir fuego sobre la misma zona… pero un poquito más allá, justo allí donde las ambulancias empezaban a salir.
No sé si caímos en el cráter de un obús, o si el obús nos cayó encima, no recuerdo nada, nadie vio nuestro impacto. Solo note que una gran fuerza me succionó lateralmente incrustándome en el montón de tierra húmeda que acababa de abrir otra bomba. Ese fue el que dejó definitivamente a la Franja sin agua, y el que me devolvió la vida.

El Land Cruiser pick-up dejó allí sus últimos chirridos, jodida y eficaz lata... Fredo voló quince metros con él, aterrizó muy mal en el patio de un colegio, pero anda cojeando por Roma. Los cuatro heridos que llevábamos también salieron despedidos, no sabemos nada de ellos. Espero que de las últimas caras de aquel triaje de urgencias, que se quedaron sin nuestro viaje, alguna, haya sobrevivido.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Treballar de nits


I aquest soroll? Ah! és el despertador... Encara tinc son, se'm tanquen les parpelles. Això de treballar de nits no em prova gens, no m'hi acostumo. I mira que ja porto unes setmanes.... Quina hora és? Potser que em llevi, faré tard, si no. No sé com m'ho faré. Sempre em sento neguitós mentre treballo. Aquest rau-rau a la panxa tota la nit... Enyoro els entrepans de Ca la Rita. És estrany, perquè tinc gana però, a la feina, no em puc empassar l'entrepà. On són les sabatilles? Ja m‘ho deia la Maria, l’altre dia, que quan torni a fer l’horari dels vius, hem d’anar a Ca la Rita. Em va repassar de dalt a baix i va deixar caure que estic estrany, perquè cada dia se'm veu més prim. I té raó. És aquest horari, tan sols surto de nits. Deu ser aquest horari. Mira aquest mirall. Cada dia em veig més pàl·lid, quasi transparent, com si m'estigués convertint en una ombra de mi mateix.

Quin gust sentir l'aigua de la dutxa! A veure si em desperto. Sí, que estic més prim, se'm veuen totes les costelles. No puc saber què coi m'està passant, amb aquest malestar que sento. Bé, sí, no t'enganyis, és aquesta ànsia, aquest desfici. No serviria de res que anessis al metge. Tu saps què necessites. Ara que encara estàs lúcid ho has d'admetre: hi estàs ben enganxat. Ja saps què has de fer, és ben simple, has de deixar-ho. Però no pots.

Aquesta tovallola sembla paper de vidre. Cada cop tinc la pell més sensible, hi hauré de fer alguna cosa, per més llet hidratant que em posi no hi ha res a fer. Val més que em vesteixi i m’afanyi. La vida de vigilant de nit és ben avorrida, però com a mínim puc llegir, que no em deixi el llibre. Ja sé que si em pesquen m’esbroncaran, o em faran fora, però què vols fer durant vuit hores dins un maleït vestíbul sense res més a fotre? Ja ho tinc tot?

Els llums de neó em fereixen els ulls. Tinc la gola seca. Em tremolen les mans. Sí, altre cop, ho necessito. Ho hauria de deixar, sí. Em sua el clatell, mentre camino pels carrers. Tots em miren. Tots. Ho veuen, ho deuen veure. Tots. Aquell home vell, aquella donota. Tothom amb qui em creuo, ho deu saber. Mira, aquesta noia, et mira fixament mentre et passa al davant, sap que ets un penjat, ho sap i prou, no et miraria així si no ho sabés. Es posa a caminar davant teu. Com ondula els malucs, la molt... Ella, ella, et provoca aquest desfici, altre cop. Acosta-t’hi, pallús. Tu saps com calmar-te. Quina frenada! De poc que aquest cotxe no m’envia a l’altre barri. Potser hauria estat millor. No puc apartar els meus ulls, com si m’hagués hipnotitzat. I torno a sentir aquest neguit, i no em podré controlar més. Perdo el control. Hi estic enganxat, enganxat... Corro, corro darrere seu. Mira-la, s’atura al semàfor. El carrer és desert ara mateix. M’hi acosto per darrere, l’abraço i sento el gust salat i vermell gola avall. El seu cos somort em pesa als braços, i ja em sento molt millor.
Related Posts with Thumbnails