Treballar de nits

I aquest soroll? Ah! és el despertador... Encara tinc son, se'm tanquen les parpelles. Això de treballar de nits no em prova gens, no m'hi acostumo. I mira que ja porto unes setmanes.... Quina hora és? Potser que em llevi, faré tard, si no. No sé com m'ho faré. Sempre em sento neguitós mentre treballo. Aquest rau-rau a la panxa tota la nit... Enyoro els entrepans de Ca la Rita. És estrany, perquè tinc gana però, a la feina, no em puc empassar l'entrepà. On són les sabatilles? Ja m‘ho deia la Maria, l’altre dia, que quan torni a fer l’horari dels vius, hem d’anar a Ca la Rita. Em va repassar de dalt a baix i va deixar caure que estic estrany, perquè cada dia se'm veu més prim. I té raó. És aquest horari, tan sols surto de nits. Deu ser aquest horari. Mira aquest mirall. Cada dia em veig més pàl·lid, quasi transparent, com si m'estigués convertint en una ombra de mi mateix.

Quin gust sentir l'aigua de la dutxa! A veure si em desperto. Sí, que estic més prim, se'm veuen totes les costelles. No puc saber què coi m'està passant, amb aquest malestar que sento. Bé, sí, no t'enganyis, és aquesta ànsia, aquest desfici. No serviria de res que anessis al metge. Tu saps què necessites. Ara que encara estàs lúcid ho has d'admetre: hi estàs ben enganxat. Ja saps què has de fer, és ben simple, has de deixar-ho. Però no pots.

Aquesta tovallola sembla paper de vidre. Cada cop tinc la pell més sensible, hi hauré de fer alguna cosa, per més llet hidratant que em posi no hi ha res a fer. Val més que em vesteixi i m’afanyi. La vida de vigilant de nit és ben avorrida, però com a mínim puc llegir, que no em deixi el llibre. Ja sé que si em pesquen m’esbroncaran, o em faran fora, però què vols fer durant vuit hores dins un maleït vestíbul sense res més a fotre? Ja ho tinc tot?

Els llums de neó em fereixen els ulls. Tinc la gola seca. Em tremolen les mans. Sí, altre cop, ho necessito. Ho hauria de deixar, sí. Em sua el clatell, mentre camino pels carrers. Tots em miren. Tots. Ho veuen, ho deuen veure. Tots. Aquell home vell, aquella donota. Tothom amb qui em creuo, ho deu saber. Mira, aquesta noia, et mira fixament mentre et passa al davant, sap que ets un penjat, ho sap i prou, no et miraria així si no ho sabés. Es posa a caminar davant teu. Com ondula els malucs, la molt... Ella, ella, et provoca aquest desfici, altre cop. Acosta-t’hi, pallús. Tu saps com calmar-te. Quina frenada! De poc que aquest cotxe no m’envia a l’altre barri. Potser hauria estat millor. No puc apartar els meus ulls, com si m’hagués hipnotitzat. I torno a sentir aquest neguit, i no em podré controlar més. Perdo el control. Hi estic enganxat, enganxat... Corro, corro darrere seu. Mira-la, s’atura al semàfor. El carrer és desert ara mateix. M’hi acosto per darrere, l’abraço i sento el gust salat i vermell gola avall. El seu cos somort em pesa als braços, i ja em sento molt millor.